La sofística

La sofística és el moviment cultural dominant del segle V a.C., durant l’apogeu de la democràcia a Atenes. Els sofistes eren, sobretot, mestres ambulants, professionals que es guanyaven la vida ensenyant retòrica, dret o moral en un medi en el que es buscava que el ciutadà adquirís la seva saviesa per a contribuir així a la saviesa de la ciutat.

La democràcia era diversitat (una certa diversitat: d’homes però no de dones, ni d’esclaus ni d’estrangers), i per aquest motiu els sofistes, que no representen una escola compacta i uniforme, defensaven el relativisme com a expressió d’aquesta diversitat.

Juntament amb el relativisme, la sofística té també altres característiques:

1. Descriu (15-20 paraules) cada un dels aspectes del mapa anterior.

Més sobre els sofistes:

Sofistes (Wikisofia)

The Sophists (IEP)

The Sophists (SEP)

2. Llegeix el primer dels enllaços i explica què significa que “la filosofia es va desplaçar de la physis al nomos“. (40 paraules)

Elogi fúnebre de Pèricles

…La nostra forma de govern no ha d’envejar res a les de les institucions dels pobles veïns, perquè som més aviat uns models que no pas imitadors d’altres. De nom és una democràcia, perquè l’administració està en mans no d’uns pocs sinó d’una majoria. Però si la llei és igual per a tothom en els interessos particulars, és segons la consideració de què gaudeix cada ciutadà en alguna cosa i no per raó de la seva classe, sinó del seu mèrit personal, que és preferit per a les funcions públiques, com tampoc per pobresa, si un pot fer un servei a l’Estat, no li és un destorb la seva obscura condició social. La llibertat és la nostra norma de govern en la vida pública i en el comerç ordinari de la vida no ens mirem amb recel, ni ens irritem amb el veí si fa el que li plau, ni li fem cara de retret que no perjudica però dol. Sense molèstia en les nostres relacions privades, per respecte complim amb exactitud les disposicions públiques obeint sempre les autoritats i les lleis, principalment les establertes per a protegir els qui pateixen injustícia. i les no escrites, la transgressió de les quals porta el menyspreu general.

A més per a descans de les fatigues hem procurat al nostre esperit moltíssims esbargiments. Tenim jocs i festes regulars al llarg de l’any i belles cases particulars, i el plaer que cada dia trobem en aquestes coses foragita la tristesa. I gràcies a la seva importància entren a Atenes tots els productes del món i així resulta que ens és tan familiar gaudir-nos dels fruits d’altres països com dels de l’Àtica mateix.

Som, en efecte, amants de la bellesa amb simplicitat i amants de la cultura sense efeminament. Ens servim de la riquesa més com a unitat d’acció que per a presumpció de paraula. La pobresa entre nosaltres no és considerada humiliant per a ningú; l’humiliant és no fer res per a defugir-la. Els nostres ciutadans es preocupen igual dels afers privats com dels públics, i en els qui es dediquen a llurs oficis particulars es troba una idea suficient de política. Perquè som els únics que tenim el qui no pren part en els afers públics no pas per un tranquil sinó per un inútil; nosaltres personalment almenys jutgem o estudiem amb cura els assumptes, perquè creiem que no son les paraules les qui perjudiquen l’acció, sinó el no informar-se prèviament per la discussió abans de fer el que cal.

Discurs fúnebre de Pèricles. [Elogi de la democràcia] Tucídides; Història de les guerres del Peloponès. Llibre II, XXXVII- XL.

3. Explica: Quina relació té la democràcia amb la llei, segons l’autor. Quina relació té la democràcia amb els diners, segons l’autor. ¿I amb el comerç? Podem dir que la democràcia és una meritocràcia? ¿Per què? Podem dir que la democràcia és un règim d’opinió pública? ¿Per què?

