René Descartes (1596-1650)

El Discurs del Mètode

Llegeix aquest text del Discurs del Mètode i respon les preguntes que tens a continuació.

Però, com un home que camina sol i a les fosques, vaig decidir d’anar tan lentament i de
procedir amb tanta circumspecció en totes les coses que, encara que no avancés gaire, almenys
em guardés de caure. És més: no vaig voler començar a rebutjar del tot cap de les opinions que
s’haguessin pogut infiltrar anteriorment en la meva creença sense haver-hi estat introduïdes per la
raó, sinó després d’haver dedicat prou temps a fer el projecte de l’obra que emprenia i a recercar
el veritable mètode per arribar al coneixement de totes les coses de què fos capaç el meu esperit.
Havia estudiat una mica, quan era més jove, entre les parts de la filosofia, la lògica i, entre les
matemàtiques, l’anàlisi dels geòmetres i l’àlgebra, tres arts o ciències que semblava que havien
de contribuir poc o molt al meu propòsit. Però, en examinar-les, em vaig adonar que, pel que fa a
la lògica, els seus sil·logismes i la major part de les altres instruccions que dóna serveixen més
aviat per explicar als altres les coses que sabem o fins i tot, com l’art de Llull, per parlar sense
judici d’aquelles que ignorem, que no pas per aprendre-les.

Descartes, R. Discurs del mètode

  1. Expliqueu breument la idea principal del text.
  2. Què vol dir el text quan es refereix a opinions infiltrades i no introduïdes per la
    raó?
  3. Per què no és la lògica un bon mètode per assolir l’objectiu que busca
    Descartes?
  4. A quina època de la història de la filosofia pertany aquest text? Relacioneu-lo
    amb alguna característica pròpia del pensament d’aquesta època.
  5. Creus que és necessari ser prudent amb les coses que un aprèn i tenir una
    metodologia per saber què és vertader i què és fals?

La importància de Descartes

Per entendre correctament el que va suposar Descartes per a la història del pensament, hem de considerar el que estava passant amb els coneixements científics de l’època. Al llarg de dos mil anys, es va acceptar com explicació verdadera el que, referit al cosmos, havia explicat Ptolomeu basant-se en la concepció física d’Aristòtil. El nou plantejament heliocèntric que va fer Copèrnic, que ja havia existit entre els grecs, les hipòtesis de Kepler i les observacions de Galileo, van trencar la antiga concepció i van aportar una nova concepció del que és la ciència. Esquemàticament es pot dir el següent:

• Està en l’origen del Racionalisme modern; la filosofia cartesiana s’adreça al problema del fonament del coneixement. Cerca un criteri indubtable de veritat capaç de superar el dubte escèptic. Aquest criteri s’anomena “cogito” i es formula “jo penso, ergo existeixo”. És una primera veritat indubtable perquè per a dubtar em cal pensar i no podria pensar si no existís. Abans d’arribar a la primera veritat cal fer l’experiència intel·lectual del dubte (“dubte metòdic” / “geni maligne”).

• El “Mètode” cartesià no vol ser útil només per a la filosofia sinó per al conjunt del coneixement –també per a la ciència i deriva del model mecànic i geomètric de Galileu.

• La paraula “mètode” en grec significa camí i per a Descartes un mètode són “regles certes i fàcils” per a assolir el coneixement de la veritat. Segons Descartes hi ha quatre regles metòdiques que serveixen per a conduir la ment de forma correcta. La regla metòdica bàsica és la d’evidència: tot allò que no sigui evident metodològicament ha de ser considerat fals.

• El “cogito” és la primera veritat indubtable que es pot descobrir per reflexió interna. Constitueix el fonament del pensament cartesià perquè és una idea innata absolutament evident en ella mateixa. Les idees innates són totes indubtables i ens porten al coneixement del Jo, de Déu i de l’existència del món físic.

• Descartes inaugura una versió del dualisme en diferenciar entre “substància pensant” (“res cogitans”) i substància extensa (“res extensa”), de manera que planteja el problema de la relació entre la ment (ànima) i el cos. La matèria segueix les lleis mecàniques (es comporta com una màquina que consumeix energia i produeix treball) i és per la seva naturalesa radicalment diferent de la ment.

• Descartes és considerat el pare de la filosofia moderna perquè no es planteja “què” coneixem sinó “com” coneixem. El cartesianisme està en la base de l’idealisme modern (cogito), però també en la del materialisme mecanicista (res extensa).

Extret de: www.alcoberro.info

Les Meditacions Metafísiques

Les Meditacions Metafísiques és una obra de Descartes en la que aquest exposa tant el seu mètode per a trobar certeses que siguin indubtables com les certeses que troba. Aquest mètode està basat en dubtar sobre tot allò que considerem vertader, fins i tot d’aquelles veritats que ens sembla que no es poden refutar, com ara les veritats matemàtiques. D’aquest dubte se n’ha anomenat dubte metòdic perquè és un mètode i no una posició definitiva que Descartes té sobre el món.

Gràcies al dubte, Descartes descobreix el que s’anomena les tres veritats:

  • El pensament o substància pensant (res cogitans)
  • Déu o la substància infinita (res infinita)
  • L’extensió o substància extensa (res extensa)

La filosofia de Descartes és un dels grans exponents del racionalisme perquè considera que és a través de la raó, en oposició als sentits, com coneixem. El corrent que s’oposa al racionalisme, d’una manera genèrica, és l’empirisme (considera que és a través dels sentits com coneixem).

La importància d’aquesta obra i de les filosofia de Descartes en general recau en el fet que, a diferència del que s’havia vingut fent fins l’època que la va escriure, no es basava en arguments d’autoritat (en aquell temps, la gran autoritat era Aristòtil) per a defensar què és cert i què no, si no en la idea que un mateix, tot sol i amb el seu sol pensament (i una estufa!), pot arribar a trobar la veritat.

Meditacions Metafísiques: sinopsis i text

Exàmens sobre Descartes

El treball en grup: Llums, càmera…meditació!