Filosofia, ciència, religió, art

Història filosòfica

Deia Heràclit, el primer “lògic”: “Sempre resten els homes sense comprendre que el Logos és com el descric: Totes les coses esdevenen segons aquest Logos i distingeixo cada cosa segons la seva constitució i dic com és. Cal seguir el comú; però tot i que el Logos és comú, la majoria viu com si tingués una intel·ligència particular. Després d’haver escoltat el Logos i no a mi és savi convenir en què totes les coses són u”.

Ja aquí es veu que el Logos no és subjectiu (“escoltar el Logos, no a mi”) (OBJ), ni que tampoc és concret (intel·ligència general, comuna, no particular) (TEO).

I, a més, Heràclit forma part dels filòsofs presocràtics, anomenats “físics” per Teofrast; perquè tractaven d’explicar el món des dels fenòmens (FEN), tot superant la visió noümènica dels antics escriptors mítics grecs. Cal passar de la unitat mística dels mites a la unitat quantitativa de la lògica matemàtica. (“Del mite al logos”, segons F. M. Cornford). Ja Heràclit intentarà dir que la diferència entre les coses rau en la proporció quantitativa. Aviat la història de la lògica del pensament grec abandonarà el contingut de les coses, ple encara de fonamentacions noümèniques (IDE), i tractarà d’anar reduint la diferència entre les coses i entre els processos a quantitat purament abstracta i formal. L’ambiciós intent del pensament occidental fins a avui dia és d’arribar a fer desaparèixer tota realitat entitativa i a reduir tota diferència qualitativa a diferència merament quantitativa. Allò que no es pot descriure matemàticament o no és o encara pertany al “mite”.

L. M. Xirinacs, Globàlium. Model major

Filosofia, ciència, religió i art són quatre àmbits del saber que tenen propòsits i orientacions diverses. Tot i que a vegades poden coincidir, hi ha clares distincions. Per a veure’n algunes diferències, estudia bé aquests quatre relats (tres textos i una imatge):

Primer relat

Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l’oceà, i l’Esperit de Déu planava sobre les aigües.
Déu digué:
– Que existeixi la llum.
I la llum va existir. Déu veié que la llum era bona, i separà la llum de les tenebres. Déu va donar a la llum el nom de dia, i a les tenebres, el de nit.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el primer dia.
Déu digué:
– Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les altres.
I va ser així. Déu va fer la volta del firmament i va separar les aigües que hi ha a sota la volta de les que hi ha a sobre. Déu donà a la volta del firmament el nom de cel.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el segon dia.
Déu digué:
– Que les aigües de sota el cel s’apleguin en un sol indret i apareguin els continents.
I va ser així. Déu donà als continents el nom de terra, i a les aigües aplegades, el de mar. Déu veié que tot això era bo.
Déu digué:
– Que la terra produeixi vegetació, herbes que facin llavor i arbres de tota mena que donin fruit amb la seva llavor, per tota la terra.
I va ser així. La terra produí la vegetació, les herbes de tota mena que fan la seva llavor i els arbres de tota mena que donen fruit amb la seva llavor. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el tercer dia.
Déu digué:
– Que hi hagi a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys, i que des de la volta del cel il·luminin la terra.
I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles. Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminessin la terra, governessin el dia i la nit i separessin la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia.
Déu digué:
– Que les aigües produeixin éssers vius que s’hi moguin i animals alats que volin entre la terra i la volta del cel.
Déu va crear els grans monstres marins, els éssers vius de tota mena que es mouen dintre l’aigua, i tota mena d’animals alats. Déu veié que tot això era bo. Déu els beneí dient-los:
– Sigueu fecunds, multipliqueu-vos i ompliu les aigües dels mars, i que els animals alats es multipliquin a la terra.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el cinquè dia.
Déu digué:
– Que la terra produeixi éssers vius de tota mena: bestioles i tota mena d’animals domèstics i feréstecs.
I va ser així. Déu va fer tota mena d’animals feréstecs i domèstics i tota mena de cucs i bestioles. Déu veié que tot això era bo.
Déu digué:
– Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.
Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona. Déu els beneí dient-los:
– Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.
Déu digué encara:
– Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.
I va ser així.
Déu veié que tot el que havia fet era molt bo.
Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

Segon relat

Fa 15.000 milions d’anys, és va produir una explosió coneguda com el Big Bang. La matèria que hi havia va explotar cap a totes direccions viatjant a la velocitat de la llum. Com més lluny estava, més lenta anava, fins que es van parar.

