Què és l’ésser humà?

La cultura humana

La nostra cultura ha donat diferents respostes a la qüestió de l’origen de l’ésser humà. De fet, la nostra cultura, qualsevol cultura no constitueix un bloc monolític en el que tots els membres comparteixen unes creences i uns costums de manera conscient. De fet, moltes més vegades de les que en imaginem, la nostra cultura està formada per elements amb els que, racionalment, no estem d’acord, però que compartim ni que només sigui estructural o formalment (el fet mateix de tenir una visió lineal i progressiva de la història és un fet culturalment cristià, tot i que potser ni tan sols creiem en el déu cristià) o pel que fa als costums sense reflexionar de manera crítica sobre el perquè d’aquests costums. De la mateixa manera que la religió forma part de la nostra cultura, encara que no hi creiem, la ciència, tot i que moltes vegades no la coneixem, configura la nostra manera de veure el món. Per tant, és necessari conèixer les diferents teories que expliquen l’origen de l’ésser humà, tot i que no les podem entendre en profunditat o no les compartim, donat que formen part de la nostra manera de veure i enfrontar-nos al món, és a dir, de la nostra cultura.

Explicacions mítiques o religioses

La nostra cultura, tot fent una simplificació potser excessiva, sorgeix de la síntesi de dos grans corrents culturals que xoquen, lluiten i es fusionen a l’antiguitat mediterrània: la cultura grecoromana i la judeocristiana. Ambdues no constitueixen només un model religiós (seria absurd pensar que la nostra ciència no conté elements grecs o cristians), però aquests són els elements més importants de la nostra visió religiosa o mítica.

El concepte de mite es pot definir com un relat d’un fet fabulós, en el qual es dóna alguna explicació a algun problema fonamental (l’origen de l’home, l’univers …) mitjançant el raonament per analogia. Aquest raonament intenta sempre explicar allò que és desconegut a partir d’un fenomen conegut, mitjançant imatges i símbols. Això vol dir que mai hem d’interpretar un mite de manera literal, en tant que els símbols que es fan servir poden tenir un significat ocult per a nosaltres i evident per als coetanis del mite.

1. Model grecoromà

Aquest model concep l’home com a part de la naturalesa i, en termes generals, la naturalesa es considera eterna, és a dir, no canviant. Aquest posicionament és conegut com a fixisme. Trobem alguns textos que parlen de l’origen de l’ésser humà a partir de l’acció de la divinitat. Per poder comprendre bé el que això vol dir, cal que aprofundim en el concepte de divinitat d’aquest model: La divinitat forma part de la naturalesa, de fet, són una representació simbòlica de les forces de la naturalesa. Això explica el politeisme, donada la multiplicitat de forces naturals. Com a tals forces naturals, les divinitats estan sotmeses a unes lleis que condicionen el seu comportament; en general podem considerar que el destí actua com a regulador de les conductes divines. Així, veurem que l’ésser humà es fet per les divinitats com a quelcom inevitable, no com una acció voluntària i, en aquest sentit, no sembla que el paper que ha de jugar l’home dins el món sigui més o menys destacable que el d’altres éssers. Trobem textos en els que s’observa que l’home constitueix un dels molts éssers dotats de capacitats intel·lectuals (déus, semidéus, sàtirs, nimfes, muses, titans, gegants …). L’ésser humà és un ésser natural que ocupa el seu lloc al costat de la resta d’éssers naturals.

2. Model judeocristià

L’origen de l’home en aquest model, que és comú a les religions jueva, cristiana i musulmana, s’explica per la creació efectuada per la divinitat, com a conclusió de la creació de tot l’Univers. Això ens indica que ens trobem amb una divinitat força diferent de les anteriors, ja que aquest Déu no forma part de la naturalesa ell l’ha creada) i, per tant, no està sotmès a les seves lleis. Això vol dir que l’únic que determina l’acció de Déu és la seva voluntat. L’home és creat però no com a una part més de la naturalesa, sinó com la culminació d’aquesta, com el representant de Déu a la Terra, amb l’objectiu d’exercir el poder sobre els altres éssers vius. D’aquesta manera, és fàcil veure que la naturalesa humana es considera com a superior a la resta d’éssers vius; al llarg de la història, quan les religions d’aquest model incorporin elements filosòfics, es posarà l’accent en la naturalesa espiritual de l’ésser humà davant del caràcter únicament material de la resta d’éssers vius.