Preguntes i text extretes d’aquí

4. Llegeix el següent article i exposa’n les idees principals. Què expressa el seu autor sobre els sofistes?

FRAGMENTS SOFISTES

1. “( va dir Protàgores ) Mantinc que la veritat és tal com l’he descrita, i que cadascun de nosaltres és la mesura del que és i del que no és; que hi ha, no obstant això, una diferència infinita entre un home i un altre home, en tant que les coses són i semblen unes a l’un i altres de diferents a l’altre, i ben lluny de no reconèixer la saviesa, ni els homes savis, dic, al contrari, que algú és savi quan mudant la faç dels objectes, els fa semblar i ser bons a aquell a qui abans semblaven i eren dolents (…)

El que sembla bo i just a cada ciutat ho és per a ella, mentre així ho cregui; i el savi fa que el bé, i no el mal, ho sigui i ho sembli a cada ciutadà.  Per la mateixa raó, el sofista capaç de formar d’aquesta manera els seus deixebles, és savi, i mereix que ells li donin un gran salari”

Plató; Teetet, 166-167

2. “Hay filósofos, como ya he dicho, que pretenden y piensan que una misma cosa puede ser y no ser al mismo tiempo. (…)

Además, los que admiten este principio destruyen toda sustancia y toda esencia. Porque, en un caso así, les es necesario admitir que todas las cosas son accidentes y que no existe lo que es la esencia del ser del hombre y del ser del animal. (…) Luego si el ser del hombre es lo mismo que el ser del no-hombre, no hay identidad de significados.(…)

Aún más; si todas las contradicciones que se refieren a un mismo ser son simultáneamente verdaderas, es evidente que todas las cosas serán un único ser, porque será lo mismo una trirrene, una pared y un hombre si es posible afirmar y negar cualquier cosa respecto de todo ser, como se ven obligados a admitirlo los que se atienen a la manera de pensar de Protágoras”

Aristòtil: Metafísica, IV, 4

3. “A esta misma opinión se reduce la doctrina de Protágoras, y de esta manera semejante es necesario que ambas a dos sean o no sean. Porque si todas las cosas de que se tiene opinión, si todas las cosas que parecen, son verdaderas, es necesario que todas las cosas sean simultáneamente verdaderas y falsas. Puesto que la mayoría de los hombres mantienen opiniones entre sí contrarias y creen que los que no opinan igual que ellos mismos se equivocan. De modo que resulta inevitable que una misma cosa sea y no sea. Y si es así, es preciso que todas las cosas, sobre las que se tiene opinión, sean verdaderas.”

Aristòtil: Metafísica, IV, 5

4. “Protàgores va dir: esforç, treball, aprenentatge, educació i saviesa són la corona de la glòria que es trena amb les flors d’una llengua eloqüent, una corona que es posa sobre el cap d’aquells qui l’estimen. No és gens fàcil de dominar la llengua; les seves flors, tanmateix, són eternament fresques i abundoses, i els oients, els admiradors i els mestres s’alegren amb ella, els deixebles progressen i els necis s’enfaden. O potser, de tan necis com són, ni tan sols s’enfaden.”

DK 80,  12

5. “(…) Justícia és no transgredir les lleis de la ciutat de la qual hom és ciutadà.  Per tant, un home farà ús de la justícia amb el màxim de profit per a ell mateix si, en presència de testimonis, enalteix les lleis i si, apartat de testimonis, enalteix els dictats naturals; car els imperatius de les lleis són imposats, mentre que els de la  naturalesa són necessaris; els de les lleis són convencionals i no naturals; els de la naturalesa, naturals i no convencionals. Per tant, transgredint les lleis, si no se n’adonen els que les varen acordar, queda lliure de vergonya i de càstig; no pas si se n’adonen. Però, d’entre els imperatius innats per naturalesa, si cap d’ells és violentat més enllà del possible, encara que passi desapercebut per tothom, el mal no és menor, i tampoc no és major si tothom ho veu; en efecte, el perjudici causat no és d’opinió, sinó de veritat. La raó d’això és que la major part dels actes justos per llei estan en guerra amb la naturalesa.”

