El presocràtics

El pas del mite al logos

Expressió amb la qual es fa referència a l’origen de la filosofia com a superació de les formes mítiques i religioses de pensament i a l’adveniment d’un pensament racional que inclou tant la filosofia com la ciència.

Posidó

L’origen d’aquesta forma superadora del pensament mític se situa en la Grècia del segle VI abans de la nostra era, més concretament en Jònia, i és obra fonamentalment dels filòsofs de l’escola de MiletTalesAnaximandre i Anaxímenes. Seguint a Guthrie, es podria dir que tal pas «es va produir quan va començar a cobrar forma en les ments dels homes la convicció que el caos aparent dels esdeveniments ha d’ocultar un ordre subjacent, i que aquest ordre és el producte de forces impersonals». Segons Plató (veg. text) i Aristòtil (veg. text), aquesta mutació seria fruit de l’admiració. Això suposa un assoliment extraordinari, ja que, en el context de l’època en què es va produir, el normal i més probable eren les explicacions d’ordre sagratreligiós i mític que apel·laven a éssers personals i sobrenaturals amb poders extraordinaris. (En un període ja tardà Epicur assenyala, de manera contundent, l’abandó del mite per a donar lloc a l’explicació racional: «n’hi ha prou que s’excloguin els mites; cosa que és possible, si en perfecte acord amb les aparences o fenòmens, els considerem com a signes del que no apareix», Carta a Pitocles, 71).

Però si bé la majoria dels autors estan d’acord a assenyalar en els milesis l’origen del pensament filosòfic i científic-racional, no hi ha una interpretació única de les causes que van produir tal pas del mite al logos. En aquest sentit va ser famosa la polèmica que va enfrontar a Burnet amb Cornford. Segons Burnet els filòsofs jonis havien franquejat «la via que la ciència, a partir d’aquest moment, no ha tingut més que seguir». Aquesta idea implicava la suposició que el pensament racional –la filosofia en la seva forma originària– havia fet aparició d’una manera sobtada, sense història prèvia que investigar, com un «miracle» grec a causa de les suposades peculiaritats de l’esperit grec.

Arbolmit.gif

Aquesta tesi del «miracle grec» no explicava realment res i, a més, mostrava un cert eurocentrisme perquè no volia tampoc reconèixer les influències dels sabers babilonis i egipcis sobre els primers pensadors grecs. Davant aquesta concepció, Cornford va sostenir la tesi (en De la religió a la filosofia, 1912i en Els orígens del pensament filosòfic grec, 1952), segons la qual la cosmologia dels primers jonis procedia d’una reinterpretació i prolongació dels mites cosmogònics i teogònics grecs (narrats per Homer i Hesíode, veure text 1 i text 2 ). En la Teogonia d’Hesíode es poden distingir dues narracions diferents del mite primordial. En una, el relat parla de déus; Zeus lluita contra Tifó, el poder de la confusió i el desordre, per a aconseguir la sobirania de l’univers.

(…) …es reconeix que va influir directament en l’afany de trobar un ordre (cosmosϰόσμος) més enllà del caos (χάος), i en la recerca d’un únic arkhé (ἀρχή). A més, s’ha de reconèixer la influència que van exercir els sabers tècnics dels antics babilonis i dels egipcis, encara que és cert que aquests pobles havien desenvolupat tècniques eficients, mitjançant un procés d’assaig i error i mitjançant la recerca de correlacions, però mai s’havien preguntat pels fonaments d’aquestes tècniques, ja que, en les seves cultures, l’àmbit de les causes seguia estant dominat pel dogmatisme religiós.

Empedocl.gif

La conjunció dels factors socials (la fi de la monarquia micènica i els canvis socials corresponents; l’absència de castes sacerdotals entre els grecs del S. VI aC; l’afany sistematitzador d’Hesíode i la influència dels sabers d’altres pobles, juntament amb la mateixa situació geogràfica de Jònia en un encreuament de civilitzacions) és la que permet entendre aquest «pas del mite al logos», en el qual va jugar també un paper important el desenvolupament d’una escriptura alfabètica.

