Una mica de platonisme en Walt Whitman
Del terrible dubte de les aparences,
De la incertesa darrere de tot plegat, que possiblement hem sigut enganyats,
Que possiblement la confiança i l’esperança no són més que especulacions després de tot,
Que possiblement la identitat més enllà de la tomba no és res més que una bella faula,
Possiblement les coses que percebo, animals, plantes, homes, turons, aigües
brillants i corredisses,
Els cels del dia i de la nit, colors, densitats, formes, possiblement totes
aquestes coses són (som sens dubte són) només aparicions, i que la cosa vertadera encara ha de ser coneguda,
(Quantes vegades corren a tota velocitat com si volguessin confondre’m i burlar-se de mi!
Quantes vegades crec que ni jo, ni cap altre home, no tenim ni punyetera
idea de res),
Possiblement em semblen el que són (com sens dubte sols sembla que són el que són) respecte del meu punt de vista actual, i al final pot resultar que no siguin (com evidentment no seran) res de tot allò que semblen, o res de res des de punts de vista completament diferents;
Per a mi aquestes coses i d’altres de semblants tenen resposta curiosament gràcies als meus amants, els meus amics estimats,
Quan aquell que estimo viatja amb mi o s’asseu una bona estona agafant-me
per la mà,
Quan l’aire subtil, allò que és impalpable, el sentit que les paraules i les raons no
contenen, ens envolten i ens penetren,
Llavors em carrego d’una saviesa inexpressada i inexpressable, romanc en silenci, no demano res més,
Jo no puc contestar al problema de les aparences ni al de la identitat més
enllà de la tomba,
Però camino o m’assec indiferent, m’assereno,
Aquell que m’ha agafat per la mà m’ha donat una serenitat absoluta.
Del terrible dubte de les aparences, W. Whitman (trad. Jaume C. Pons)
Molt platonisme (i pitagorisme…) en Roger Penrose
Minuts 1:44 a 3:42: escolta com Penrose descriu la seva visió de l’univers (l’anomenat “triangle de Penrose”) i explica-la.
Plató va ser un filòsof grec del s. IV a.C. que, juntament amb el seu deixeble Aristòtil, representa el zènit del pensament clàssic.
Consulta aquí informació esquemàtica sobre Plató
Fragments de La República per a llegir (i rellegir…)
Textos platònics
Les motivacions i el context de Plató: la carta VII
“Essent objecte de general censura el règim polític aleshores imperant, es va produir una revolució; al capdavant d’aquest moviment revolucionari es van instaurar com a cabdills cinquanta-un homes, deu al Pireu i onze a la capital, al càrrec dels quals estava l’administració pública pel que fa referència a l’àgora i als assumptes municipals, mentre que trenta es van instaurar amb plens poders al capdavant del govern en general. Es donava la circumstància que alguns de aquests eren propparents i coneguts meus, i per tant van requerir al punt la meva col·laboració, per entendre que es tractava d’activitats que m’interessaven. La reacció meva no és de estranyar, donada la meva joventut; jo vaig pensar que ells governarien la ciutat traient-la d’un règim de vida injust i conduint-la a un ordre millor, de manera que els vaig dedicar la meva més apassionada atenció, a veure què aconseguien. I vaig veure que en poc temps, van fer semblar bo com si fos una edat d’or l’anterior règim. Entre d’altres abusos que van cometre, va estar la d’enviar al meu amic, l’ancià Sòcrates, de qui jo no tindria objecció en afirmar que va ser el més just dels homes del seu temps, a que, en unió d’altres persones, detingués a un ciutadà per conduir- lo per la força a ésser executat; ordre donada a fi que Sòcrates quedés, de grau o per força, complicat en els seus crims; per cert que ell no va obeir, i es va arriscar a patir tota classe de càstigs abans que fer-se còmplice de les seves iniquitats. Veient, dic, totes aquestes coses i d’altres semblants de la més gran gravetat, ple d’indignació em vaig inhibir de les bestieses d’aquell període. No molt de temps després va caure la tirania dels Trenta i tot el sistema polític imperant. Novament, encara que ja menys impetuosament, em va arrossegar el desig d’ocupar-me dels assumptes públics de la ciutat. Succeïen sens dubte també sota aquell govern, per tractar-se d’un període turbulent, moltes coses que podrien ser objecte de desaprovació; i res no té d’estrany que, enmig d’una revolució, certa gent prengués venjances excessives d’alguns adversaris. Així i tot els aleshores repatriats van observar una considerable moderació. Però va donar també la casualitat que alguns dels qui hi eren en el poder van portar els tribunals al meu amic Sòcrates, a qui acabo de referir-me, sota l’ acusació més iniqua i que menys el quadrava: en efecte, uns van acusar d’impietat i d’altres van condemnar i van executar l’home que un dia no va consentir en ésser còmplice de l’il·lícit arrest d’un partidari dels aleshores proscrits, en ocasió en que ells patien les adversitats de l’exili.
