Metafísica

Algunes consideracions intempestives:

I. A la recerca d’allò real

1. Els sentits ens poden enganyar: no és fàcil distingir la realitat de l’aparença. L’estudi d’allò que és real de debò el fa la metafísica.
2. Només amb la raó s’arriba a copsar la realitat (els antics no valoraven pas l’experiència), és a dir, el pensament i la realitat són com paral·lels, no sabem si estan vinculats. Consideren que la realitat és racional.
3. Des de l’inici de la filosofia, se cerca l’origen de tot, el principi, allò que anomenen “arkhé”.
4. Al llarg de la història s’han proposat una gran quantitat de plantejaments, entre els quals destaquem:
   1. Antiguitat: cerquen l’ “arkhé” i estudien el problema del canvi. En destaquem la teoria de les Idees de Plató i l’hilemorfisme d’Aristòtil.
   2. Època medieval: s’interessen de manera especial per Déu (la seva existència, la seva relació amb el món…). Podem esmentar a Agustí d’Hipona (V) i la teoria de l’acte d’ésser de Tomàs d’Aquino (XIII).
   3. Moderna: entre les temes més rellevants hi ha els de la causalitat i de la llibertat. . Aquestes qüestions se les plantegen especialment els racionalistes (Descartes, XVII), mentre que els empiristes en són més crítics. Especialment s’oposa al caràcter científic de la metafísica en Kant (XVIII).
   4. Contemporània: els avenços científics semblen anul·lar l’interès metafísic, però Heidegger, Sartre o Ortega y Gasset en replantegen – de maneres diferents – la seva vigència

II. Els diversos enfocaments de la metafísica

1. Monisme / pluralisme: els monistes expliquen la realitat des d’un sol principi: aigua (Tales), “una cosa indeterminada” (Anaximandre), aire (Anaxímenes), ésser (Parmènides”, nombre (Pitàgoras), etc.. Mentre que, en canvi, els pluralistes proposen que la realitat és múltiple. Per exemple, els quatre elements (Empèdocles), les “llavors” (Anaxàgores) o els “àtoms” (Demòcrit)
2. Matèria / esperit: el materialisme redueix que allò real sigui el que ocupa un espai o es manifesta als sentits. Entre ells podem assenyalar força presocràtics (com Demòcrit) o Marx. S’hi posa el plantejament idealista (allò real són idees, conceptes, formes o elements de caràcter espiritual (Plató o Hegel en són exemples).
3. Estàtic / dinàmic: sempre ha existit el “problema del canvi” (com és possible el moviment, i en què es fonamenta?). L’enfocament estàtic proposa que, en el fon, la realitat autèntica és immutable, les coes rellevants són eternes, permanents (el canvi només es dóna en l’aparença (Parmènides, 6.2, o Plató); en canvi, quan el punt de vista és dinàmic es proposa que les alteracions són l’essència d ela realitat, “tot canvi”. Ho justifiquen amb l’experiència dels sentits (Heràclit, 6.3, o Hegel, 6.5) Per a Parmènides, entre “ser” i “no-ser” no hi ha res. No hi ha possibilitat de moviment, seria una “il·lusió”. En canvi, Heràclit proposa que allò real és el canvi continu, regulat per una llei (logos). L’essència de tot és la inestabilitat.
   Aristòtil presenta una explicació integradora, considerant que el canvi consisteix en passar de ser en potència (no ser encara) a ser en acte (ser efectivament). Per tant, “l’ésser es diria de moltes maneres”, sent el canvi el procés d’adquirir un nou acte (una nova forma), mentre encara no el tens. la definició breu és que el canvi és “el pas de la potència a l’acte” (la matèria és permanent, mentre canvia la forma)
   Al s. XX, Hegel proposa la “dialèctica” (atenció al concepte!!), és a dir, que tota la realitat canvia contínuament seguint una llei per la qual s’oposen elements contraris (tesi, antítesi i síntesi).

1

III. Ha mort la metafísica?

8. La ciència avança. En canvi, la metafísica sempre es planteja problemes idèntics: sembla que no és capaç de trobar respostes definitives.

9.Per això, la seva vigència intel·lectual és atacada des de diferents perspectives:

1. Kant (XVIII): mai superem el límit de l’experiència (no anem més enllà del fenomen, mai arribem a la cosa-en-si, tot i que la metafísica és una tendència inevitable (idees regulatives de la raó)
2. Comte (XIX): serà superada per la ciència, hi ha 3 fases (llei dels 3 estadis: teològica, metafísica, positiva-científica)
3. Nietzsche (XIX): seria negadora de la vida i de la voluntat; la metafísica és un inventi fictici i interessat que menysprea la nostra existència real
4. Wittgenstein (XX): no té significat perquè els seus conceptes representen un llenguatge no constatats, no basta en fets

10. Tot i així, seguim fent-nos preguntes d’àmbit metafísic.