Ciutadania

Ciutat i filosofia

La ciutat és bressol de la civilització (civitas=ciutat) i, per tant, de la filosofia. Recorda la polis grega, el lloc on va començar tot… segons el relat que hem construït dels nostres orígens. Polis, política: som animals polítics perquè vivim a la ciutat, ho vulguem o no. I la ciutat és l’espai per excel·lència de la vida en comú, allà on ens trobem éssers completament diferents obligats a conviure i a trobar maneres de fer que resultin, com a mínim, tolerables per a tothom. Així doncs, pensar la ciutadania vol dir, sobretot, pensar la vida en comú, pensar en la civilització, la política…i moltes coses més!

Mira el següent programa i exposa les reflexions d’algun dels invitats.

La vida en comú

Més enllà de la ciutat…i de la civilització

Entrevista a John Zerzan: ‘Els anarquistes considerem la vida com una cosa important’

John Zerzan és un anarquista nord-americà que s’ha configurat com un dels màxims difusors i ideòlegs del pensament anarcoprimitivista. L’anarcoprimitivisme és un pensament llibertari que suposa un trencament amb la tradició obrerista i aposta per un enfrontament total amb la civilització i la tecnologia. Segons ells, aquests són els responsables de la cursa accelerada cap a la destrucció del planeta a què ens porta tant el capitalisme com totes les formes de l’esquerra que continuen creient en la possibilitat d’una industrialització positiva o d’un desenvolupament sostenible. La seva crítica a la civilització ataca els aspectes més inhumans de la posmodernitat però també molts dels que ningú no gosa posar en qüestió com, per exemple, l’agricultura. No volen reformes sinó revolució.  Zerzan és doctor per Stanford en Polítiques i Història i les seves teories i idees van tindre una expansió considerable a Europa amb el ressò mediàtic que van aconseguir les mobilitzacions antiglobalitzadores de Seattle del novembre de 1999 contra la Ronda del Mil·lenni. John Zerzan va anar fent una sèrie de conferències a l’Estat espanyol durant el final de l’estiu de 2001,  acompanyat de Robin Terranova (Salvatge), també anarcoprimitivista. Els dos van passar per diverses localitats catalanes i de la resta de l’Estat per fer diverses xerrades-col.loqui i explicar-hi què és això de l’anarcoprimitivisme i, sobretot, per discutir i estendre les seves idees. Recuperem una entrevista que els vam fer aleshores.
-A Europa, l’anarcoprimitivisme ha arribat dintre de l’embolcall del que s’anomena moviment antiglobalitzador. Això suposa una facilitat o una dificultat per entendre les vostres propostes?
No és dolent que hagi sortit ara, enmig del moviment antiglobalitzador, però és clar que això existia des de feia molt de temps, amb altres noms. Evidentment, som molt crítics amb el moviment en conjunt, ja que l’antiglobalitzador és un moviment molt reformista i pacifista. En algunes parts sí que hi estem d’acord, però són aquestes que ja existien abans amb d’altres noms. Una part important d’aquest moviment encara està enamorat de la producció com a símbol del desenvolupament i de la industrialització, i de la tecnocratització del món; i nosaltres, no. 
-Quina percepció general té la paraula anarquista amb què us definiu vosaltres?
És una forma d’insultar-vos o d’identificar-vos?
En el corrent general de l’opinió, “anarco” és una paraula satanitzada i la massa de gent no distingeix entre “anarcoprimitivisme” o “anarco” el que sigui, però nosaltres intentem explicar les diferències, això no vol dir que per a la resta de la gent, tot el que soni “anarco” està demonitzat.Afortunadament, des que algun sector d’anarquistes s’han introduït en els “media” això està canviant i està agafant més un sentit d’antiindustrialitzador. Que sortim als “media” podria semblar positiu de cara a la imatge, però nosaltres sempre recordem els nostres tres companys que estan a la presó, sobre els quals els “media” van explicar què havien fet però mai per què ho havien fet.