En observar jo coses com aquestes i als homes que exercien els poders públics, així com les lleis i els costums, quant amb una més gran atenció ho examinava, al mateix temps que la meva edat anava adquirint maduresa, tant més difícil considerava administrar els assumptes públics amb rectitud; no em semblava, en efecte, que fos possible fer-ho sense comptar amb amics i col·laboradors dignes de confiança; trobar els qui ho fossin no era fàcil, doncs ja la ciutat no es regia pels costums i pràctiques dels nostres avantpassats, i adquirir d’altres de nous amb alguna facilitat era impossible; d’altra banda, tant la lletra com l’esperit de les lleis se n’anava corrompent i el nombre d’elles creixia amb extraordinària rapidesa.
D’aquesta sort jo, que al principi estava ple d’entusiasme per dedicar-me a la política, al girar la meva atenció a la vida pública i veure-la arrossegada en totes direccions per tota classe de corrents, vaig acabar per veure’m atacat de vertigen, i encara que no vaig prescindir de reflexionar sobre la manera de poder introduir una millora en ella, i per tant en la totalitat del sistema polític, si vaig deixar, tanmateix,
d’esperar successives oportunitats d’intervenir activament; i a l’últim, vaig adquirir el convenciment respecte de tots els Estats actuals que estan, sense excepció, mal governats; en efecte, el que fa referència a la seva legislació no té remei sense una extraordinària reforma, acompanyada a més a més de sort per implantar-la. I em vaig veure obligat a reconèixer, en lloança de la veritable filosofia, que d’ella depèn l’obtenir una visió perfecta i total del que és just, tant en el terreny polític com en el privat, i que no cessarà en els seus mals el gènere humà fins que els que són recta i veritablement filòsofs ocupin els càrrecs públics , o bé els que exerceixen el poder en els Estats arribin, per especial favor diví, a ser filòsofs en l’autèntic sentit de la paraula”.
1. Exposa la conclusió a la que arriba Plató i les raons que l’han portat a ella.
El coneixement és coneixement de l’universal
Teetet
Sòcrates. —Dius que la ciència és la sensació.
Teetet. —Sí.
—Aquesta definició que dónes de la ciència no és menyspreable. És la mateixa que ha donat Protàgores, encara que es va expressar d’una altra manera. L’home, diu Protàgores, és la mesura de totes les coses, per les que són, del seu ser, per les quals no són, del seu no-ser. Hauràs llegit això sens dubte?
—Sí, i més d’una vegada.
—¿I no diu més o menys això: les coses són per a mi tal com em semblen; i per a tu tal com et semblen? I tu i jo som homes.
—En efecte, és el que diu.
Teetet 151i-152a
Sòcrates. —Saps, Teodor, què és el que em sorprèn en el teu amic Protàgores?
Teetet. —Què és?
—M’ha semblat bé tot el que diu per a provar que el que li sembla a cadascú és tal com li sembla. Però m’ha sorprès que al principi del seu llibre sobre la veritat no hagi dit que la mesura de totes les coses és el porc, el cinocèfal o algun altre ser encara més estrany dels quals estan dotats de sensació. Hagués estat un coneixement magnífic i completament menyspreador per a la nostra espècie. Així hauria demostrat que, mentre nosaltres ho admirem com a un déu per la seva saviesa, no és superior en intel·ligència, no ja a un altre home, sinó ni tan sols a una granota. Què podem dir, perquè Teodor? Si les opinions que es formen en nosaltres per mitjà de les sensacions són veritables per a cadascun, si cap és més hàbil que un altre per a distingir la veritat o la falsedat d’una opinió; si al contrari, com sovint hem dit, cadascú jutja únicament segons les seves impressions, i si tots els seus judicis són veritables i rectes, en virtut de quin privilegi Protàgores seria savi fins a l’extrem de creure’s amb dret d’ensenyar als altres i de posar preu tan alt a les seves lliçons, mentre que nosaltres no seríem més que uns ignorants, condemnats a assistir a la seva escola, ja que cadascú és per a si mateix la mesura de la seva pròpia saviesa? Com no dir que Protàgores ha dit això burlant-se? Callo respecte a mi i sobre el meu talent, per a fer donar a llum als esperits; en el seu sistema aquest talent és extraordinàriament ridícul, igual, a parer meu, que tot l’art de la dialèctica. Perquè, no és una extravagància insigne tractar d’examinar i refutar-nos mútuament les nostres opinions, si totes són veritables per a cadascú, i si la veritat és com l’ha definit Protàgores, i si no ha parlat de broma del santuari del seu llibre?
Teetet 161b-162a.
Sòcrates. —Per tant, el saber no radica en les nostres impressions, sinó en el raonament que fem sobre aquestes. Aquí, efectivament, és possible aprehendre l’ésser i la veritat, però allí és impossible.
Teetet. —Evidentment.
—¿Li donaràs, llavors, el mateix nom a una cosa i a l’altra, quan són tan diferents?
