Una definició de responsabilitat
(del llatí respondere, respondre, que referit a «actes» significa que s’assumeixen com a autor)
En sentit ampli, maduresa psicològica d’una persona que la fa apta per a realitzar adequadament una tasca determinada i capaç de prendre les decisions pertinents. El dret distingeix entre responsabilitat civil, per la qual s’atribueix a algú com al seu autor l’obligació de reparar per les conseqüències danyoses que es derivin de la seva acció, i responsabilitat penal, per la qual s’imputa a algú l’autoria d’una acció delictiva, per la qual és obligat a rebre una pena.
La responsabilitat moral obliga a un a reconèixer-se autor dels seus actes, davant la pròpia consciència i davant la societat. Tradicionalment es vincula l’existència de responsabilitat moral a l’afirmació de llibertat, de manera que aquesta és condició necessària d’aquella. Una persona és moralment responsable del que ha fet només si hagués pogut actuar de forma diferent a com ho ha fet, i podria haver actuat de forma diferent, si els motius que la van moure a actuar no la van induir de forma determinista.
Font: Wikisofia
Autonomia i heteronomia
L’autonomia és la capacitat de donar-se un mateix les pròpies lleis, mentre que l’heteronomia indica que els altres són qui ens donen les lleis o les normes del que hem de fer (seguim aquestes lleis sense sentir-nos identificats amb elles).
La sociedad es autocreación, su institución es autoinstitución hasta ahora autoocultada. Esta autoocultación es precisamente la característica fundamental de la heteronomía de las sociedades. En las sociedades heterónomas, es decir, en la inmensa mayoría de las sociedades que existieron hasta ahora – esto es, casi todas – encontramos (institucionalmente establecida y sancionada) la representación de una fuente de institución de la sociedad que está fuera de la sociedad: los dioses, Dios, los antepasados, las leyes de la naturaleza, las leyes de la razón, las leyes de la historia. En otras palabras, encontramos la representación impuesta a los individuos de que la institución de la sociedad no depende de ellos, de que los individuos no pueden establecer ellos mismos su ley – pues esto es lo que quiere decir autonomía -, sino que la ley está ya dada por algún otro o alguna otra entidad. Hay pues autoocultación de la autoinstitución de la sociedad y esto forma parte de la heteronomía de la sociedad.
Cornelius Castoriadis
Escriu el concepte clau i la idea principal del text? Expressa la idea (com sempre!) amb un o dos enunciats utilitzant expressions teves. Després, llegeix l’article següent i explica (30-80 paraules) què té a veure amb el concepte d’autoocultació del que es parla en el text.
Els estadis de la moral
Especialment des del camp de la psicologia, se sol considerar que l’ésser humà evoluciona, o té la capacitat de fer-ho, al llarg de tres estadis de desenvolupament moral: l’estadi preconvencional, el convencional i el postconvencional.
Llegeix el següent enllaç on s’expliquen les característiques dels diferents estadis i fes un esquema on aquestes quedin reflectides. Fes després les activitats que tens a continuació (“A quin estadi correspon?” i “El dilema de Heinz”) i adjunta’n els resultats en forma de captura de pantalla en el mateix document que has fet l’esquema.
Innatisme moral
La idea que hi ha principis morals innats en nosaltres ha tingut un llarg recorregut en la història del pensament. Mentre hi ha autors que defensen la posició segons la qual naixem amb criteris morals establerts, per la qual cosa ja sabem d’una manera intuïtiva què és el bé i què és el mal, altres consideren que és l’entorn i la cultura la que ens inculca aquests valors. És una vella discussió que no afecta només, com ja saps, el camp de la moral, sinó també altres àmbits, com per exemple el del coneixement.
El següent programa ens exposa una part de la visió actual sobre el tema:
Existe una moral innata (Programa Redes)
Responsabilitat jurídica vs. responsabilitat moral
Responsabilitat moral
Pressuposa:
Llibertat d’elecció
Capacitat de respondre de les accions realitzades (saber-ne els motius, les justificacions)
Capacitat d’assumir les conseqüències derivades de l’acció
Ètica de la convicció vs. ètica de la responsabilitat
L’ètica de la convicció posa èmfasi en els principis que regulen la conducta més que en les conseqüències de l’acció. Algú que segueix una ètica de la convicció és algú per qui els principis i valors morals són més importants que els resultats que es deriven dels seus actes.
L’ètica de la responsabilitat, en canvi, posa èmfasi en les conseqüències que es poden preveure dels actes i deixa en segon terme els principis que l’han impulsat.
Un clàssic dilema que podria enfrontar les dues ètiques és el següent: anys quaranta, Alemanya: el senyor Weiser és algú que es regeix pel principi moral de no mentir mai sota cap circumstància. El senyor Weiser amaga a les golfes de casa seva una nena jueva que ha escapat a la captura que ha sofert la seva família. Un grup d’oficials nazis es presenten a casa del senyor Weiser i li demanen si amaga algun jueu.
Responsabilitat i consciència planetària
Responsabilitat i coronavirus
Fes una cerca a través de Google o de qualsevol altre cercador amb les paraules “coronavirus” i “responsabilitat”. Escull alguna de les entrades (pot ser un article, una declaració, una informació institucional o molts altres tipus de comunicacions) i explica’n el contingut.
Responsabilitat i coronavirus: un dilema
Crea un dilema filosòfic amb els conceptes que estem treballant (responsabilitat, acció moral, coronavirus). Aquí en tens un, com a exemple: “La Maria no pot més d’estar-se a casa: és un pis petit, gairebé sense llum, on hi viuen cinc persones. Dues d’elles estan sempre discutint, cridant. La Maria ha de resoldre molts temes complicats de feina: veu com les comandes dels seus clients han baixat i està patint perquè sent que se li acaba el treball, la seva única font d’ingressos. Els altres no paren d’esbroncar-se. No es pot concentrar amb les factures. S’ofega, li falta l’aire. De què viuran a partir d’ara? El pensament és insofrible, necessita sortir, fer una volta, caminar per posar en ordre els seus pensaments. Quan ha caminat cent metres, un control de policia: on va vostè? No sap que hi ha confinament? Els policies apliquen la llei, i la llei hauria de ser igual per tothom. La Maria li explicarà la seva situació. Haurien de multar-la?”