Textos

En primer lloc existí el Caos. Després Gea, la d’ampla sina, seu sempre segura de tots els immortals que habiten el cim nevat de l’Olimp. Al fons de la Terra, d’amplis camins, existí el tenebrós Tàrtar. Finalment, Eros, el més bell dels déus immortals , que va afluixar els membres i fa canviar el cor de tots el déus i de tots els homes i l’assenyada voluntat dels seus esperits. Del Caos va sortir l’Èreb i la negra Nit. De la Nit va sortir l’Èter i el Dia, els quals va infantar després de quedar prenyada en contacte amorós amb Èreb. Gea va infantar, primerament, l’estelat Urà, amb les mateixes proporcions, perquè la contingués per tot arreu i pogués ser seu sempre segura per als feliços déus, També va engendrar les grans Muntanyes, deliciós habitatge dels déus, i les Ninfes que habiten les boscoses muntanyes. També va infantar l’estèril pèlag d’agitades onades, el Pont, sense l’agradable comerç.

Més tard, després de jeure amb Urà, va infantar Oceà, de profunds corrents, Ceos, Crios, Hiperió, Jàpet, Rea, Temis, Mnemosine, Febus d’àuria corona, i l’amable Tetis. Després d’aquests va néixer el més jove, Cronos, de ment retorçada, el més terrible dels fills, i es va omplir d’un odi intens envers el seu pare.

HESÍODE, Teogonia

Era en aquell temps en què els déus existien, però les nissagues dels homes no existien encara. Quan arribà també el dia assenyalat per al naixement d’aquests, els déus les modelaven a l’interior de la terra, barrejant terra i foc i totes les coses que es podien combinar amb la terra i el foc (…). Prometeu, trobantse en la dificultat de no saber quina manera de defensa trobaria per a l’home, roba a Hefest i Atena l’habilitat tècnica i el foc -perquè sense el foc no era possible que aquella qualitat fos adquirida per ningú o esdevingués útil- i en fa do a l’home. Així fou com l’home adquirí les arts útils a la vida, però la política li mancava, perquè era amb Zeus (…).

PLATÓ: Protàgores, 320d-322e

– Déu digué: – Fem l’home a la imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeti els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar i tota la terra amb les bèsties que s’hi arrosseguen.

Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona.

Déu els beneí dient-los: – Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s’arrosseguen per terra.

Déu digué encara: – Mireu, us dono totes les herbes que fan llavor arreu de la terra i tots els arbres que donen fruit amb la seva llavor, perquè siguin el vostre aliment. A tots els animals de la terra, a tots els ocells del cel i a totes les bestioles que s’arrosseguen, a tots els éssers vius de la terra, els dono l’herba verda per aliment.

I va ser així. Déu veié que tot el que havia fet era molt bo. Hi hagué un vespre i un matí, i fou el sisè dia.

Bíblia, Gènesi 1, 26-31

Nós hem creat la humanitat d’una substància treta del fang. Després hem fet que sigui gota de bona esperma, posada dins d’un receptacle ferm i segur. Nós vam crear, d’aquesta gota, després, un coàgul de sang. D’aquest coàgul nos vam crear un embrió. D’aquest embrió hem fet uns ossos, que hem revestit de carn humana. I Nós, després hem fet sortir un home nou, que hem creat. Sigui beneït Al·là , Déu, que és el Millor dels creadors.

L’Alcorà, Sura XXIII, 13, 14.