A mesura que es va anar refredant, es van anar formant planetes, satèl·lits, galàxies,…

Al cap de 10.000 anys es va formar el Sol i altres planetes.

Fa uns 4.500 millions d’anys, la Terra es va formar: trossos de pols dispersos es van ajuntar i van crear una enorme bola de roca. A mesura que la Terra s’anava refredant, una crosta prima i a la vegada dura es va anar formant a la superfície. Al cap de milions d’anys, van aparèixer els núvols i van començar a caure les primeres pluges, que van omplir les cavitats més profundes de la superfície de la Terra.

Tercer relat

—¿Qué tiene que ver la cosmología con la filosofía? —Estudiar el origen del universo y su desarrollo es algo que tiene muchos componentes que no son científicos. La cosmología no es una ciencia experimental, de laboratorio, sino que tiene más que ver con las matemáticas. Ante las críticas a su teoría de cuerdas, Susskind dice que no se la puede someter a otros criterio que no sean los suyos, o Hawkings, ¿por qué nunca recibió el Nobel? Pues porque la mayoría de sus teorías no están demostradas experimentalmente, ni podrán estarlo nunca.
—No hay una sola cosmología. —Hay muchas, la que la gente conoce más es la del Big Bang. La Iglesia la vio con buenos ojos, de hecho el primero en plantearla fue un sacerdote, el abad Lemaitre, y la bendijo un Papa. La Iglesia dice: si todo el universo ha sido creado por una gran explosión, ¿quién la causó? Dios. El Papa Francisco ha dicho que el Big Bang no contradice la existencia de Dios sino que la exige. Pero hay muchas otras teorías. Penrose habla de un universo sin principio ni final, que se expande y se encoge incesantemente. La cosmología tiene abiertos problemas científicos de primer orden, como el de la materia oscura, que conformaría el 96% del universo y de la que no sabemos nada de nada. ¿Una ciencia que no sabe nada del 96% de su objeto de estudio? Es todo muy hipotético.
—Esas teorías tienen algo de mito. —La cosmología tiene un pie en la astronomía y otro en la astrología, pero pega un salto mortal desde ellas, al ocuparse de todo el universo. La teoría del huevo cósmico de Lemaître parece casi poesía, es el relato de un místico, “cosmopoesía”.

Diàleg sobre el llibre Filosofia de la cosmología, de C. M.M. Casado (extret d’aquí)

…i un quart relat, sense paraules

La creació del món i l’expulsió del paradís, Giovanni di Paolo

1. Aquests tres textos tracten d’un mateix tema, però sense compartir la perspectiva amb la que el tracten. Assenya-le’n les diferències i indica a quin enfocament creus que pertany cada un: científic, religiós o filosòfic. Per què? I del quart relat (sense paraules), què pots dir-ne?

La física i els mites

Els mites grecs, al contrari dels de la resta dels pobles orientals, partien del món conegut, del món que els envoltava, i no de concepcions sobrenaturals i ocultistes. Els déus, immortals, tenien forma humana i mantenien relacions, no sempre òptimes, amb els homes. El seu món no era més enllà del dels humans, sinó en una muntanya localitzable. En la seva Biografia de la física, George Gamow sosté que això darrer fou un dels factors decisius per fer el gran pas a la ciència física: “És interessant saber que, mentre que altres nacions antigues, com Babilònia i Egipte, van contribuir en gran mesura al primerenc desenvolupament de les matemàtiques i de l’astronomia, foren completament estèrils respecte del desenvolupament de la física. L’explicació possible d’aquesta deficiència, en comparació amb la ciència grega, és que els déus de Babilònia i Egipte vivien dalt, entre les estrelles, mentre que els déus dels antic grecs vivien en una elevació de només 10.000 peus, al cim de la muntanya de l’Olimp i, per tant, molt més a prop del problemes de la terra (Biografía de la física, Estella, 1971, p. 11).”