Antifont, fragment d’un papir d’Oxirrinc

6. “VIII.  Si fou la paraula la que persuadí Helena i en guanyà la seva ànima, la seva defensa resultarà fàcil.  En el discurs rau un gran poder que realitza les obres més divines per mitjà de l’element més petit i menys visible. És capaç de dissipar el temor, eliminar la pena, generar alegri i augmentar la pietat.

X.  L’encantament provocat per les paraules pot suscitar el plaer i evitar el dolor, car la seva força unida al sentiment de l’ànima assossega, persuadeix i aliena mitjançant la seva màgia.

XIII. Que la persuasió, quan s’afegeix al discurs, pot també generar en l’ànima aquella impressió que hom desitgi, es palesa, primerament, en els arguments que utilitzen els meteoròlegs els quals, quan bandegen una opinió i n’estableixen una altra, aconsegueixen que allò que és increïble i invisible aparegui davant els ulls de la ment; en segon lloc, en les disputes jurídiques, en les quals un discurs pot inclinar i persuadir una multitud per l’habilitat de la seva composició i no per la veritat de les seves raons; en tercer lloc, en els debats filosòfics, en els quals la rapidesa del pensament es manifesta fàcilment en el canvi d’opinions.

XIV.  El poder del discurs sobre la constitució de l’ànima es pot comparar a l’efecte de les drogues sobre l’estat corporal.  Així com, quan aquestes expulsen els diferents humors de l’organisme, aconsegueixen posar fi a la malaltia o a la vida, semblantment s’esdevé en el discurs: diferents paraules aconsegueixen despertar dolor, plaer o bé temor, o també, mitjançant una persuasió nociva, hom pot narcotitzar i fetillar l’ànima.”

Gòrgies, Elogi a Helena.

7. “El mitjà amb el que comuniquem les coses és la paraula, i el fonament de les coses, així com les coses mateixes, no són paraules.  En conseqüència, no són les coses el que comuniquem als altres, sinó la paraula, la qual és diferent de les coses existents. Així com el visible no es pot fer audible ni tampoc a l’inrevés, així també, ja que el que és té el fonament fora de nosaltres, no pot convertir-se en paraula nostra; i, perquè no és paraula, no pot ser revelat a un altre.”

Sext Empíric, Contra els matemàtics, VII, 84

8. “L’educació dels qui cobraven pels discursos erístics era semblant al mètode de Gòrgies.  Car uns feien aprendre de memòria peces d’oratòria, uns altres donaven qüestionaris, tenint en compte els i els altres els temes dels quals tractarien les argumentacions recíproques.  Per aquest motiu, el seu ensenyament era ràpid, però no tenia fonament.  Perquè educaven oferint  la tècnica, el mètode i els resultats d’aquesta tècnica, però no pas el perquè d’aquesta, ni la manera d’obtenir aquest coneixement; com si volguessin curar el mal de peus limitant-se a presentar-nos diverses classes de calçat”

Aristòtil, Refutacions sofistiques

9. “Per consegüent, res no és; però fins i tot si és, res no és cognoscible; però fins i tot si és cognoscible, ningú no podrà fer-ho manifest a un altre, donat que les coses no són paraules i que ningú no pensa les coses de la mateixa manera que un altre.” […] 

10. “Sócrates:-¿La ciencia es la sensación, según dices?

Teeteto:-Sí.

Sócrates: – Esta definición que das de la ciencia, no es de despreciar; es la misma que ha dado Protágoras, aunque se haya expresado de otra manera. El hombre, dice, es la medida de todas las cosas, de la existencia de las que existen, y de la no existencia de las que no existen. Tú has leído sin duda su obra.

Teeteto:-Si, y más de una vez.

Sócrates: – ¿No es su opinión que las cosas son, con relación a mí, tales como a mí me parecen, y con relación a ti, tales como a ti te parecen? Porque somos hombres tu y yo.

Teeteto: – Eso es lo que dice, efectivamente.

Sócrates: – Es natural pensar que un hombre tan sabio no hablase al aire. Sigamos, pues, el hilo de tus razonamientos. ¿No es cierto que algunas veces, cuando corre un mismo viento, uno de nosotros siente frío y otro no lo siente, éste poco y aquél mucho?