—No seria just, certament.
—Quin nom li dónes, doncs, a allò, en veure, sentir, fer olor, sentir fred o calor?
—Jo ho anomeno percebre. Quin altre nom podria donar-li?
—Després a tot això li dónes en conjunt el nom de percepció.
—Necessàriament.
—I diem que això no participa en l’aprehensió de la veritat, perquè no participa en l’aprehensió de l’ésser.
—Per descomptat que no.
—Després tampoc en l’aprehensió del saber.
—No, en efecte.
—Per tant, Teetet, la percepció i el saber mai podran ser una mateixa cosa.
—Sembla que no, Sòcrates. Ara és quan especialment s’ha posat de manifest que el saber és alguna cosa diferent de la percepció.
Teetet 186d,i
2. Quina és la idea principal dels textos anteriors? Expressa-la en un sol enunciat. Expressa, també, una idea secundària que trobis, per separat, en cada un dels textos.
Teoria de les idees: el món sensible és canviant
Cràtil
–No es tracta de veure si existeix un rostre bell, o algun objecte d’aquesta naturalesa: tot això em sembla en un fluir perpetu. Sinó el bell en si, cal dir que és eternament tal com és?
–Necessàriament.
–Com una cosa pot existir si passa sense parar? Si està un instant de la mateixa manera, és clar que durant aquest temps no passa. Així doncs, si està sempre de la mateixa manera i és sempre la mateixa, com podria canviar o moure’s, sense apartar-se de la seva essència?
–No podria.
–A més, una cosa sempre en moviment ningú la podria conèixer. Mentre ens apropéssim per a conèixer-la, es convertiria en una altra i d’una altra naturalesa, de manera que no podríem saber el que és ni com és. Cap coneixement pot conèixer el que coneix, si aquest objecte no té cap caràcter determinat.
Crátilo, 439b 440d. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p.17-19).
3. Per què, segons el text anterior, el món dels objectes sensibles no pot ser objecte de coneixement? Respon amb un text de 20 a 30 paraules.
Teoria de les idees II: la idea és allò real
Hípies Major
Sòcrates. —Ai, que bé parles! Però, ja que tu m’animes, em convertiré el més possible en aquest home i intentaré preguntar-te. Perquè si tu li exposaves a ell aquest discurs que dius sobre les ocupacions belles, t’escoltaria i, tan bon punt acabessis de parlar, no et preguntaria més que sobre el bell, doncs té aquest costum, i et diria: Estranger d’Elis, digues-me, per favor, els que són justs no ho són per la justícia? Tingues la bondat de respondre’m, Hípies.
Hípies. —Respondré que és per la justícia.
—I la justícia no és alguna cosa en si mateixa?
—Sens dubte.
—Igualment, no són savis els savis per la saviesa, i tot el que és bo, no ho és pel bé?
—Com podria ser d’una altra manera?
—I són aquestes coses reals? No ho negaràs, sens dubte?
—Sí, són reals.
—I totes les coses belles, no són belles també per la bellesa?
—Sí, per la bellesa.
—Que és una cosa real.
—Real sens dubte.
Hípies Mayor, 287c-d.
Fedó
—M’explicaré més clarament, va dir Sòcrates, doncs crec que encara no em comprens.
—No, per Zeus, va dir Cebes, no et comprenc molt bé.
—No obstant això, va dir Sòcrates, no dic res nou, res que no hagi dit en mil ocasions. Per a explicar-te el mètode que he utilitzat en la recerca de les causes, torno primer al que tant he repetit. Així doncs dic que existeix una bellesa en si i per si, un bé, una grandesa, i així tota la resta. Si em concedeixes l’existència d’aquestes coses, espero demostrar-te per mitjà d’elles per què l’ànima és immortal.
—T’ho concedeixo, va dir Cebes, no podries acabar aviat la teva demostració.
—Fixa’t bé en el que seguirà, i veu si no estàs d’acord amb mi. Em sembla que si hi ha alguna cosa bella, a més del bell en si, només pot ser bella perquè participa en aquesta mateixa bellesa; i així totes les altres coses. Em concedeixes aquesta causa?
—Sí, te la concedeixo.
—Llavors, no comprenc totes aquestes altres causes sàvies. Si algú em diu que el que fa que una cosa sigui bella, és la vivacitat dels seus colors o la proporció de les seves parts, o qualsevol altra cosa semblant, deixo de costat totes aquestes raons que no fan més que ofuscarme, i responc sense cerimònia i sense art, i tal vegada massa simplement, que res la fa bella sinó la presència o la comunicació d’aquesta bellesa en si, sigui quina sigui la manera en què aquesta comunicació es produeixi. Doncs jo no afirmo res després d’això. Afirmo solament que és per la bellesa que són belles totes les coses belles. Mentre em mantingui en aquest principi, no crec que pugui equivocar-me, i estic persuadit que puc respondre amb tota seguretat que les coses belles són belles per la presència de la bellesa. No et sembla així també?
