L’hel·lenisme es refereix a l’etapa en què es va produïr una expansió de la cultura grega amb la conquesta de nous territoris per part d’Alexandre Magne, que havia estat deixeble d’Aristòtil. La mort d’Alexandre (323 a.C.) marca l’inici de l’hel·lenisme, que finalitza amb la batalla d’Àccium (31 a.C.) i amb la subsegüent fugida d’Antoni i Cleopatra, la darrera reina d’Alexandria (i d’Egipte).
Estoïcisme, epicureisme i escepticisme
Aquí pots trobar informació sobre els principals moviments filosòfics de l’hel·lenisme: estoïcisme, epicureisme i escepticisme (pirronisme).
Tot i que els tres moviments anteriors són cabdals en la història del pensament, l’estoïcisme és, potser, el que més ha perviscut al llarg del temps, fins al punt que, com podràs llegir en l’article que tens més avall, el seu llegat continua ben viu. A diferència dels altres dos moviments, encapçalats cada un per dos filòsofs (Epicur i Pirró), l’estoïcisme és una obra col·lectiva que ha pres diferents formes al llarg dels segles. En aqyesta pàgina destaquem especialment les contribucions de:
Busca en un cercador l’expressió “stoic therapy”. Digues quants resultats apareixen. Creus que el nombre de resultats indiquen que l’anomenada teràpia estoica és una teràpia d’actualitat? Per què? Pots descriure-la? Imagina que assisteixes a una sessió de teràpia estoica. Què voldries adreçar, de la teva vida? Basant-te en el que saps sobre l’estoïcisme, quin tipus d’orientació creus que et podria donar, el terapeuta?
L’Acadèmia platònica i el Liceu d’Aristòtil
Tant l’Acadèmia fundada per Plató com el Liceu d’Aristòtil van ser institucions amb una vida que va anar molt més enllà de la dels seus fundadors i que va adoptar tota mena de formes, d’acord amb els aires dels temps. Geogràficament, les dues van acabar amb el setge d’Atenes durant les anomenades Guerres mitridàtiques, l’any 88 a.C. Tot i així, i especialment en el cas de l’Acadèmia platònica, el seu llegat va continuar en el fet que molts filòsofs posteriors s’identificaven com a platònics. L’emperador Marc Aureli va promoure el seu estudi, junt amb el d’Aristòtil i altres corrents filosòfics, i pels voltants del IV d.C. es va reestablir una escola platònica de nou a Atenes que, tot i no conservar del tot el caràcter de l’acadèmia original, va contribuir a seguir preservant l’ensenyament de Plató.
En l’actualitat, el lloc on s’havia erigit la primera Acadèmia està ocupat per un barri residencial anomenat Akadimia Platonos. Caminant pels seus carrers, es pot arribar a les runes de l’Acadèmia.
Ciència alexandrina
La ciència alexandrina va reunir molts noms importants. Aquí en destaquem tres:
- Arquímedes (287 a.C. – c. 212). Matemàtic, físic, astrònom… Aquí pots llegir sobre una de les seves contribucions a la física (entre moltes altres!).
- Euclides (c. 300 a.C. .). Matemàtic. Autor dels Elements, una obra de 13 volums sobre matemàtiques reconeguda pel seu rigor i bellesa. Es considera un treball fundacional en ciència en la mesura en què la seva manera de presentar els temes ha servit com a guia per a l’ensenyament de la geometria i de les matemàtiques en general. El seu llegat ha perviscut al llarg dels segles. En l’actualitat, es parla de geometria “euclidiana” i de geometria “no euclidiana” (referida a la sorgida de la teoria de la relativitat). Aquí pots trobar un exemple de la seva obra.
- Ptolomeu
Lectures
El món s’enfonsa? Tranquil·litat i… llegiu Epictet
Creixement demogràfic sobretot de les ciutats, decadència de la religió tradicional, inestabilitat política, globalització i encreuament de cultures, crisi institucional, individualisme… El nostre present trasbalsat s’assembla prou al món hel·lenístic de fa 2.300 anys, quan com a resposta van sorgir filosofies ètiques com l’estoïcisme, que va arrelar i després es va estendre en època de l’Imperi Romà per ciutats com Atenes, Alexandria i la mateixa Roma, amb Epictet com a principal figura. Esclau alliberat i esguerrat, va ser secretari de l’emperador Neró i, com Sòcrates, mai va escriure res: tot el que ens ha arribat d’ell ho sabem a través del seu deixeble Flavi Arrià.
Tal com explica Ignacio Pajón Leyra a la introducció de l’antologia de textos Epicteto. El arte de vivir (en tiempos difíciles) (Alianza editorial), la principal preocupació d’Epictet era la llibertat, una llibertat sòbria i raonable, íntima. La cadena de pensament que fa sorgir Epictet arrenca amb el cinisme antic del socràtic Antístenes, que té continuïtat en Diògenes i Crates, els quals fugen de les convencions per tornar a una vida austera, natural i lliure com a ciutadans del món (cosmopolites). Amb ells, arribem al fenici Zenó de Cítion, arruïnat comerciant estranger a Atenes. És el primer estoic, moviment que es desenvolupa durant la Grècia antiga i que després fa forat en el món romà, perviu d’alguna manera al llarg de l’Edat Mitjana, el Renaixement i la modernitat, i arriba fins als nostres dies.