Com a fruit d’aquests processos va sorgir, segons J.P. Vernant, un pensament que exclou la presència de déus com a explicació de la naturalesa, i la presència d’un pensament abstracte que es constituirà en el fonament de la intel·ligibilitat dels processos naturals sotmesos al canvi: el λόγος (logos), o raó, o idea, o llei universal. El primer element va dependre de la seva relació amb el mite cosmogònico grec racionalitzat; per a entendre i explicar el segon, cal recórrer, segons Vernant, al procés històric de la constitució de la polis grega com a element determinant de l’aparició de la racionalitat: «la raó grega –diu– apareix com a filla de la ciutat». Al seu torn, en tots dos processos van jugar un paper destacat la transmissió del saber mitjançant la paraula escrita i no ja merament per tradició oral, i –com ho destaca Popper– l’actitud crítica.

Extret de https://www.wikisofia.cat/wiki/El_pas_del_mite_al_logos

Escoles i pensadors presocràtics

El primer moviment filosòfic conegut és el representat pels milesis o membres de l’anomenada Escola de Milet, formada per TalesAnaximandre i Anaxímenes. Aquests autors (sota una forta influència del pensament matemàtic) van formular una de les bases del pensament racional del qual és hereva la cultura occidental: la reducció de la diversitat i multiplicitat de la realitat, tal com és captada pels sentits, a un únic principi explicatiu o ἀρχή (arkhé) que és pensat per la raó. A més, van prescindir de la noció mítica d’una realitat regulada per la lliure i arbitrària voluntat dels déus, i van considerar que l’existent està regulat per necessitat.  

La següent escola filosòfica va ser la fundada per Pitàgores de Samos (illa grega situada també en les costes de Jònia), que es va traslladar a la ciutat de Crotona, colònia grega d’origen joni situada al sud de l’actual península italiana. Allí es va envoltar de deixebles que van seguir els seus ensenyaments i les van desenvolupar originant el pitagorisme, una de les escoles de pensament més influents i els desenvolupaments del qual més importants són posteriors a l’època del mateix Pitàgores. Aquestes dues primeres escoles situades en dues regions geogràfiques diferents (encara que ambdues iniciades originàriament en Jònia) van marcar dues tendències fonamentals: la de Milet va seguir més aviat una tendència cosmològica i física; la pitagòrica es va inclinar més cap al misticisme i cap a preocupacions d’índole matemàtica, política i religiosa.

Heràclit d’Efes (ciutat jònica) és una figura a part, un autor l’obra enigmàtica del qual i altament especulativa no va crear escola en la seva època, encara que va influir decisivament en Plató i en els posteriors filòsofs estoics. Per a ell, el arkhé (ἀρχή) explicatiu de la physis (φύσις) és el foc. Però entès més en sentit figurat, com a expressió del continu canvi, i com a expressió del λόγος (logos). En Heràclit l’existent, que és concebut com una unitat de contraris, apareix aprehensible sota una autèntica llei, que és la que expressa la noció del foc que, encara que contínuament canviant, està regit per la llei del logos.

Un altre moviment important va ser l’escola eleàtica o escola d’Elea (ciutat de la Magna Grècia), els representants fonamentals de la qual (Parmènides d’Elea, Zenó d’Elea i Melissos de Samos) van desenvolupar un vigorós pensament, en part contraposat al d’Heràclit, i en pugna amb algunes tesis pitagòriques, que també incidiria directament en Plató. Mentre Xenòfanes destaca per la seva oberta crítica a l’antropomorfisme de les creences religioses, Parmènides destaca per a portar el pensament filosòfic al terreny plenament ontològic. Amb això Parmènides radicalitza l’oposició entre el fenomènic, captat pels sentits (múltiple, divers i canviant) i el pensat per la raó ( veg. text). Si ens situem en el terreny ontològic plenament abstracte, es manifesta que les coses no són tal com ens les mostren els sentits. 