—Perfectament.
—De la mateixa manera, no són grans les coses grans per la grandesa, i les petites no ho són per la petitesa?
—Sí.
Fedó, l00a-c.
4. “Així doncs dic que existeix una bellesa en si i per si, un bé, una grandesa, i així tota la resta.” Què creus que signifiquen aquestes paraules? Intenta explicar-ho fent servir expressions teves, no del text.
La República: un estudi de la justícia
—Primer és necessari, vaig dir jo, que ens posem d’acord i us recordo el que ja s’ha dit tantes vegades.
—I què és?, va preguntar.
—Hi ha moltes coses belles, i moltes bones, i igualment unes altres l’existència de les quals afirmem i que distingim pel llenguatge.
—Sí, en efecte.
—Afirmem també l’existència del bell en si, del bé en si, i igualment, per a totes les coses que diem múltiples afirmem que a cadascuna correspon una idea que és única i que anomenem la seva essència.
—És veritat.
—I diem de les coses múltiples que són objecte dels sentits, no de l’esperit, mentre que les idees són l’objecte de l’esperit, no dels sentits.
—Perfectament.
República, 507a-c.
La idea de bé és el sol que tot ho il·lumina
—Quan els ulls es dirigeixen cap a objectes que no estan il·luminats per la llum del dia, sinó pels astres de la nit, troben dificultat a distingir-los, semblen fins a un cert punt afectes de ceguesa.
—Així és.
—En canvi, quan contemplen objectes il·luminats pel sol, els veuen distintament i manifesten la facultat de veure que estan dotats.
—Sens dubte.
—Comprèn que el mateix li passa a l’ànima. Quan dirigeix la seva mirada al que està il·luminat per la veritat i per l’ésser, ho comprèn i ho coneix, i mostra que està dotada d’intel·ligència. Però quan torna la seva mirada cap al que està barrejat d’obscuritat. no té més que opinions, i passa sense parar de l’una a l’altra; sembla haver perdut la intel·ligència.
—Així és.
—Així doncs, tingues per cert que el que comunica als objectes coneguts la veritat i a l’ànima la facultat de conèixer, és la idea del bé. Comprèn que aquesta idea és la causa de la ciència i de la veritat, en la mesura que entren en el coneixement. I per belles que siguin la ciència i la veritat, no t’equivocaràs si penses que la idea del bé és diferent d’elles i les supera en bellesa. En efecte. igual que al món visible tenim raó en pensar que la llum i la vista tenen analogia amb el sol. i seria insensat dir que són el sol, també al món intel·ligible hem de veure que la ciència v la veritat tenen analogia amb el bé. Però ens equivocaríem si prenguéssim a l’una o l’altra pel bé mateix que és d’un valor molt més elevat.
—La seva bellesa, va dir. ha d’estar per sobre de tota expressió, perquè produeix la ciència i la veritat i és encara més bell que elles.
—Reconeixeràs, segons crec, que el sol no només fa visibles les coses visibles, sinó que a més els dóna la gènesi, el creixement i l’aliment, sense ser ell la gènesi.
—Sí.
—Igualment reconeixeràs que els objectes cognoscibles no només tenen del bé el que els fa cognoscibles, sinó a més la seva existència i la seva essència, encara que el bé mateix no sigui essència, sinó alguna cosa que supera en molt l’essència en dignitat i a poder.
—Gran Apol·lo!, va cridar Glaucó burlant-se:. això és quelcom meravellós! Tu en tens també la culpa, vaig replicar, ¿per què m’obligues a dir el que penso sobre aquest assumpte?
República, 508c-509b.
La justícia i les parts de l’ànima
—El nostre principi que deia que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós.
—Ho sembla.
—I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, amb domini d’ell mateix i amb disciplina, està en pau amb ell mateix, i posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima, i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció.
—Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell.
—D’acord —vaig dir—; crec que no es diria que mentim si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells.
L’al·legoria de la cova
—Compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Imagina uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. A dintre hi viuen aquells homes, encadenats des d’infants de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells […].
»[…] aquests homes no han vist res que no siguin les ombres que el foc projecta a la paret de la cova que tenen al davant.
»[…] Si un d’ells fos deslligat i de cop i volta me’l fessin redreçar i girar-se d’esquena, i caminar, i mirar la llum que ve de fora, quan fes tot això es trobaria malament, els ulls li farien pampallugues i no podria contemplar les coses de les quals abans veia les ombres…
»[…] primer el que veuria més fàcilment serien les ombres, i a continuació, reflectides en les aigües, les imatges dels homes i de les altres coses, i, finalment, les coses en si […] i al final podria mirar el sol.