Teeteto: – Seguramente.

Sócrates: – ¿Diremos entonces que el viento, tomado en sí mismo, es frío o no es frío? O bien, ¿tendremos fe en Protágoras, que quiere que sea frío para aquel que lo siente, y que no lo sea para el otro?

Teeteto: – Es probable.

Sócrates:-El viento, ¿no parece tal al uno y al otro?

Teeteto: – Sí.

Sócrates: – Parecer, ¿no es, respecto a nosotros mismos, la misma cosa que sentir?

Teeteto: – Sin duda.

Sócrates: – La apariencia y la sensación son lo mismo con relación al calor y a las demás cualidades sensibles, puesto que parecen ser para cada uno tales como las siente. ” 

Platón, Teeteto, 151-152

11. “Per consegüent, res no és; però fins i tot si és, res no és cognoscible; però fins i tot si és cognoscible, ningú no podrà fer-ho manifest a un altre, donat que les coses no són paraules i que ningú no pensa les coses de la mateixa manera que un altre.” […] “Però, malgrat que fossin cognoscibles, ¿com algú -diu- podrà revelar-les a un altre? Allò que hom veu -diu-, ¿com podrà dir-ho de paraula (lógos)? ¿O com podrà fer-ho manifest a qui ho escolta sense haver-ho vist? Car, talment com la vista no reconeix els sons, així tampoc l’oïda no sent els colors, sinó els sons; i diu el qui diu, però no uns colors ni una cosa. Per tant, allò que un no pensa, ¿com es podrà pensar amb la paraula d’un altre o amb algun altre signe distint de la cosa, ans en el cas d’un color per haver-lo vist i en el cas d’un soroll per haver-lo sentit? Car qui diu, no diu de cap manera un soroll ni un color, sinó una paraula. És per això que no és possible de pensar un color, sinó de veure’l, ni un soroll, sinó de sentir-lo.” 

Aristòtil. Sobre Melissos, Xenòfanes i Gòrgies 5, 979 a ss.

 12. “Hubo un tiempo en que la vida de los hombres era desordenada y bestial y esclava de la fuerza, cuando no havia ni recompensa para los buenos ni tampoco castigo para los malos. […] 

Entonces un hombre diestro y sabio les inventó a los hombres el temor a los dioses, para que los malos tuvieran miedo a algo si a escondidas hacían o decían o pensaban algo. Convencido de esto, pues, introdujo lo divino, que es un demon con vida inagotable, que con la mente oye, y ve, y comprende mucho, atendiendo a esto, y con divina naturaleza; capaz de oír cuanto los mortales dicen y de ver todo lo que hacen.
Y si tú en silencio intentas algo malo, no les quedará ello oculto a los dioses, pues inteligencia grande tienen. Diciendo estas razones, introdujo la más agradable de las doctrinas envolviendo en la mentira la verdad. Dijo que los dioses habitaban allá donde más pudo sorprender con ello a los humanos, de donde vio que les venían los terrores a los mortales y los bienes para su miserable vida; de allá, de la giratoria bóveda donde lo rayos vio que estaban los horrendos estampidos del trueno, y el edificio estrellado del cielo, hermosa construcción del sabio artista el tiempo; donde camina el incandescente pedrusco del astro solar y de donde llega a la tierra la húmeda lluvia. Puso alrededor de los hombres tales pavores, mediante los cuales instaló con sus razones a la divinidad en hermoso lugar, y extinguió con las leyes la falta de ley.” 

Crities. Sisifo

5. Fes el següent treball dels textos que s’indiquen: 1. Relaciona el text amb un dels conceptes treballats en relació amb la sofística 2. Extreu els conceptes i les idees principals del text. Els textos que has de treballar són els següents: 1, 3, 4, 5, 6-XIV, 7, 9.

L’ART DE TENIR SEMPRE RAÓUN TEXT SOFÍSTIC DE SHOPENHAUER.

