Biologia i cultura

Es considera que l’ésser humà, a diferència de la resta d’animals, ha generat un fenomen anomenat “cultura” consistent en un teixit de símbols que donen un sentit (o no) a la nostra existència. Bé, de fet…la cultura podria definir-se de moltes altres maneres, però és important saber que la paraula, com podràs notar, té a veure amb el “cultivar” i que, per tant, fa referència al fet que, d’alguna manera, ens “cultivem” a nosaltres mateixos fent-nos créixer d’una manera o d’una altra. Massa metafòric, tot plegat? Créixer en català o créixer en suahili, per exemple, comporta dues maneres molt diferents de veure el món: cada llengua té un vocabulari diferent i unes construccions i al·lusions particulars, i això fa que la manera de veure la realitat sigui també diferent i particular, encara que pugui coincidir en molts aspectes amb altres maneres. I és que és justament el fet que tinguem llenguatge el que ens distingeix de la resta d’animals i el que ha fet, en definitiva, que tinguem aquest fenomen que anomenem cultura.

Ara bé: la cultura és una extensió de la biologia o és un fet radicalment diferent d’ella? Una cançó és com el piular d’un ocell o és un fet radicalment diferent? Una paraula és com un lladruc o és un fet radicalment diferent? Un edifici és com un niu o un fet radicalment diferent? Cançó, paraula, edifici i tants d’altres són considerats fenòmens culturals; el piular, un lladruc, un niu i tants d’altres són considerats fenòmens biològics. Hi ha una diferència de grau entre ells o de naturalesa?

TEXT 1: Evolució biològica i evolució cultural


…les diferències genètiques, bioquímiques i anatòmiques que hi ha entre l’home i els grans simis no són gaires. Tanmateix, l’ésser humà és un animal completament singular, comparat amb qualsevol altre, fins i tot amb els simis, els nostres parents més propers. Aquesta singularitat es manifesta d’una forma especial en el nostre comportament que és, en bona part, resultant de dos fets als quals ja ens hem referit: (a)l’extraordinària complexitat del cervell humà i (b) la possessió del llenguatge simbòlic (en unitats posteriors parlarem més a fons d’aquestes dues qüestions). En què consisteix aquesta singularitat de l’ésser humà?


L’adaptació dels organismes al seu entorn, és a dir, la pauta del seu comportament, depèn, en totes les espècies excepte en la nostra, de l’herència biològica, assegurada per la duplicació de la informació genètica codificada en l’ADN. És cert que els animals poden aprendre formes adaptatives de comportament imitant l’activitat d’altres animals de la mateixa espècie o bé a través de l’ensinistrament humà. No obstant això, aquesta forma de modificar la conducta té en la nostra espècie característiques que no es donen en cap altra. Els micos antropoides i altres espècies aprenen certes coses, poden adquirir una certa informació en una situació nova, però són després incapaços de transmetre-la als seus congèneres si aquesta mateixa situació no es repeteix mentre ells estan presents. Els ximpanzés, per exemple, aprenen a capturar tèrmits utilitzant branques bastons per a perforar els termiters. Un individu que posseeixi aquesta habilitat no podrà, però, en-senyar-la a un altre si no és a través de la imitació, per a la qual cosa cal que tots dos es trobin davant d’un termiter i tinguin a mà branques, bastons o alguna cosa similar.

Tan sols l’ésser humà és capaç de transmetre acumulativament i per mitjans no genètics, a través de l’ensenyament i de l’aprenentatge —en el sentit més ampli d’aquestes paraules—, informació produïda al passat i enriquida ampliada per cada nova generació. Podem aprendre coses sobre situacions en què no ens hem trobat mai, sobre paisatges llunyans o sobre èpoques remotes. D’altra banda, és clar que l’ensenyament i l’aprenentatge no es donen només a l’escola. Molta informació de la qual disposem ens ha estat ensenyada a través de la imitació d’allò que fan els altres, pels llibres, la premsa, la ràdio, la televisió, el cinema i, en general, per qualsevol altre mitjà de comunicació. És veritat també que els responsables de la transmissió d’informació són tots aquells que formen l’entorn humà d’una persona, els seus pares, parents, amics, veïns, companys de feina, etc.

