La identitat de l’ésser humà ha estat sovint associada a la integritat, en una mateixa essència, de ment i cos, és a dir, de dues realitats completament diferents. Encara avui dia, és vigent aquesta divisió, i els nombrosos intents de discutir-la no fan més que confirmar la seva permanència. La qüestió principal a resoldre per aquest dualisme és la de com es comuniquen dues substàncies tan radicalment diferents com sembla que són la ment i el cos. El seu contrari, el monisme, ha d’explicar, en canvi, com aquests dos fenòmens, que semblen tan diferents, poden ser considerats de la mateixa naturalesa.
Concepcions dualistes
El mite del carro alat
Imaginem-nos, doncs, que [l’ànima] s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.
Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és anima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; pero, quan ha perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, anima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal.
Plató, Fedre, 246 a-d.
Cos i ment
Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.
R. Descartes, Discurs del Mètode
Monisme: espiritualisme
Hi ha veritats tan òbvies i tan a l’abast de la ment humana que per a veure-les l’home només necessita obrir els ulls. Tal em sembla que és aquesta que anunciaré i que considero d’importància summa, a saber: que tot el conjunt dels cels i la innombrable munió d’éssers que poblen la terra, en una paraula, tots els cossos que componen la meravellosa estructura de l’univers, només tenen substància en una ment; el seu ser (esse) consisteix que siguin percebuts o coneguts. I per tant, en tant que no els percebem actualment, és a dir, mentre no existeixin en la meva ment o en la d’un altre esperit creat, una de dues: o no existeixen en absolut, o bé subsisteixen només en la ment d’un esperit etern; sent cosa del tot inintel·ligible i que implica l’absurd de l’abstracció l’atribuir a un qualsevol dels éssers o una part d’ells una existència independent de tot esperit.
Per a convèncer-se’n n’hi ha prou que el lector reflexioni i tracti de distingir en el seu propi pensament l’ésser d’una cosa sensible de la percepció d’ella.
G. Berkeley, Principis del coneixement humà
Principios del conocimiento humano, Introducción, III (Orbis, Barcelona 1985, p. 43.
Monisme: materialisme
L’univers és corpori
El món […] l’univers, és a dir, tota la massa de coses existents, és corpori, és a dir, té cos; i té les dimensions de la magnitud, a saber: longitud, amplària i profunditat. Igualment, cada part del cos és de la mateixa manera cos i té aquestes mateixes dimensions; i, en conseqüència, cada part de l’univers és cos, i el que no és cos no forma part de l’univers. I ja que l’univers és tot, allò que no forma part d’ell és res i, en conseqüència, [no existeix en] cap part.
T. Hobbes, Leviatan
Llegeix aquesta entrevista i fes una exposició de les idees principals.