»[…] Tota aquesta imatge, estimat Glaucó —vaig dir-li—, cal que l’enllacis amb el que hem dit abans; la regió que ens és revelada per la vista, l’has de comparar amb l’estança de la presó; la llum del foc que hi ha en ella, amb la força del sol; i si ara compares la pujada i la contemplació de les coses de dalt amb l’ascensió de l’ànima cap al món inteŀligible, no t’apartaràs de la meva conjectura. […]
»Creus que seria sorprenent —vaig continuar— que quan un home passi de la contemplació de les coses divines a les misèries humanes es mostri maldestre i ridícul si, quan encara està enlluernat i sense haver-se acostumat a les tenebres que l’envolten, es veu obligat a discutir, en un tribunal o a qualsevol altre lloc, sobre imatges de la justícia o sobre les ombres de les imatges de la justícia i s’ha d’enfrontar a la manera en què interpreten aquestes coses aquells que mai no han vist la justícia en si?
—No, no em sorprendria gens —va dir.
Plató. La República, llibre vii
1. a/Com explica Plató en aquesta al·legoria el procés de coneixement? b/Com s’hi expressa la relació entre el món de les idees i el món de les coses? c/Segons l’al·legoria, la ciència és a l’abast de tothom o només de la persona sàvia?
Què han de fer els que han sortit de la cova
Com a fundadors de la ciutat —vaig dir jo— hem d’obligar els homes de naturalesa privilegiada a dedicar-se al coneixement que hem definit com el més sublim, contemplant el bé en si mateix i elevant-se fins a ell per aquest camí aspre de què hem parlat; però després que hagin arribat a aquest punt i hagin contemplat el bé durant cert temps, guardem-nos de permetre’ls el que avui se’ls permet.
—Què?
—No consentirem que es quedin en aquesta regió superior —vaig dir—, negant-se a baixar de nou a la vora dels desgraciats captius, per prendre part en les seves penalitats i en els seus honors, tant si són de poca vàlua com de molta.
—Però haurem de ser tan durs amb ells? —va preguntar—. Per què hem de condemnar-los a una vida miserable quan poden gaudir d’una vida més agradable?
—Tornes, benvolgut amic —vaig dir—, a oblidar que la llei no ha de proposar-se per objecte la felicitat d’una determinada classe de ciutadans amb exclusió de les altres, sinó la felicitat de tot l’Estat; que, amb aquesta finalitat, unint en harmonia els interessos de tots els ciutadans, s’ha de procurar, per mitjà de la persuasió o de l’autoritat, que es donin els uns als altres tots els beneficis que cadascú pugui aportar a la comunitat; i que, en formar amb cura ciutadans com aquests, no es pretén deixar-los lliures perquè facin de les seves facultats l’ús que els vingui de gust, sinó servir-se d’ells amb la finalitat de fortificar els llaços de l’Estat.
Plató. La República, llibre vii
El carro alat
Imaginem-nos, doncs, que [l’ànima] s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.
Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és anima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; pero, quan ha perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, anima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal.
Plató, Fedre, 246 a-d.
Les tres parts en concòrdia
—El nostre principi que deia que el qui per naturalesa és sabater ha de fer sabates i no pas res més, i el qui és constructor, construccions, ha resultat ser una semblança de la justícia; i, per això, ens ha estat profitós. —Ho sembla. —I la justícia sembla una cosa d’aquesta mena, però no pel que fa a les accions exteriors de l’home, sinó en relació amb l’activitat interior, de cara a l’individu en si mateix. L’home just no permet que cap de les parts de la seva ànima faci allò que és propi de les altres, i tot posant ordre en la seva pròpia casa, amb domini d’ell mateix i amb disciplina, està en pau amb ell mateix, i posa les tres parts en concòrdia, ordenadament com els tres termes d’una harmonia, el to baix, l’alt i el mitjà, i els que hi hagi encara entre aquests. Quan ho hagi enllaçat tot en un to temperat i ple d’harmonia, i sigui una unitat i no una multiplicitat, aleshores podrà fer allò que li calgui fer, ja sigui treballar per enriquir-se, o tenir cura del seu cos, o actuar en política. En tots aquests afers anomenarà justa i bona l’acció que produeix i conserva aquest estat de l’ànima, i anomenarà saviesa el saber que inspira aquesta acció; contràriament, anomenarà injusta l’acció que destrueix aquest estat, i ignorància l’opinió que inspira aquesta acció. —Tens tota la raó, Sòcrates —va dir ell. —D’acord —vaig dir—; crec que no es diria que mentim si afirmem que hem descobert l’home just i la ciutat justa i la justícia que hi ha en ells.
Plató. La República, llibre iv
La reminiscència
SÒCRATES: Els sacerdots i els poetes diuen que l’ànima de l’home és immortal, i que unes vegades li arriba la fi –a la qual anomenen morir– i unes altres neix de nou; però que mai es destrueixen […] Així, ja que l’ànima és immortal i neix moltes vegades, ha vist totes les coses abans, tant les d’aquí com les de l’Hades. Així que no hi ha res que no hagi après i no és estrany que sigui capaç de recordar el que sap sobre la virtut i sobre altres qüestions, que ja coneixia anteriorment, ja que tota la naturalesa és homogènia i l’ànima ho ha après tot, res impedeix que, amb recordar una sola cosa –a què els homes anomenen aprendre– pugui descobrir totes les altres, si és decidit i no defalleix en la recerca: perquè indagar i aprendre és, en definitiva, recordar […] Aquesta actitud ens fa actius i curiosos. I com crec que és cert, vull indagar amb tu què és la virtut.