Per a afrontar el repte llançat pels eleates, del pensament de la qual semblava derivar-se la impossibilitat d’entendre racionalment la realitat fenomènica i el procés del canvi, van sorgir altres pensadors, com Empèdocles d’Agrigent i Anaxàgores de Clazomenes (primer dels filòsofs que va viure a Atenes), agrupats sota el nom de pluralistes. Altres filòsofs pluralistes van ser Autor:Leucip i Autor:Demòcrit d’Abdera, fundadors de l’atomisme. De fet, Demòcrit ja era contemporani de Sòcrates i dels sofistes, raó per la qual cronològicament ja no hauria de situar-se entre els presocràtics, encara que se l’inclou en ells perquè encara seguia les directrius generals que van marcar el pensament d’aquests.

Extret de https://www.wikisofia.cat/wiki/Escoles_i_fil%C3%B2sofs_presocr%C3%A0tics

Un panorama a cop d’ull de les principals escoles filosòfiques presocràtiques

1.Completa el mapa mental anterior amb el text sobre les escoles i pensadors presocràtics.

Textos de o sobre els primers filòsofs

Tales

“Tales, fundador d’aquesta filosofia, considera l’aigua com a primer principi. Per això fins i tot pretén que la terra descansa en l’aigua; i es va veure probablement conduït a aquesta idea, perquè observava que la humitat alimenta totes les coses, que el calent mateix prové d’ella, i que tot animal viu de la humitat; i allò d’on prové tot, és clar, que és el principi de totes les coses. Una altra observació el va conduir també a aquesta opinió. Les llavors de totes les coses són humides per naturalesa i l’aigua és el principi de les coses humides.”

Aristòtil, “Metafísica”, llibre 1r, III.

Anaximandre

“El principi dels éssers és infinit…d’on ve la vida dels éssers i on s’acompleix també la seva destrucció, segons la necessitat, ja que tots paguen, l’un a l’altre, la pena i l’expiació de la injustícia, segons l’ordre del temps”.

Simplici, “Comentari a la física d’Aristòtil”, 24, 13.

Anaxímenes

“…Igual que la nostra ànima, l’aire ens manté units, i així l’alè i l’aire abracen tot el món…”.
Aeci, I 3, 4.

Pitagòrics

.., els anomenats pitagòrics es van dedicar a les matemàtiques i van ser els primers en fer-les progressar; absorts en el seu estudi van creure que els seus principis eren els principis de totes les coses. Puix que els números són, per naturalesa, els primers d’aquests principis, en els números creien també veure moltes semblances amb els éssers existents i amb els que estan en formació -més que en el foc, la terra o l’aigua (tal combinació de números, per exemple, els hi semblava ser la justícia, tal altra l’ànima i la intel.ligència, tal altra l’oportunitat; i així, més o menys, totes les demés coses són expressables numèricament); puix que veien que els atributs i les relacions de les escales musicals eren expressables en números i que semblava que totes les demés coses s’assemblaven, en tota la naturalesa, als números i que aquests semblaven ser els primers en tota la naturalesa, van suposar que els elements dels números eren els elements de tots els éssers existents i que tots els cels eren harmonia i número. I quantes propietats dels números i escales van poder demostrar que concordaven amb els atributs, les parts i la disposició total dels cels, les van reunir i les van ajustar al seu esquema; i, si en algun lloc, hi havia algun espai intermig, feien ràpidament adicions, de manera que tota la seva teoria fos coherent. E.x., com que creuen que la dècada és perfecta i que abarca la naturalesa sencera dels números, afirmen que també els cossos que es mouen a través dels cels són deu, però, al ser tan sols nou els visibles, s’inventen per aquest motiu, el dècim, «l’anti-terra». Hem discutit aquestes qüestions amb més exactitud en un altre lloc…
És evident, doncs, que aquests pensadors creuen també que el número és el principi material de les coses i el que forma les seves modificacions i estats permanents, que els elements del número són el parell i l’imparell, que d’aquests el primer és il.limitat i el segon limitat i que la unitat procedeix d’ambdós (perquè és, a la vegada, parell i imparell), que el número procedeix de la unitat i que tots els cels, com s’ha dit, són número. Altres pitagòrics admeten deu principis, que disposen de dos en dos, en l’ordre següent:

Límit i il.limitat
imparell i parell
u i múltiple (unitat i pluralitat)
dreta i esquerra
masculí i femení
estàtic i dinàmic
rectilini i curvilini
llum i obscuritat
bé i mal
quadrat i quadrilàter irregular”.