En resum, l’espècie humana té dues classes d’herència: una, la biològica, compartida amb els altres organismes, emmagatzemada en l’ADN i transmesa per la duplicació cromosòmica; i una altra, la cultural, formada per tota aquella in-formació que obtenim mitjançant l’aprenentat-ge ique s’emmagatzema als nostres cervells.

(Font: ALFARO, C I MEDINA D.: Filosofia Batxiilerat, ed. Del Serbal)

Exposa, en forma de resum, les idees principals del text anterior.

TEXT 2: Filosofia de la cultura (extracte)

“Por naturaleza tenemos pelo, y nuestro pelo es de tal color. Por cultura nos lo cortamos, peinamos o teñimos. Quien se queda calvo pierde el pelo naturalmente. El monje budista o el punk que se tonsuran la cabeza pierden su pelo culturalmente. Por naturaleza somos capaces de hablar (en general) y por cultura somos capaces de hablar (precisamente) en francés.
Por naturaleza, congénitamente, sabemos hacer las cosas más difíciles e imprescindibles para nuestra supervivencia: sabemos respirar y bombear la sangre al ritmo adecuado para nuestro organismo, sabemos mantener en nuestra sangre un nivel relativamente constante de temperatura, de presión, de concentración de azúcar y de iones de hidrógeno, etc. y sabemos hacer todo ello incluso mientras dormimos. También sabemos hacer algo tan complicado como reproducirnos. Capacidades naturales tan aparentemente triviales como la de reconocer las caras de nuestros amigos sobrepasan las posibilidades de los más potentes computadores y sofisticados programas hasta ahora conocidos. Sin embargo, nosotros las realizamos con toda facilidad, gracias a la presencia de coprocesadores específicos dedicados a esa tarea, situados en los lóbulos occipitales de nuestros cerebros.
Por cultura, aprendidamente, sabemos andar en bicicleta, sumar números enteros, leer, cultivar tomates, freír huevos y agarrar el tenedor como es debido. La cultura viene a veces en socorro de la naturaleza. Cuando nuestros ojos ya no saben enfocar adecuadamente, cuando el programa genético que hemos heredado ya no basta para enfocar lo que miramos, la cultura nos proporciona gafas graduadas con que remediar ese fallo de nuestra naturaleza. Cuando el diabético pierde su capacidad de regular naturalmente el nivel de azúcar de su sangre, la cultura viene en su auxilio con el diagnóstico y el tratamiento de insulina conque compensar esa carencia natural. Otras veces la cultura es irrelevante o incluso contraproducente para mes-ta natura. No olvidemos que por cultura nos ponemos cilicios, fumamos, nos alcoholizamos, nos inyectamos heroína, contaminamos el aire que respiramos, torturamos, hacemos la guerra y morimos por la patria.”

Jesús Mosterín, Filosofía de la cultura (Alianza Ed. 1993)

Expressa les idees principals del text. Enumera i classifica els aspectes mencionats per Mosterín.

TEXT 3: Natura, cultura i llibertat

No hi ha objectiu més elevat que fer el que a un li agrada, en el benentès, primer, que sabem el que ens agrada i, després, que podem, efectivament, fer-ho. Però aquestes són justament les dificultats: no sabem el que ens agrada i, si arribem a descobrir-ho, sovint ens adonem que no podem, de fet, fer-ho (i no perquè la gent o les circumstàncies ens ho impedeixin, sinó per la manca de voluntat o poder o coneixement suficients).

Això no ens hauria de sorprendre, tenint en compte el que som i com hem arribat aquí. Hi ha dues persones, d’alguna manera, en cada un de nosaltres: una derivada de l’herència dels nostres pares i l’altra composta de totes les influències que hem rebut de la societat en la que resulta que hem nascut. Per herència, pot ser que siguem un tipus de persona; per formació i educació, una altra completament diferent.