Menó: D’acord, Sòcrates. Però, com és això que dius, que no prenem, sinó que és recordar el que anomenem aprendre? Pots ensenyar-me com és això?
SÒCRATES: Ja t’he dit fa un moment, Menó, que ets molt astut: jo he dit que no s’aprèn, es recorda. I ara tu em preguntes si puc ensenyar-te, per a agafar-me en contradicció.
MENÓN: Per Zeus, no, Sòcrates! No ho he dit amb aquesta intenció, ho he dit per costum. Però si tens alguna forma de fer-me veure el que dius, digues-me-la.
Sòcrates: És que no és fàcil. Però, per tu, estic disposat. A veure, fes venir a un dels molts esclaus que t’acompanyen, al que tu vulguis, i t’ho demostraré amb ell.
MENÓN: Magnífic. (A un esclau) Veuen aquí.
Sòcrates: És grec i parla grec?
MENÓN: A la perfecció, ha nascut a casa.
Sòcrates: I tu estigues atent a veure si és que recorda o si aprèn de mi.
MENÓN: Molt bé.
Sòcrates: (A l’esclau) A veure, digues-me, noi: tu saps que un quadrat és una figura així?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Un quadrat és, per tant, una figura que té quatre línies iguals?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: No té també iguals aquestes que ho creuen?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No pot una figura així ser major o menor?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: Si aquest ludo tingués dos peus i aquest altres dos, quants peus tindria la superfície? Però mira-ho d’aquesta forma: si aquest tingués dos peus i en canvi aquest només un, la figura, no tindria una vegada dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però ja que aquest també té dos peus, no ha de tenir 2×2, dues vegades dos?
Esclau: Això és.
Sòcrates: Així és que, té dues vegades dos peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Quants són dues vegades dos peus? Pensa-ho i digues-m’ho.
Esclau: Quatre, Sòcrates.
Sòcrates: Es podria fer un altre quadrat que fos el doble d’aquest, però semblant a aquest, amb totes les línies iguals, com aquest?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quants peus tindrà?
Esclau: Vuit.
Sòcrates: Venja llavors. Tracta de dir-me quina longitud tindrà cadascuna de les seves línies. Les d’aquest tenen dos peus. I les del doble d’aquest?
Esclau: Evidentment, seran dobles, Sòcrates.
Sòcrates: Ho veus, Menó, com jo no li ensenyo res i que li ho pregunto tot? I ara ell creu saber com és el costat del que resultarà el quadrat de vuit peus. O no estàs conforme?
Menó: Sí.
Sòcrates: Així que ho sap?
Menó: No, no, i ara!
Sòcrates: Doncs observa a continuació com cal recordar. I tu, digues-me, creus que el quadrat doble resulta de la línia doble? Com aquest dic, no amb un costat llarg i l’altre curt. Ha de ser pertot arreu igual a aquest, només que el doble, de vuit peus. Mira a veure si encara et sembla que ha de ser del costat doble.
Esclau: Doncs, sí.
Sòcrates: Aquest costat, no resulta doble d’aquest, si li afegim un altre igual?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I tu dius que d’aquesta línia resultarà el quadre doble, si tenim quatre iguals?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, tracem quatre línies iguals a aquesta. És aquest el quadre que tu dius que tindria vuit peus, o no?
Esclau: Exactament.
Sòcrates: Veritat que en aquest hi ha aquests quatre, que són iguals al de quatre peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I quina grandària té? No és quatre vegades major?
Esclau: Com no !
Sòcrates: Així que el doble és quatre vegades major?
Esclau: No, per Zeus!
Sòcrates: Doncs, què és?
Esclau: Cuádruple.
Sòcrates: Llavors, noi, de la línia doble no resulta un quadrat doble sinó quàdruple.
Esclau: És veritat.
Sòcrates: I això perquè quatre vegades quatre són setze, no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Llavors, el de vuit peus, de quina línia serà? Veritat que de
aquesta resulta quàdruple?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I que d’aquesta línia, la meitat de l’altra, resulta un quadrat
de quatre peus?
Esclau. Sí.
Sòcrates: Bé. Però el quadrat de vuit peus, no ha de ser el doble del primer i la meitat del segon?
Esclau: Sí.
Sòcrates: No haurà de tenir el costat major que el d’aquest i menor que el d’aquest? O no?
Esclau: A mi em sembla que sí.
Sòcrates: Molt bé. Perquè has de respondre el que a tu et sembla. Digues-me: ¿no tenia aquest dos peus i l’altre quatre?