2. Quina és la idea principal del text de Gamow? Expressa-la amb un o dos enunciats.

L’especificitat de la filosofia

Que no parlem d’una ciència productiva ja era evident per als primers que van filosofar. Perquè, tant ara com quan els éssers humans van començar a filosofar, aquests ho fan impulsats per l’admiració: al començament, admirats de les coses sorprenents més a l’abast; més endavant, avançant a poc a poc i amb dubtes més grans, com ara els relatius als canvis de la Lluna, al Sol i a les estrelles, i tam- bé a la generació de l’Univers. Però el qui dubta o s’admira reconeix la seva ignorància. (Per això, també el qui estima els mites és, d’alguna manera, filòsof: ja que el mite és format de components admirables.) Perquè, si van filosofar per defugir la ignorància, és manifest que va ser a causa del co- neixement que perseguiren el saber, i no a causa de cap utilitat. I això testifica el que s’ha esdevingut, ja que aquesta mentalitat va començar a cercar-se quan ja existien gairebé totes les coses ne- cessàries per viure i les referents al lleure i al transcurs de la vida. És, doncs, evident que no la cer- quen per cap altra utilitat, sinó que, així com anomenem home lliure el qui és per si mateix i no per un altre, també tenim aquesta com a única ciència lliure, ja que només aquesta és per si mateixa.

ARISTÒTIL: Metafísica, llibre I, cap. II

3. Anota els conceptes clau i les idees principals del text d’Aristòtil.

Ciència i filosofia

“Podríem dir que ciència és tot el que coneixem, i filosofia tot el que ignorem. Aquesta és una definició força senzilla que postula un corrent constant de qüestions que passen de la filosofia a la ciència, com a avenços del coneixement. […) Jo crec que la filosofia té una doble utilitat. Una de les coses per a les quals serveix és per mantenir viva l’especulació sobre temes que encara no estan subjectes al coneixement científic, la qual, al capdavall, no cobreix sinó una petita part de tot allò que és susceptible d’interessar la humanitat. Hi ha una gran quantitat de qüestions, d’un interès immens, de les quals la ciència no sap actualment gairebé res, i mai no voldria que la imaginació de la gent es tanqués dins dels límits del que sap actualment. Estic convençut que engrandir la imatge que un pugui tenir del món, obrint-li les portes del reialme de l’hipotètic, és una de les tasques de la filosofia. Però aquesta en té una altra, de tasca, que jo jutjo igualment important: demostrar-nos que hi ha coses que ens crèiem que sabíem i de les quals no sabem res. Per una banda, la filosofia ens obliga a reflexionar sobre coses que un dia podem arribar a saber, i, per l’altra, manté la nostra consciència oberta al fet de les nostres pròpies limitacions.”

4.Expressa en enunciats les idees principals del text (1 idea principal+2-3 idees secundàries)

Un “mètode” per a filosofar

5.Llegeix l’entrevista següent i explica quin és el “mètode” que utlitza Aurelio Arteta per a filosofar. Què és un tòpic? Consulta aquest diccionari i digues quin dels sentits s’aplica al tòpic del que estem parlant. Fes una llista de tots els tòpics que exposa Arteta a l’entrevista. Pensa llavors en un tòpic que coneguis (cap dels que s’anomenen en l’entrevista, sisplau) i posa’l en qüestió.

Pensament mític i pensament filosòfic: del mite al logos

El pensament mític
El pensament filosòfic

6.Fes un quadre en el que quedin reflectides les diferències entre un i altre tipus de pensament.