Pensa en algun exemple, sobre un mateix o sobre un altre. Els teus pares pertanyen a una estirp que ha estat rural durant centenars d’anys; però, a causa de circumstàncies accidentals sobre les quals certament tu no has tingut cap control, tu has crescut a la ciutat i format per a una ocupació de ciutat. Tota la teva herència demana una vida física robusta amb totes les seves necessitats i desitjos corresponents, però tota la teva formació t’inclina cap a ocupacions sedentàries i les necessitats i desitjos que l’acompanyen. El problema és trobar-se entre aquests dos aspectes en conflicte. Quin és el teu jo real? El jo d’herència o el jo de l’ambient? Quins són els teus gustos i les teves aversions? I quina de les dues meitats teves farà el que li agrada? (…) La lluitat entre la nostra biologia i la nostra sociologia avança sense que en siguem conscients. No som amos en la nostra pròpia casa sinó criats, i víctimes. (…)

A.R. Orage, On love & Psychological Exercises, “Doing as one likes”, p.109

Quina és la idea principal del text d’Orage? Expressa-ho sintèticament (màx. 40 paraules).

Evolució biològica i evolució cultural

Evolució biològica: Processos d’adaptació orgànica que són conseqüència de l’atzar i de la pressió selectiva del medi.

Éssers humans: Animals mamífers, de l’ordre dels primats que es caracteritzen per:

  • L’ús d’un llenguatge articulat.
  • La intel·ligència abstractiva.
  • La sociabilitat.
  • L’autoconsciència.

Creadors de complexes formes de relació social i d’infinitat de cultures, els humans compartim un mateix patrimoni genètic.

Evolució sociocultural: Més important que l’evolució biològica? Això sembla en els homo sapiens. Són processos d’adaptació social i cultural que afecten les formes de vida i d’organització social dels humans. Els canvis i les innovacions socioculturals es transmeten per mitjà de l’aprenentatge.

Evolució Biològica

Els elements químics que formen la matèria inerta i els éssers vius, són els mateixos, encara que els més característics de la matèria viva són el carboni, el nitrogen, l’oxigen i l’hidrogen. La diferència entre un organisme viu i matèria inerta, no són els elements que els formen, sinó la proporció i la forma com es combinen.

Difícil d’establir una frontera clara entre éssers inanimats i éssers vius, es tracta d’una escala continua cap a una major complexitat. Hi va haver el pas d’organismes unicel·lulars a pluricel·lulars, on hi havia més especialització cel·lular, i a través d’un llarguíssim procés evolutiu, s’arriba a formes de vida complexes i diferenciades com els fongs, el vegetals i els animals.

Història de la vida (en milions d’anys)

4.500 M es forma la Terra.

3.500 M primers bacteris.

700 M organismes pluricel·lulars.

540 M abundància d’organismes multicel·lulars en el mar.

400-300 M plantes, insectes i amfibis colonitzen la terra ferma.

250 M avantpassats dels dinosaures i dels mamífers.

65 M extinció dels dinosaures.

2 M apareix el gènere Homo a l’Àfrica.

200.000 – 300.000 anys  apareix l’Homo Sapiens a diferents llocs d’Àfrica.

Els éssers vius són sistemes capaços de reproduir-se. Transmeten el seu ADN (àcid desoxiribonucleic), que conté la informació genètica dels progenitors. Cada gen és una unitat funcional que determina els caràcters i propietats de l’organisme.

En la transmissió del codi genètic es poden produir error o variacions que afectaran als successor, anomenen mutacions a aquests canvis. Aquestes mutacions, si són favorables, es poden seguir transmeten i fer evolucionar l’espècie. L’acumulació de mutacions pot donar pas a una nova espècie.

Les mutacions i la selecció natural són els mecanismes de l’evolució biològica.

El procés d’hominització

Conjunt de transformacions anatòmiques, fisiològiques, psicològiques i socials que van tenir lloc duran l’evolució de la nostra espècies, des dels primers homínids fins a l’home actual.

Fa 5 milions d’anys el nostre llinatge es separa del dels ximpanzés.

Diferents branques del gènere Homo, caracteritzats per:

  • La postura erecta.
  • Alimentació omnívora.
  • Desenvolupament del cervell.
  • Invenció d’eines
  • Caça social.

Primers homínids: australopitecs (Australopithecus afarensis), fa 3,7M d’anys.

