Consulta aquí per a trobar informació sobre Aristòtil.
La visió de la naturalesa: el canvi. (Matèria – forma / acte – potència / les quatre causes
La visió que té Aristòtil de la naturalesa és la d’un naturalista o biòleg que hi veu la manifestació multiforme de la vida en les coses que neixen o pereixen, canvien, s’alteren o es transformen. El moviment, la vida, ha de venir d’algun principi, perquè «tot el que es mou és mogut per alguna cosa»; aquest principi, en les coses naturals, no pot ser, per definició, sinó intern a les coses mateixes (veg. text).
Per a entendre el canvi, cal disposar d’una terminologia adequada, que permeti parlar sense contradicció sobre les coses que canvien, de manera que sigui possible dir i entendre que el que canvia no es crea del no-res ni tampoc desapareix, sinó que canvia en algun aspecte i en algun aspecte no canvia, romanent d’alguna manera també idèntic a si mateix; els presocràtics van mancar d’aquesta terminologia.
Aristòtil, doncs, replanteja el problema essencial de la filosofia natural presocràtica: l’explicació del canvi. Introdueix dos parells de conceptes que exerciran una gran influència: matèria i forma (que interpretats dinàmicament passen a ser potència i acte). Si A es transforma en B, no és correcte dir que A és anihilat i B creat del no-res (concepció que conduïa als problemes plantejats per Parmènides): cal admetre que hi ha sempre la continuïtat d’un substrat.
Si, doncs, en tot canvi sempre hi ha un substrat que roman, aquest substrat és la matèria. Tota entitat material té, a més, una forma o essència que la configura. El canvi, llavors, consisteix en la substitució d’una forma per una altra. Quan l’escultor transforma el bloc de marbre en una escultura, substitueix la forma del bloc marmori per la de l’escultura en la mateixa matèria, el marbre. Si el fuster transforma un arbre en una taula, la matèria roman: és la mateixa fusta, però canvia de forma. (Aquesta forma, doncs, no és simple forma geomètrica, sinó que té un sentit ampli, que és el que apareix en termes com formació, trans-formació, in-formació, etc. Per Aristòtil aquest concepte és el de l’organització peculiar d’una matèria que li permet de complir uns fins específics). La forma o essència de la taula és comuna a totes les taules (en la mesura en què totes les taules “són” taules, indistintament de si són quadrades, rodones, grogues o verdes). En canvi, la matèria d’aquesta taula és pròpia d’aquesta única taula: és principi d’individuació. No existeix cap matèria sense una determinada forma; la matèria més elemental és la dels quatre elements (foc, aire, aigua, terra). Per la seva banda, la matèria sense cap determinació (matèria primera) és abstracció pura. Així, doncs, no pot existir forma que no sigui forma d’alguna matèria; però tampoc no pot existir matèria que no tingui una determinada forma.
La negació de la possibilitat de formes separades de la matèria és la crítica fonamental a la teoria de les idees de Plató. Però si la forma no existeix separada de la matèria, tampoc la matèria pot existir sense forma. No pot existir cap entitat S que no tingui algunes propietats P. Així, el que hi ha és algun S que és P, i per tant el que és, és (com deia Parmènides), però no és ésser indeterminat, sinó que és quelcom que té algunes qualitats o determinacions. En aquest sentit deia Aristòtil que “l’ésser es diu de moltes maneres”
Si, com hem vist, el canvi és la substitució d’una forma per una altra, cal determinar els factors o principis (arkhai) del canvi, a saber: la matèria, la forma (vegeu hilemorfisme) i la privació, és a dir, el substrat, que queda, però que adquireix aquella forma de la qual està privat i, en això mateix, canvia (vegeu text d’Aristòtil sobre el canvi). El canvi, vist des d’aquesta perspectiva, no és sinó l’adquisició d’una forma de la qual la matèria substrat, o el subjecte, està privada (vegeu cita i vegeu text).
Des d’un punt de vista dinàmic, el canvi és el pas de la potència a l’acte. La distinció entre acte i potència es pot entendre com que la potència és a l’acte com la possibilitat ho és a la realització. Equival a formular que un procés només es produeix si n’existeixen les precondicions.
La potència és correlativa de la matèria, i l’acte de la forma. Segons Aristòtil, tot està en acte (enérgeia, entelékheia) o en potència (dýnamis); tot, en efecte, té una determinada realitat i una determinada capacitat o possibilitat de ser alguna altra cosa o poder realitzar quelcom: l’home que no sap música pot aprendre-la, un nen de pocs mesos pot arribar a ser adult i una llavor pot convertir-se en arbre; però cap humà pot esperar que li surtin ales ni la llavor confiar a ser una au. No tot pot ser qualsevol cosa; s’està en potència només respecte d’allò que es pot ser. Moviment és, llavors, estar en trànsit des del que s’és al que es pot ser: «l’actualitat del potencial pel que fa a tal» (vegeu text d’Aristòtil).
L’actualització d’una realitat, com hem vist, és feta en virtut de les causes. Aristòtil en reconeix quatre:
- causa material,
- causa formal,
- causa eficient o iniciadora del canvi i
- causa final.
La causa material és la pròpia matèria. La causa formal és la forma. La causa eficient és l’agent o “allò d’on ve l’origen immediat del moviment o repòs”. La causa final és la finalitat que presideix el procés i que no és necessàriament conscient: Aristòtil admet una teleologia en la natura (el seu principal argument és el de la permanència dels tipus biològics).