Esclau: Sí .
Sòcrates: Llavors, el costat del quadrat de vuit peus ha de ser una línia de més de dos peus i de menys de quatre.
Esclau: Forçosament.
Sòcrates: Intenta dir quina longitud penses que ha de tenir.
Esclau: Tres peus.
Sòcrates: Perquè tingui tres peus, veritat que hem d’afegir-li la meitat d’aquesta i així tindrà tres peus? Perquè això són dos peus i això un. I per aquí l’isme: això dos, i això un. I així resulta el quadrat que dius.
Esclau: Sí.
Sòcrates: Però no és veritat que, si per aquí té tres peus i per aquí altres tres, la figura sencera tindrà tres vegades tres peus?
Esclau: Evidentment.
Sòcrates: Quant són tres vegades tres peus?
Esclau: Nou
Sòcrates: I de quants peus ha de ser l’espai doble?
Esclau: De vuit.
Sòcrates: El quadrat de vuit peus no es forma llavors tampoc amb la línia de tres peus.
Esclau: No, veritablement.
Sòcrates: Bé, doncs llavors, amb quina línia es forma? Intenta dir-nos-ho amb exactitud. I si no vols calcular, assenyala-ho aquí.
Esclau: Però és que, per Zeus, la qual cosa és jo, Sòcrates, no ho sé.
Sòcrates: T’adones, Menó? Aquest ja està en camí del record. Perquè al principi no sabia quin era el costat del quadrat de vuit peus, com tampoc el sap ara. Però és que llavors creia saber-ho i contestava amb la seguretat del que sap, perquè pensava que no tindria dificultats. En canvi, ara, ja veu que sí, i com que no ho sap, tampoc creu saber-ho.
Menó: Tens tota la raó.
Sòcrates: I no és veritat que ara està en millor situació que abans, respecte a la cosa que no sabia?
Menó: A mi també m’ho sembla.
Sòcrates: Llavors, en fer-li dubtar i en entorpir-li com un torpede, per ventura l’hem perjudicat?
Menó: No, no crec.
Sòcrates: Un servei és el que li hem fet, segons sembla: perquè ara, com que no ho sap, fins i tot indagarà amb gust, mentre que llavors no li costava creure, amb públic i repetidament, que tenia raó en dir del quadrat doble que havia de tenir un costat doble de longitud.
MENÓN: Així és, segons sembla.
Sòcrates: ¿I tu creus que s’hagués posat a indagar o a aprendre una cosa que, encara que no la sabia, ell creia saber-la, abans que ensopegués amb la dificultat i s’adonés que no ho sabia i desitgés saber-ho?
MENÓN: Clar que no, Sòcrates.
Sòcrates: Ha guanyat llavors amb entorpir-se?
MENÓN: Crec que sí.
Sòcrates: Doncs fixa’t en el que a partir d’aquesta dificultat descobrirà, indagant amb mi. Jo no faré més que preguntar sense ensenyar-li absolutament res. Tu, estigues-te atent, per si m’agafes ensenyant-li o explicant-li alguna cosa, en comptes de preguntar-li les seves opinions. I tu, digues-me: no hem quedat que aquest és el quadrat de quatre peus? Em segueixes?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Podem afegir-li aquest altre igual?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I aquest tercer, igual que als anteriors?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que podem completar-ho amb aquest de la cantonada?
Esclau: Per descomptat.
Sòcrates: I no resulten iguals les quatre figures?
Esclau: Sí.
Sòcrates: I per tant, quantes vegades major que aquest és el conjunt?
Esclau: Quatre vegades.
Sòcrates: No obstant això, havia de ser doble. O és que no t’acordes?
Esclau: Clar que sí.
Sòcrates: Veritat que aquesta línia que va d’angle a angle talla en dos cadascuna d’aquestes figures?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Veritat que són quatre aquestes línies iguals, que forma aquesta figura?
Esclau: Efectivament.
Sòcrates: Fixa’t ara: quina grandària té aquesta figura?
Esclau: No ho sé.
Sòcrates: Cadascuna d’aquestes línies, no ha tallat cap a dintre la meitat d’aquests quatre? O no?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Bé, doncs, quantes d’aquestes meitats hi ha en aquesta figura?
Esclau: Quatre.
Sòcrates: I en aquesta?
Esclau: Dos
Sòcrates: I quatre, què és de dos?
Esclau: El doble.
Sòcrates: Llavors, aquesta figura, quants peus té?
Esclau: Vuit peus.
Sòcrates: I, de quina línia resulta?
Esclau: D’aquesta.
Sòcrates: De la línia que va d’un angle a un altre del quadrat de quatre peus?
Esclau: Sí.
Sòcrates: Aquesta és la línia que els sofistes anomenen diagonal. I, si aquest és el seu nom, de la diagonal, doncs, resulta, segons tu, noi, la superfície doble.
Esclau: Efectivament, Sòcrates.