-Què penseu de la violència utilitzada amb finalitats polítiques de què sempre s’acusa els anarquistes i de fenòmens com pot ser el ‘Black Block’?
Tot depèn del que considerem violència, aquesta “violència” de què se’ns acusa també es pot considerar defensa activa. Defensa activa és el fet de trencar l’aparador d’una multinacional que explota la gent i que fan avançar en la destrucció del planeta. També es pot considerar defensa activa el fet d’enfrontar-se al sistema. A més, no tenim el poder que té l’Estat ni els mecanismes que té l’Estat per mantenir el poder. S’han d’utilitzar altres mitjans per tal que la militància sigui efectiva i no només simbòlica.  Els anarquistes, típicament, acostumem a considerar la vida com una cosa important i, per tant, considerem que també és important que aquesta vida no sigui perjudicada. Hi ha altres moviments als Estats Units, que no són específicament anarquistes, que segueixen la mateixa línia contra indústries que provoquen la destrucció de la Terra. Els seus principis són atacar la propietat i assegurar-se que no es fa malbé cap vida. 
-Quins canals creieu que són més importants per a la difusió de les vostres idees?
Als mitjans majoritaris ens hi hem pogut introduir, sobretot a partir de Seattle, quan va saltar tot. De fet, allí, les accions més militants les vam protagonitzar els anarcoprimitivistes. Els mitjans de masses són importants a l’hora de captar l’atenció de la gent. Sí que anem tenint poder en tot el que és alternatiu. A on vivim nosaltres, a Eugène, els anarquistes tenim dos programes a la tele per cable setmanals i fem un programa de ràdio i diverses publicacions. Dins dels Estats Units, relativament les nostres idees es poden anar escampant, però les barreres principals estan en els problemes financers, de traducció i de distribució.
-En quatre paraules, ens podríeu explicar què és això l’anarcoprimitivisme?
L’anarcoprimitivisme consisteix en la destrucció de la civilització i la reconnexió amb la terra.
I aquí va començar la xerrada, on Zerzan va fer una autèntica definició improvisada del què significa per ell ser anarquista i primitivista, sobre el paper de l’anarquisme tradicional i de les seves organitzacions en aquesta transformació que ell proposa i sobre els models de producció diferent que defensen.
Recollim alguns extractes:
 “Jo em defineixo com un anarquista verd insurrecte. Les idees bàsiques són l’autonomia, la no jerarquia (contra l’estat, contra l’església). Desenvolupament de xarxes d’ajut mutu. Nosaltres suposem un trencament amb l’anarquisme tradicional: la seva idea de no dominació per nosaltres és estesa a no domini de cap espècie per sobre de les altres –per a mi, aquesta extensió és òbvia. D’aquesta manera, ens traslladem al concepte “verd” -i això és essencial-, perquè som a l’era del col·lapse ecològic. Estem afrontant l’extinció de milers d’espècies. Nosaltres desafiem la dominació de la tecnologia i la civilització, l’alienació i l’existència artificial que estem vivint. Aquesta no és pas l’única manera de viure: els humans han viscut d’una altra manera, i molt poquets encara ho fan. Així que mirem els pobles primitius i les arrels del passat com a inspiració. Jo vull ser salvatge! Vull curar la fractura que s’ha creat entre nosaltres i la natura. És per això que sóc un anarquista verd.” ” Jo sóc de l’esquerra dels sindicats, des de fa anys. I he arribat a la conclusió que un altre món és possible, però que no pot ser un món de locomotores, ni que estiguin pintades de verd –això no seria un altre món. Crec que més o menys tothom entén que cal alguna cosa nova. No simplement la novetat per la novetat, sinó un trencament qualitatiu amb aquest sistema, amb aquesta societat.”