Ni el substrat pot adquirir una forma de la qual està privat, ni el que està en potència passa a ser actualitat sense la presència i actuació d’una causa. Les causes (aitíai) expliquen el canvi; matèria, forma, iniciador del canvi i fi -causa material, formal, eficient i final- constitueixen quatre maneres diferents de contemplar el fenomen del canvi. La teoria aristotèlica de les causes és una de les teories paradigmàtiques d’Aristòtil. Les causes van ser l’explicació dels canvis del món físic durant segles, les va rebutjar la ciència moderna i alguna d’elles persisteix formant part encara de la nostra manera de parlar.
La cosmologia i les ciències naturals
Aristòtil
L’astronomia i cosmologia aristotèlica són completament especulatives, i molt menys deutores de l’observació i l’experimentació que en canvi sí que estan presents en la seva biologia. La cosmologia aristotèlica va lligada a la teleologia i a la doctrina del motor immòbil. La terra, roman immòbil en el centre de l’univers, el qual es compon de cinquanta-nou esferes concèntriques. Distingeix entre un món sublunar (comprès per la Lluna i la Terra i format per quatre elements: terra, aigua, aire i foc) i un món supralunar, que abasta els diferents planetes i els estels. Només al món sublunar hi ha canvis qualitatius i substancials. Els quatre elements es mouen tendint (segons la concepció teleològica o finalista) cap al seu “lloc natural”: els pesats (terra i aigua) cap al centre i els lleugers (aire i foc) cap a l’esfera exterior. La incorruptibilitat dels cossos superiors a la Lluna (compostos d’un cinquè element o quinta essència: l’èter) i la perfecció del seu moviment esfèric són prova del seu caràcter diví. Cada esfera es mou per l’impuls de la immediata superior. La més alta, l’esfera dels estels fixos, es mou en virtut d’un primer motor immòbil. Aquest motor és immaterial i no actua físicament, sinó com a objecte del desig, doncs els astres són entitats animades d’intel·ligències superiors. El motor immòbil, però, malgrat les concepcions judeo-cristianes que l’identifiquen amb Déu, no és creador; l’univers ha existit sempre, i en virtut de la teoria hilemòrfica podríem dir que la matèria no es crea ni es destrueix, sinó que només canvia de forma, és a dir, es transforma.
Tal com hem dit abans, Aristòtil és considerat el pare de la zoologia. Va esmentar unes 500 espècies d’animals diferents (pràcticament no es va ocupar de la botànica, ciència a la qual, en canvi, es va dedicar el seu deixeble Teofrast). També va recollir molts testimoniatges de viatgers i fins i tot llegendes de vegades fantàstiques. Les seves obres zoològiques més importants tracten de l’anatomia, de la generació i de la classificació dels animals. En aquests camps va fer notables descobriments (caràcter mamífer dels cetacis, distinció dels peixos ossis dels cartilaginosos, etc.) i precises observacions (desenvolupament embrionari del pollastre, del polp i del calamar, descripcions anatòmiques de molts animals, etc.). És especialment important la seva labor de sistematitzador. Va dividir als animals en dos grups: els animals amb sang, els nostres vertebrats, i els animals sense sang, els nostres invertebrats. Molts dels subgrups que va establir i va anomenar (ocells, insectes, crustacis, equinoderms, mol·luscs, etc.) són encara vàlids. A la base de l’escala biològica admetia la generació espontània.
El concepte de finalitat
La naturaleza no hace nada en vano; se rige por fines a los cuales se ordenan la mayor parte de los fenómenos. Esa es una intuición básica de todo el mundo antiguo y un implícito en toda la obra aristotélica, que precisamente lo aleja de la intuición básica de la modernidad. La modernidad ha puesto el azar, lo casual, lo meramente probable, como centro de su reflexión. Cuando alguien dice que el matrimonio existe para tener hijos, a cualquier moderno se le encienden las alarmas. En cambio para Aristóteles, como para cualquier griego, todo tiene su propio sentido; nada se explica ‘porque sí’.
Ciertos hechos pueden ser debidos al azar, pero el azar no explica por qué las cosas son como son. La única causa que muestra el sentido de las cosas, la que Aristóteles considera predominante, es la causa final. Causa final es la que asigna una meta a los fenómenos, que será también su término y su sentido, y que coincide con la forma, es decir, con lo más esencial y determinante en un ser natural. La causa final permite explicar que los pulmones sirven para la respiración y que la respiración permite la regulación térmica del organismo.
El fin es también lo que, en la práctica, orienta nuestras acciones. Igual que ponemos en marcha un cierto número de de medios para lograr nuestros fines, como recoger fondos para ayudar a un amigo que se ha quedado sin dinero, también la naturaleza reúne los medios necesarios para llevar a cabo sus fines. Tal como la hoja de un hacha debe ser de un material suficientemente duro como para cortar, los tejidos y los órganos de los animales deben tener propiedades materiales propias y particulares para poder cumplir su función. Es lo que Aristóteles denomina necesidad condicional o hipotética. La naturaleza es como el médico que se cura a sí mismo. (FÍSICA, II, 8).
Eso no quiere decir que la naturaleza esté animada por una especie de inteligencia previsora –punto en que la teoría aristotélica difiere del cristianismo. En realidad, la naturaleza, a diferencia de la técnica, no piensa. La finalidad natural no está dotada de intenciones providenciales: el bien es, básicamente, el equivalente a un programa global de desarrollo inscrito en la constitución de los seres naturales. Pero un programa tal no excluye ni los hechos del azar ni la existencia de fenómenos injustificados. O en palabras de Aristóteles: ‘El ojo existe en vistas a un fin, pero no es azul en vistas a un fin determinado’. (DE LA GENERACIÓN DE LOS ANIMALES, VI, 1).
Extret de http://www.alcoberro.info/planes/aristotilFisica001.html
Fes un resum del text anterior (80 -100 paraules)