Sòcrates: Què et sembla, Menó? Ha respost alguna cosa que no sortís d’ell mateix?
MENÓN: No, tot ha sortit d’ell mateix.
Sòcrates: I , no obstant això, abans hem dit que no ho sabia.
MENÓN: És veritat.
Sòcrates: Llavors, aquestes opinions es trobaven ja en ell, no?
MENÓN: Sí.
Sòcrates: En aquest cas, el que no sap pot tenir en si opinions veritables precisament sobre les coses que no sap?
Menó: Pel que sembla, sí.
Sòcrates: I, ara, aquestes opinions s’han reactivat en ell, com en un somni. i, si algú continua fent-li preguntes sobre aquests mateixos temes, tingues per segur que acabarà per conèixer-los tan bé com el que més.
Menó: Probablement.
Sòcrates: De manera que, sense que ningú li ensenyi, amb només fer-li preguntes, arribarà a saber, perquè extraurà de si mateix el coneixement?
Menó: Sí.
Sòcrates: I extreure coneixements d’un mateix, no és recordar?
Menó: Exactament.
Sòcrates: I aquest coneixement que ara posseeix, una de dues: o l’ha adquirit en algun moment o l’ha posseït sempre.
Menó: Sí.
Sòcrates: Si l’ha posseït sempre, ha estat savi sempre. Si, en canvi, l’ha adquirit en algun moment, no pot haver estat en la vida present. Perquè ¿li ha ensenyat algú geometria? Tingues en compte que farà el mateix amb tota la geometria, i també amb les altres ciències. Així doncs, li ho han ensenyat tot? Tu ets el més indicat per a saber-ho, ja que ha nascut i s’ha criat a la teva casa.
Menó: Estic completament segur que mai l’hi han ensenyat.
Sòcrates: Però, té o no aquestes opinions?
Menó: Clar que sí.
Sòcrates: Si no les ha adquirit en la vida present, evidentment ja ho sabia i ho tenia après en algun altre temps anterior.
Menó: Pel que sembla, sí.
Sòcrates: I aquest temps anterior, no ha de ser quan encara no era home?
Menó: Sí.
Sòcrates: Doncs bé, si tant en la seva vida com abans de ser home, ha d’haver-hi en ell opinions veritables, que, despertades per les preguntes, es converteixen en ciències, veritat que l’ànima ha de saber-ho tot des de sempre? Perquè, evidentment, al llarg de tot el temps, s’és o no s’és home.
Menó: Sí.
Sòcrates: Per tant, si des de sempre tenim en l’ànima la veritat de tot l’existent, llavors l’ànima ha de ser immortal. De manera que cal ser decidit i fer el possible per a buscar i recordar el que un actualment no sap, és a dir, la qual cosa no recorda.
Defineix: “desgraciats captius” i “persuasió”.
Crítica a la teoria de les idees (d’Aristòtil…i del mateix Plató)
Després de les filosofies esmentades va arribar la teoria de Plató, que, en general està d’acord amb els pitagòrics, però té també coses pròpies, al marge de la filosofia dels itàlics. Doncs havent-se familiaritzat des de jove amb Cràtil i amb les opinions d’Heràclit, segons les quals totes les coses sensibles flueixen sempre i no hi ha ciència sobre elles, va sostenir aquesta doctrina també més tard. D’altra banda, ocupant-se Sòcrates dels problemes morals i no de la Naturalesa en el seu conjunt, però buscant en ells l’universal, i havent estat el primer que va aplicar el pensament a les definicions, [Plató] va acceptar els seus ensenyaments, però com que estava familiaritzat amb les opinions d’Heràclit va pensar que l’universal es produïa en altres coses, i no en les sensibles; doncs li semblava impossible que la definició comuna fos d’alguna de les coses sensibles, almenys de les subjectes a perpetu canvi. Plató, doncs, va anomenar a tals ens Idees, afegint que les coses sensibles estan fora de les idees, però totes les coses sensibles es denominen segons aquestes; doncs per participació tenen les coses que són moltes el mateix nom que les Espècies. I, quant a la participació, no va fer més que canviar el nom; doncs els pitagòrics diuen que els ens són per imitació dels nombres, i Plató, que són per participació, havent canviat el nom. Però ni aquells ni aquest es van ocupar d’indagar què era la participació o la imitació de les Espècies.
Metafísica, 987a-988a. (Gredos, Madrid 1970, p.44-49).
Aquí i aquí tens exemples d’exàmens de Plató resolts
La immortalitat de l’ànima i saber abans de néixer: idees antigues i boges?
També es poden consultar les entrevistes aquí: la immortalitat de l’ànima (dels gens); el coneixement en néixer
La justícia amb ulls d’avui
Després d’haver escoltat les opinions dels entrevistats en el programa: creus que algú assenyala, sense parlar-ne directament, la dificultat de portar a terme l’ideal platònic? Qui i què diu? I qui exposa una postura relativista? Què diu, exactament?