Heràclit

1. Els homes no han arribat al coneixement d’aquest logos que ha existit des de sempre, ni abans d’haver sentit parlar d’ell ni tampoc després. Doncs, venint totes les coses a l’existència segons aquest logos, els homes semblen gents inexpertes, quan assagen paraules i actes tals com els que jo descric detalladament, distingint cada cosa segons la seva naturalesa i expressant com és. Se’ls escapa el que els homes fan en estat de vigília, igual que se’ls escapa el que realitzen dormint.

2. Per això és necessari seguir el que és comú, perquè el comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular.

3. El sol té l’amplària d’un peu d’home.

5. Intenten purificar-se tacant-se de sang. És com si després d’haver-se tacat de fang, volguessin netejar-se amb fang. I es tindria per insensat al que volgués retreure’ls la seva conducta. També dirigeixen pregàries a unes estàtues. És igual que si es parlés a les cases, per no saber el que són els déus i els herois.

6. El sol cada dia és nou.

7. Si totes les coses es convertissin en fum, se les distingiria per l’olfacte.

8. El que s’oposa s’uneix; de les coses diferents [neix] la més bella harmonia.

9. Els ases prefereixen la palla a l’or.

10. Unim: el complet i l’incomplet, el convergent i el divergent, el consonant i el dissonant. De totes les coses, una, i d’una, totes.

12. Són diferents les aigües que cobreixen als quals entren en el mateix riu.

19. La gent no sap ni escoltar ni parlar.

21. Mort és tot el que veiem desperts, somni [el que veiem] dormint.

22. Els cercadors d’or remouen molta terra i troben poc (metall)

23. Si no hi hagués injustícia, s’ignoraria fins al nom de la justícia.

27. Esperen als homes després de la mort coses que ni esperen ni imaginen.

30. Aquest món, el mateix per a tots, cap déu ni home el va fer. Sinó que ha estat sempre i és i serà un foc sempre viu, que s’encén segons mesures i s’apaga segons mesures.

31. Transformacions del foc: primer el mar; del mar la meitat [es converteix en] terra, i l’altra meitat en remolí. La terra es liqua en mar, i aquest és mesurat pel mateix logos que abans si es fes terra.

Parmènides

Els cavalls que em porten m’han conduït on desitjava el meu cor. S’han llançat pel camí famós de la divinitat que condueix a l’home savi a través de totes les ciutats. Per ell m’han portat els ràpids cavalls que tiraven del meu carro. Les nimfes guiaven els meus passos. L’eix cremant, en fregar per tots dos costats amb les rodes, llançava el crit estrident de la flauta. quan les filles d’Helis, abandonant la mansió de la nit per a guiar-me cap a la llum, van apartar amb les seves mans els vels que cobrien els seus caps. Allí es troben les portes que donen als camins de la nit i del dia; a dalt una biga transversal, a baix un llindar de pedra. La porta elevada està tancada per fortes fulles i Dike, que castiga severament les faltes, guarda els forrellats de doble volta. Les nimfes es van dirigir a ella amb paraules dolces i van aconseguir que descorregués el forrellat de la porta. Les fulles es van obrir de bat a bat, girant en sentit oposat les frontisses en els eixos de bronze subjectes per perns. A través de les portes, en línia recta, per la llarga carretera, les joves van conduir els cavalls i el carro. La deessa em va rebre amb benevolència, tom la meva mà dreta amb la seva i em va parlar en aquests termes.

Benvingut siguis, jove a qui acompanyen els aurigues immortals, i a qui aquest carro porta fins al meu estatge. Perquè no és una sort funesta la que et va fer prendre aquest camí tan allunyat dels camins freqüentats pels mortals, sinó l’amor a la justícia i a la veritat. És necessari que aprenguis a conèixer-ho tot, tant l’incommovible cor de la ben arrodonida veritat, com les opinions dels homes. A aquestes no cal concedir-los cap convicció veritable. No obstant això, és necessari que les coneguis també, a fi de saber per mitjà d’una informació que ho abasti tot, quin judici has de formar-te sobre la realitat d’aquestes opinions.