Respon les següents preguntes després d’haver llegit l’entrevista a Zerzan: Quina és la idea principal o la tesi que defensa Zerzan? Quin nom rep el plantejament com el de Zerzan? Fes una llista de conceptes (de cinc a deu) contra els quals lluita Zerzan i els que defensen un plantejament com el seu. Explica’ls breument (cada un per separat o en conjunt). Quina opinió té del moviment antiglobalitzador? Què significa per a ell “defensa activa”? Quina relació té la posició de Zerzan amb la dels Black Block? Com relacionaries les conviccions de Zerzan amb el concepte de ciutadania sobre el que has estat treballant. (Una pista: la paraula “ciutat”, tal i com tens en la introducció al tema, té a veure amb “civitas”, d’on també deriva el terme “civilització”.

La connexió entre moral i política

Aristòtil s’hauria quedat de pedra si hagués llegit Maquiavel!

a) L’ancoratge ètic de la política.

La mentalitat de la Grècia antiga, bressol del pensament filosòfic, va entendre en certa mesura la política com l’extensió de la racionalitat pràctica pròpia de la moral a l’àmbit de la polis1 . És el cas de Plató i Aristòtil, que van entendre que la finalitat de la política és la realització del Bé; en aquest cas, del Bé comú, ja que afectava a l’espai públic, a la polis.

“La finalitat de la política és el bé de l’ésser humà. Però, encara que el bé de l’individu i el de la polis siguin el mateix, és evident que serà molt més gran i més perfecte assolir i preservar el de la ciutat; perquè, certament, ja és desitjable procurar-lo per a un de sol, però és més bonic i diví per a tot un poble i per a les polis”. ARISTÒTIL, Ètica a Nicòmac, I, 2

A l’Edat Mitjana, amb les figures de Sant Agustí i Sant Tomàs d’Aquino, aquesta inextricable connexió entre ètica i política també era considerada bàsica. La filosofia política medieval entén que l’acció política està encaminada a la realització moral dels individus i, dintre del pensament cristià predominant, també a la realització espiritual. No s’entén, doncs, la política sinó orientada a la realització racional, moral i espiritual. Com veurem a continuació, a l’època moderna hi ha pensadors que qüestionen aquesta interconnexió entre moral i política, però a l’època contemporània tornen a ser majoria els pensadors que continuen reclamant aquesta exigència de que l’acció política s’emmarqui dintre del límits ètics.

b) El caràcter amoral de la política

Com hem vist, per als grecs i els medievals, en general, no es pot plantejar la política al marge de la moral i de l’ètica. Al Renaixement, però, va sorgir una figura emblemàtica, Maquiavel (s. XVI), que va voler insistir en que, tot i les aspiracions ètiques que havien posat el pensament grec i medieval en la política, el cert és que si mirem, diu Maquiavel, el que en realitat és la política (més que el que pensem que hauria idealment de ser), ens n’adonem que la política s’allunya notablement d’aquestes aspiracions ètiques. Aquesta visió realista de Maquiavel insisteix en que la política no és sinó l’art d’accedir i mantenir-se en poder (independentment dels mitjans utilitzats), de forma que l’ètica no és un requisit real de la política. És més, segons afirma Maquiavel a la seva obra El príncep, com que la política és l’art d’arribar i mantenir-se en poder, el príncep governant cal que aparenti ser moral (fa que els seus súbdits el tinguin en bona consideració), però en realitat ha d’actuar sense tenir en compte la moral (si no, no duraria gaire en el poder, que és l’objectiu de la política). En aquest sentit, doncs, per a Maquiavel la política no està sotmesa als límits de la moral, es, per dir-ho amb propietat, amoral2 . Ho repetim: aquesta és la concepció de l’acció política que Maquiavel va considerar realista, no la que considerava ideal.

“No cal que un príncep posseeixi totes les virtuts citades, però és indispensable que aparenti posseir-les. I fins i tot m’atreviré a dir això: que el tenir-les i practicar-les sempre és perjudicial, i l’aparentar tenir-les, útil. Està bé mostrar-se piadós, fidel, humà, recte i religiós, i així mateix ser-ho efectivament; però s’ha d’estar disposat a anar-se a l’altre extrem si això fos necessari. I ha de tenir-se present que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes les coses gràcies a les quals els homes són considerats bons, perquè, sovint, per conservar-se en el poder, es veu arrossegat a obrar contra la fe, la caritat, la humanitat i la religió. Cal, doncs, que tingui una intel·ligència capaç d’adaptar-se a totes les circumstàncies, i que, com he dit abans, no s’aparti del bé mentre pugui, però que, en cas de necessitat, no titubegi a entrar en el mal.” MAQUIAVEL, El príncep, XVII

Aquí teniu uns ninotets explicant El príncep (atenció! No confondre El príncep amb El petit príncep!)

Tanmateix, malgrat alguns autors com Maquiavel hagin posat de relleu que les realitzacions polítiques fàctiques no acostumen a tenir present els requisits ètics, no deixa de ser una aspiració de la racionalitat pràctica que l’acció política es mogui en el marc estricte de les exigències ètiques. Bona prova d’aquesta aspiració és la denúncia per part de la ciutadania de les pràctiques polítiques no ètiques i que ens ha portat a dotar-nos de mecanismes reguladors de governança ètica que estudiarem més endavant.