Al caminar drets s’alliberen les mans, que es poden destinar a la fabricació i ús d’eines.

Fa 2M d’anys: Homo habilis (eines) à Homo erectus (foc) à Homo antecessor: del que provenim nosaltres (Homo sapiens) i els neandertals.

Homo sapiens

  • Llenguatge abstracte.
  • Societats molt estructurades (caçadors – recol·lectors).
  • Fabricació d’eines i estris especialitzats.
  • Creació artística.
  • Culte als morts.

Trets fonamentals del procés d’hominització

  1. Modificacions corporals: configuració de la pelvis i les cames per caminar, de les mans per manipular i fabricar estris, reducció de la mandíbula, creixement capacitat cranial, desenvolupament del cervell.
  1. Fabricació i ús sistemàtic d’eines per a subsistir.
  2. Aparició i desenvolupament del llenguatge articulat i la intel·ligència abstractiva, que ha permès la consciència, la reflexió, la imaginació, el raonament…
  3. Creació i desenvolupament de formes de relació social basades en una intensa actitud cooperativa i en vincles de tipus cultural (més que familiar).

Unitat genètica de l’espècie humana

La uniformitat del genoma humà permet parlar d’una única espècie humana estesa per tot el planeta i amb adaptacions localistes que s’expressen en l’aspecte corporal i, principalment, en la diversitat cultural. La diferència genètica entre races no supera el 0,1%.

No hi ha races pures, podem parlar de races, però no d’una diferenciació clara.

Raça: grup d’individus d’una mateixa espècies que tenen en comú una part important del seu codi genètic.

Ètnia: grup humà que, per raons culturals, és diferent dels altres i que en molts casos vol conservar aquesta diferència.

Cultura: conjunt après de tradicions i estils de vida, socialment adquirits, dels membres d’una societat o d’un grup humà, incloses les seves maneres pautades i respectives de pensar, sentir i actuar.

L’evolució cultural

Els humans no només transmetem l’herència genètica (biològica), també som capaços de transmetre l’experiència adquirida, és la cultura que forma part d’una societat el que es transmet.

Les cultures són dinàmiques, evolucionen. En 5.000 anys hem passat d’una cultura agrària a la societat de la informació.

L’evolució cultural o sociocultural són processos d’adaptació psicosocial que afecten els coneixements, les formes de vida i l’organització dels humans.

Igual que en l’evolució biològica, en la sociocultural també hi ha canvis, mutacions, contaminacions i influències d’altres cultures. Ens interessa, per tant, la diversitat, per a seguir enriquint la nostra cultura.

Mecanismes de l’evolució sociocultural

Com evoluciona una cultura?

Gràcies a les relacions entre grups diversos, a noves idees, noves tecnologies i al conflicte. Es dóna la substitució d’unes societats per les altres. Les que sobreviuen són aquelles que disposen de prous coneixements, recursos i organització per superar les dificultats.

L’evolució sociocultural ha assolit fites que no haguéssim aconseguit mitjançant la biologia. Per exemple arribar a la Lluna.

Però les adquisicions socioculturals també són fràgils i poden desaparèixer al cap de poc temps, per exemple els costums, coneixements, la llengua. Les adquisicions biològiques estan adherides al codi genètic i poden ser més duradores, però la transmissió cultural s’ha de fer i preservar.

Text extret d’aquesta pàgina

CREA LA TEVA CANÇÓ BIOCULTURAL

  • Feu grups de 2-4 persones
  • Llegiu els textos anteriors
  • Extreieu-ne els conceptes clau (de 10 a 15 aproximadament)
  • Escolliu el tipus de cançó que creareu
  • Escolliu el play along o acompanyament que utilitzareu
  • Poseu-vos a escriure la cançó. Comenceu per la tornada i seguiu per les estrofes. Feu pluges d’idees per arrencar amb la creació.
  • La cançó ha de tenir, com a mínim, dues estrofes i dues tornades.
  • Quan hagueu acabat, graveu-vos utilitzant el play along o acompanyament escollit.
  • Pengeu la gravació (àudio o vídeo) en el vostre portafolis individual.