Avui, col·loquialment, un estoic és algú que mostra fortalesa i serenitat davant les desgràcies. Realment, tal com va tot, és una actitud útil. Però en què es fonamenta aquesta filosofia? Contraposat amb l’epicureisme (que gira al voltant de la noció de plaer) i l’escepticisme (que relativitza la veritat), l’estoïcisme defensa la condició racional de l’ésser humà, és a dir, el control de les passions irracionals que ens empenyen al plaer sense límits, a la ira, a la persecució de la fama o el prestigi social, a la riquesa… Segons els estoics, totes aquestes passions ens fan menys lliures interiorment. Davant de tot això, proclamen l’autocontrol, l’autodomini. I es proposen comprendre el món per transformar-lo però acceptant que la majoria de coses no depenen de nosaltres. És a dir, compromís i alhora tranquil·litat i bons (i pocs) aliments.
“Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix” EPICTET
Per exemple: amb la natura, el que toca és respectar-la, respectar el curs de la vida natural. És a dir, l’estoïcisme entén que una causa principal del patiment humà és pensar que ho pot canviar tot. Doncs no. Segons Epictet, encara que no estiguin en la nostra mà les nostres emocions, la nostra sort, els nostres records, els nostres béns o la nostra salut, sí que ho estan les consideracions amb què les jutgem, els nostres judicis, la nostra mirada, la qual, al capdavall, serà la base de la nostra acció o omissió. Sí: omissió. Perquè la llibertat, per a Epictet, és més una manera de pensar que d’actuar. Tal com fa notar Pajón Leyra, aquesta visió deu tenir a veure amb la realitat d’algú que va néixer esclau i que, més que enfrontar-se a aquesta condició, va decidir ser lliure interiorment.
Per acabar, una tria de set sentències d’Epictet: “Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres”. “El que pertorba els éssers humans no són les coses, sinó les opinions sobre les coses”. “Si a alguns els sembles algú, desconfia de tu mateix”. “Si algú t’explica que algú parla malament de tu, en lloc de defensar-te contra el que hagi dit, respon: «Doncs no coneix els altres defectes que tinc, perquè si no no hauria dit només això»”. “Pots ser invencible sempre que no entaulis cap batalla en la qual la victòria no depengui de tu”. “Si el teu germà és injust, no te l’agafis pel costat injust, sinó més aviat pel costat que és el teu germà”. “Si només beus aigua, no vagis arreu dient a la primera oportunitat que només beus aigua”.
Ignasi Aragay, 09/03/2023, Ara
Llegeix l’article anterior i respon les següents preguntes: En què s’assemblen els nostres temps amb els de l’hel·lenisme, segons l’autor? En què creus que es manifesta l’anomenada “decadència de la religió tradicional”? Què és el cinisme al qual es refereix l’autor? Tant els conceptes “cínic” com “estoic” s’utilitzen en el llenguatge corrent en els nostres dies: els dos s’han enlairat del significat original i s’utilitzen com a qualificatius per a descriure actituds. Pots dir quines? En quin personatge se centra l’article? Quina relació podria tenir la seva condició social amb el seu pensament? Si haguessis de triar una de les set sentències que s’esmenten com a guia per a la teva vida, quina triaries? Per què?
L’estoïcisme: Marc Aureli
L’esfera de l’ànima resta fidel a ella mateixa quan no s’estén vers cap objecte ni es retrau en ella mateixa o quan no es dispersa ni es deprimeix, sinó que s’il·lumina d’una llum gràcies a la qual veu la veritat de totes les coses i també la que hi ha en ella mateixa. (Meditacions IX, 12)
I és que qui ha triat per damunt de tot la seva intel·ligència, el seu dèmon i el culte degut a la seva excel·lència, no fa cap tragèdia, no es desespera, no sentirà necessitat ni de soledat ni tampoc de la multitud. I el que és més important: viurà sense cercar res ni defugir res. Ni tampoc li importarà en absolut si serà llarg o curt l’espai de temps durant el qual podrà servir-se de l’ànima envoltada de cos. (Meditacions III, 7)
Arreu i sempre depèn de tu adaptar-se a les circumstàncies del moment per respecte als déus, tractar amb justícia les persones que t’envolten, i vigilar amb molta atenció el teu pensament per tal que no s’hi insinuï res incomprensible. (Meditacions, VII, 54)
Perquè després d’haver anat per aquí i per allà, has comprovat que no has pogut trobar una vida feliç enlloc. Ni en els sil·logismes, ni en la riquesa, ni en la glòria, ni els plaers, ni en res. ¿On es troba, doncs? En l’acompliment d’allò que la naturalesa demana. ¿I com ho aconseguiràs? Amb la possessió dels principis que determinen els teus desigs i els teus actes. ¿I quin són aquests principis? Aquells que es refereixen al bé i al mal, en la convicció que res no és bo per a l’ésser humà si no el fa tornar just, assenyat, coratjós i lliure. Com tampoc res no és dolent, si no produeix els efectes contraris al que s’ha dit abans. (Meditacions VII, 1)
Si algú comet una falta contra tu, considera immediatament quina concepció del bé i del mal li ha fet cometre. Tan bon punt hagis fet aquesta reflexió el compadiràs i no t’hi mostraràs sorprès ni irritat. I és que tu mateix tens la mateixa concepció del bé o una de semblant, i aleshores l’hauràs de perdonar. O bé si tens la mateixa concepció del bé i del mal, aleshores et resultarà més fàcil ser indulgent vers una persona que té una visió distorsionada de les coses.
Que en són de mesquins aquests homenets que es dediquen als assumptes dels ciutadans i es pensen que actuen segons els principis de la filosofia! Que en són de mocosos! Bon home, ¿aleshores què has de fer, doncs? Fes allò que et reclama la naturalesa. Mou-te, si t’és permès, i no et preocupis si algú se n’assabenta. No esperis una república com la de Plató. Al contrari, dona’t per satisfet per qualsevol progrés mínim. Pensa que arribar a aconseguir un resultat no és poca cosa. (Meditacions IX, 29)