El filòsof alemany Arthur Schopenhauer va escriure l’any 1830 un breviari sobre trucs, enganys i equívocs verbals per desarmar els rivals en un debat: Dialèctica erística; o l’art de tenir sempre raó planteja 38 estratègies considerant que: “per regla general qui intervé en un debat o en una controvèrsia no discuteix per honorar la veritat sinó pel seu encaparrament”. Schopenhauer, mestre de Nietzsche i teòric del pessimisme, diu que: “En la majoria de les persones la vanitat innata està acompanyada de la incontinència verbal i d’una deshonestedat natural”. “Parlen -diu- abans d’haver reflexionat i fins i tot si s’adonen posteriorment que la seva tesi és equivocada, procuren que no ho sembli. L’interès per la veritat, que hauria de ser, el més sovint, l’únic motiu per afirmar una tesi justa, cedeix a la vanitat: cal fer que la veritat sembli falsa i que el fals sembli veritat”. El debat és una mena d’esgrima. Per a Schopenhauer, com per a Protàgores, el que importa no és trobar la veritat sinó només l’art de discutir i fer discursos dobles. Algunes de les estratègies – o, més ben dit, de les argúcies- que proposa Schopenhauer per discutir són les següents:

*Obligar l’adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com més generalitzi-, més s’exposa a ser atacat. Per exemple, si es diu: “Els anglesos són superiors a totes les nacions en art dramàtic”, la resposta seria: “Tothom sap que la seva música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera”. De fet el rival volia parlar d’una altra cosa i no pretén contradir-lo, però es vol fer creure que la veracitat d’una tesi demostra la falsedat de l’altra.

*Obligar el rival a caure en exageracions. A còpia de contradir-lo, obligar-lo a què caigui en exageracions. Un cop s’ha refutat la seva exageració semblarà que s’hagi refutat del tot la seva opinió.

*Quan les respostes del rival no recolzen la conclusió buscada, proclamar que si la recolzen. Si el rival és tímid i si el qui parla ho fa amb una veu clara i potent hi ha moltes oportunitats d’èxit.

*Si l’auditori és ignorant es pot formular una objecció que ja se sap que és falsa, però que el públic no coneix. Sobretot si l’objecció es fa en forma d’acudit i el públic riu, l’interlocutor es posarà nerviós.

*Explotar la superstició del públic, fent passar per universals opinions particulars. Es poden usar frases com “ja se sap que…” o “tothom coneix que…”, i recolzar les pròpies opinions en autoritats respectades. “Diu un estudi de la Universitat de …”

*Portar més enllà del compte opinions de l’adversari. Usant frases com : “Si això fos cert resultaria que”, traient conseqüències falses o absurdes d’una opinió, sense permetre matisar-la.

*Insinuar que les opinions de l’adversari són contràries als interessos de l’auditori. Se segueix el principi que: “allò que no ens convé, l’intel·lecte ho troba absurd”.

*Obligar l’adversari a anar més enllà del seu límit natural, perquè -com més generalitzi-, més s’exposa a ser atacat. Per exemple, si es diu: “Els anglesos són superiors a totes les nacions en art dramàtic”, la resposta seria: “Tothom sap que la seva música és molt dolenta i que, per tant, són una nul·litat en òpera”. De fet el rival volia parlar d’una altra cosa i no pretén contradir-lo, però es vol fer creure que la veracitat d’una tesi demostra la falsedat de l’altra.

*Si les coses van molt malament es pot posar nerviós l’adversari o fer que la conversa derivi cap a un altre tema.

*No insultar mai. Sovint quan algú s’adona que està a punt de ser derrotat en un debat, perd els estreps, adopta un to personal ofensiu o groller. En aquest cas el que més convé es tornar a centrar el debat, evitar que se’ns escapi la tesi central que volem defensar i recordar el que va dir a un adversari el polític grec Temístocles: “Ataca’m, però escolta’m”.

6. Busca informació sobre Schopenhauer i discuteix alguna de les afirmacions que es troben en aquests textos.