El mite grec: cosmogonia

Al principi existien Caos, la Nit, el negre Èreb i l’ample Tàrtar i ni Ge ni Aer ni Urà existien; en els sins il·limitats d’Èreb, la Nit de negres ales il·lumina primerament un ou, del que, al final de les estacions, va brollar Eros el desitjat, brillant la seva esquena amb ales daurades, semblant als ventosos remolins. Aquest, després d’unir-se a l’alat Caos tenebrós en l’ample Tàrtar, va covar a la nostra raça i va ser el primer a treure-la a llum. No existia la raça dels immortals fins que Eros va barrejar entre si totes les coses; i, en barrejar-se unes amb unes altres, va néixer Urà, Oceà, Ge i la raça imperible de tots els déus feliços. Així som, de molt, els més antics de tots els benaventurats.

Aus 693 (parla el cor de les aus) (en Kirk, G.S. y Raven, J.E., Los filósofos presocráticos, Gredos, Madrid 1969, p. 69-70).

Un text sense títol (de moment)

Aproximadament entre el segle cinc i sis abans de Crist podem trobar en l’antiga Grècia els primers començaments d’una evolució d’alguna cosa així com un mètode científic. (…)

Entre els babilonis i els grecs, així com entre els maoris de Nova Zelanda -com, d’altra banda, entre tots els pobles que inventen mites cosmològics-trobem narracions sobre el començament de les coses que intenten comprendre o explicar l’estructura de l’Univers en termes de la història dels seus orígens. Aquestes narracions es fan tradicionals i es conserven en escoles especials. La tradició consisteix sovint en la conservació d’una classe separada o triada, els sacerdots o remeiers. que la guarden gelosament. Les narracions només canvien a poc a poc -sobretot a gràcies a les imprecisions comeses en transmetre-les, a causa d’incomprensions i, de vegades, gràcies a l’addició de nous mites inventats per profetes o poetes.

Ara bé, la qual cosa considero nou en la filosofia grega, la nova addició a tot això, no consisteix tant en la substitució dels mites per una mica més «científic», quant en una nova actitud enfront dels mites. Crec que el fet que el seu caràcter comenci a canviar no és més que una conseqüència d’aquesta nova actitud.

La nova actitud a què em refereixo és l’actitud crítica. En lloc de transformar dogmàticament la doctrina [amb l’única fi de conservar la tradició autèntica] trobem una discussió crítica d’aquesta. Alguns comencen a plantejar preguntes; posen en dubte la integritat de la doctrina: la seva veritat.

El dubte i la crítica existien ja sens dubte abans d’aquest estadi. El nou, no obstant això, resideix que aquest dubte i crítica es converteixen al seu torn en part integrant de la tradició de l’escola. Una tradició d’ordre superior substitueix la tradicional conservació del dogma- en lloc de la teoria tradicional –en lloc del mite– ens trobem amb la tradició de criticar teories (que al principi difícilment poden ser una mica més que mites). Només en el transcurs d’aquesta discussió crítica es recapta el testimoniatge de l’observació.

No pot ser un mer accident que Anaximandre, el deixeble de Tales, desenvolupés explícitament i conscientment una teoria que s’apartava de la del seu mestre ni que Anaxímenes, el deixeble d’Anaximandre, s’apartés d’una manera igualment conscient de la doctrina del seu mestre. L’única explicació plausible és que el mateix fundador de l’escola desafiava els seus deixebles al fet que critiquessin la seva teoria i els deixebles van convertir aquesta nova actitud del seu mestre en una tradició.

K. Popper, Conocimiento objetivo, (Tecnos, Madrid 1992, 4ª p.312-314) [Adaptació]

7. Posa títol al text anterior (no s’hi val posar el mateix del llibre del qual està extret… ) i fes-ne un resum.

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/30-minuts/immortals/video/5773369

8. Mira l’anterior documental i detecta posicionaments que es puguin considerar religiosos, posicionaments científics i posicionaments filosòfics. Explica per què. Associa-ho, sempre que sigui possible, al personatge que creus que encarna cada un d’aquests posicionaments. Què penses tu, de la qüestió de la immortalitat?

.