2. Per distants que siguin les coses, contempla-les presents al teu esperit amb certesa. Doncs no aconseguiràs separar l’ésser de la seva continuïtat amb l’ésser, ni per a dispersar-lo, ni per a reunir-lo.

3. Poc importa on comenci, perquè tornaré aquí.

4. Doncs bé, vaig a parlar. Tu escolta’m i retingues les meves paraules, que t’ensenyaran quins són els dos únics camins d’investigació que es poden concebre. L’un, que l’ésser és i que el no-ser no és. És el camí de la certesa, ja que acompanya a la veritat. L’altre, que el ser no és i que necessàriament el no-ser és. Aquest camí és una estreta sendera, en el qual res il·luminarà els teus passos. Ja que no pots comprendre el que no és, perquè no és possible ni expressar-ho per mitjà de paraules.

5. Perquè el mateix és pensar i ser.

6. És necessari dir i pensar que el que és, és, ja que l’ésser és i el no-ser no és; afirmacions que et convido a considerar bé. En primer lloc, aparta el teu pensament d’aquest camí d’investigació que acabo de condemnar; fes el mateix respecte d’aquell per on vaguen errants els homes ignorants, de doble cara.

La perplexitat del seu pensament empeny en totes direccions al seu esperit insegur; es deixen arrossegar, sords i cecs, encantats, munió sense discerniment per la qual ser i no-ser és el mateix i no és el mateix. La seva opinió és que en tot existeix un camí que s’oposa a si mateix.

7. No cal témer que ningú provi mai que el que és no és. Tu allunya del teu esperit aquest camí d’investigació, i no deixis que el costum adquirit per múltiples experiències t’obligui a dirigir per aquest camí uns ulls cecs, unes oïdes sordes i unes paraules d’un llenguatge vulgar. Sinó que has de resoldre el problema discutit que acabo d’exposar per mitjà de la raó.

8. No ens queda més que un camí per a recórrer: l’ésser és. I hi ha molts senyals que l’ésser és increat, imperible, perquè és complet, immòbil, etern. No va ser, ni serà, perquè és alhora sencer en l’instant present, un, continu. Doncs, quin origen pots buscar-li? Com i d’on haurà crescut? No et deixaré dir ni pensar que és del no-ser. Ja que no pot dir-se ni pensar-se que no és. Quina necessitat ho va fer sorgir més d’hora o més tard, si ve del no-res? Així doncs, és necessari que sigui absolutament, o que no sigui en absolut. Cap poder no em persuadirà que deixi dir que del no-ésser podria néixer alguna cosa al seu costat. Així la justícia no afluixa els seus llaços i no li permet néixer ni morir, sinó que ho subjecta amb fermesa. La decisió porta a això: és o no és. Per tant, necessàriament cal abandonar el camí impensable i innombrable, ja que no és el camí veritable, i emprendre l’altre que és real. Doncs, com hauria començat en el passat? Si ha començat, no és. I el mateix si ha de començar algun dia. Així està extingida la generació i la destrucció és inconcebible.

El ser tampoc és divisible, perquè és tot ell idèntic a si mateix. No sofreix ni augment, cosa que seria contrària a la seva cohesió, ni disminució; sinó que tot està ple de ser. També és enterament continu, perquè l’ésser és contigu a l’ésser.

D’altra banda, és immòbil, tancat en l’estretor de poderosos llaços. No té principi ni fi, ja que hem rebutjat el seu naixement i la seva mort, i a elles repugna la nostra convicció veritable. Roman idèntic a si mateix, en el mateix estat i per si mateix. També roman immutable, en el mateix lloc, perquè la poderosa necessitat ho manté estretament en els seus límits que ho subjecten pertot arreu. Per tant, la justícia no és que el ser sigui inacabat, ja que no li falta res; perquè d’una altra manera li faltaria tot.

L’acte del pensament i l’objecte del pensament són el mateix. Sense l’ésser, en el qual està expressat, no pot trobar-se l’acte de pensar. Perquè no hi ha res ni mai hi haurà res fora de l’ésser, ja que el destí l’ ha encadenat de manera que sigui un tot immòbil. Així doncs totes aquestes coses no són més que noms instituïts pels homes en la seva credulitat: néixer i morir, ser i no ser, canviar de lloc i brillar amb colors diferents.

Ja que té un limiti, l’ésser està acabat pertot arreu, semblant a la massa d’una esfera ben arrodonida, que s’equilibra a si mateixa per tots costats. En efecte, és necessari que no sigui major aquí i menor allí. Perquè el que no és no pot impedir-li que s’estengui d’una manera igual, i el que és no pot ser aquí més i allí menys que l’ésser, ja que tot ell és inviolable. Allí on està, igual a si mateix per tots costats, ocupa igualment els seus límits.

Acabo aquí el meu discurs fidedigne i les meves reflexions sobre la veritat. Escolta ara les opinions dels mortals.

Empèdocles (Pluralistes)

(…) res pot deixar de ser, ja que el no-ser no és. No obstant això, va acceptar d’Heràclit la tesi de l’esdevenir, del perpetu fluir i del canvi continu. Per a reconciliar aquestes dues posicions, va afirmar que totes les coses de l’univers estan constituïdes per quatre tipus de principis: terra, aigua, aire i foc, que ell va denominar arrels de tot i va identificar amb Zeus, Hera, Edoneo i Nestis. El naixement de les coses no és més que la unió i combinació d’aquests elements, mentre que la mort és la seva separació. Però, en tot procés, les quatre arrels romanen inalterables. Així, podia coincidir amb Parmènides i negar que existís un autèntic naixement (adveniment en ser) i negar també la mort (entesa com deixar de ser): només existeixen unions i separacions de les arrels eternes. 

Atomistes

«D’altra banda, Leucip i el seu company Demòcrit diuen que són elements el ple i el buit, denominant a l’un “el que és” i a l’altre, “allò que no és”: al ple i sòlid, “allò que és” i al buit, “allò que no és” (d’aquí també que diguin que no hi ha més “el que és” que “el que no és”, ja que tampoc hi ha més buit que cos), i que aquests són les causes de les coses que són (entenent “causa”) com a matèria. I així com els qui afirmen que és una l’entitat en tant que subjecte, expliquen la generació de la resta per mitjà de les afeccions d’aquesta, afirmant que la raresa i la densitat són els principis de les afeccions, així també aquests afirmen que les diferències són causes de les altres coses. Aquestes diferències diuen que són tres: figura, ordre i posició. En efecte, afirmen que “el que és” es diferencia únicament per la conformació, el contacte i el gir. Ara bé, d’aquests, la “conformació” és la figura, el “contacte” és l’ordre, i el “gir” és la posició: així, l’A i la N es diferencien per la figura, els conjunts AN i NA per l’ordre, i la Z i la N per la posició. Sobre el moviment, d’on i com es dóna en les coses que són, també aquests, igual que els altres, ho van passar negligentment per alt».

2. Expressa les idees principals dels fragments anteriors que es troben en negreta. Hi ha fragments que són molt obscurs i ens parlen amb un llenguatge molt poètic: són com petits oracles que has de desxifrar. Intenta entendre’ls amb paciència i explica-ho tot amb paraules i expressions teves.

Cosmos, de Carl Sagan

Els filòsofs presocràtics a Cosmos, de Carl Sagan

3. Què és l’espina dorsal de la nit, segons explica Sagan? Què creus que són els “serveis còsmics”? Posa’n exemples. I la “indústria” dels sacerdots, com es genera? Quin és el “gloriós descobriment” al que es refereix Sagan? Explica, també, quina és la vinculació entre aquest “descobriment” i la situació geogràfica.

4. Fes una llista dels conceptes clau que apareixen en el documental de Cosmos.

5. Llegeix l’entrevista anterior i anomena els filòsofs que s’hi esmenten, així com la relació que van tenir amb Egipte. Quins són els quatre centres de saviesa d’Egipte? I quina és la part del pensament egipci que els filòsofs grecs no van assumir com a seva?

Els primers filòsofs, com xamans

6. Segons l’entrevista anterior, per què es pot considerar que els primers filòsofs grecs eren xamans? Què és, per tu, un xaman? Creus que n’hi ha, en l’actualitat?