Explicacions científiques

Actualment, s’accepta com a teoria vàlida la que podríem anomenar teoria sintètica de l’evolució, que sintetitza la teoria de l’evolució que Charles Darwin va enunciar l’any 1859 amb els avenços actuals en el terreny de la genètica. Aquesta teoria parteix de la base que, a qualsevol medi, sempre hi ha més individus (de qualsevol espècies) dels que es poden alimentar, la qual cosa obliga a tots els éssers a lluitar per la supervivència, és a dir, a competir pels aliments. Els vencedors d’aquesta competició no són els més forts sinó els que millor s’adapten al medi.

Ara bé, el que explica el procés d’evolució és l’aparició de les mutacions genètiques: en el codi genètic de tots els éssers vius es poden produir aquestes mutacions, canvis, de manera pràcticament imprevisible. Si aquestes mutacions resulten beneficioses per a una millor adaptació al medi, l’individu en qüestió tindrà més possibilitats de sobreviure i per tant de reproduir-se i transmetre aquesta mutació, que un individu de la mateixa espècie que no tingui aquesta mutació. Això és el que explica l’evolució de les espècies: sobreviuen i es reprodueixen sempre els individus que millor poden adaptar-se al medi, arraconant a aquells que no han evolucionat. Per tant, l’explicació de l’origen l’home és la següent: l’home és el producte de l’evolució, per un procés de selecció natural, a partir d’una altra espècie (els pòngids), a partir de la qual també han evolucionat altres simis com el goril·la i el ximpanzé. Evidentment, aquest procés evolutiu s’ha estès al llarg de milions d’anys i ha anat produint diferents espècies que s’han extingit. Aquest procés d’hominització comporta una sèrie de modificacions, que podem classificar de la següent manera:

Modificacions anatòmiques

– Bipedisme: el fet de caminar només sobre dues extremitats, a part d’altres modificacions, implicarà la possibilitat de millorar la visió frontal.

– Alliberament de les mans: en deixar de fer servir les mans com a mitjà per al desplaçament, aquestes es van modificant fins a esdevenir instruments que permeten agafar i modificar objectes de manera eficaç.

– Augment de la capacitat cranial: com a conseqüència de la reducció de la mandíbula i de la posició erecta, l’home desenvolupa un major volum cranial, la qual cosa permet un major desenvolupament del cervell.

Modificacions fisiològiques

– Canvis en l’alimentació: l’home ha anat, progressivament, adaptant l’alimentació a les pròpies característiques anatòmiques. A part de desenvolupar una actitud omnívora més àmplia, també cuina els aliments, fent-los més fàcilment digeribles i menys tòxics.

– Neotènia: aquest concepte fa referència al fet que l’home és més lent en el seu desenvolupament que la resta de les espècies. Això és fruit de trobar-se més protegit, i per tant menys necessitat de desenvolupament a curt termini, i té com a conseqüència una infància més llarga, la qual cosa implica a la seva vegada una dilatació dels períodes d’aprenentatge que, de fet, no finalitzen mai.

Modificacions psicosocials

– Aparició de caràcters socials: els diferents elements evolutius porten a l’home cap a una major necessitat de conductes socials (la caça, per exemple). La vida social implicarà una més eficaç transmissió dels coneixements (aquesta transmissió arribarà a ser pràcticament inconscient i esdevindrà el que anomenem “cultura”).

– Desenvolupament del llenguatge: la creixent complexitat en la vida de l’home, conseqüència de la necessitat d’organitzar feines cada vegada més variades, aniria desenvolupant la necessitat d’un progrés en la comunicació. És a dir, tot i que moltes espècies tenen mitjans de comunicació, la complexitat social i de coneixements que caracteritza a l’home farà que es vegi obligat a generar codis de transmissió de la informació cada cop més complexes. El desenvolupament del llenguatge constitueix l’element més important de tots els que hem estudiat fins ara, en tant que permetrà a l’home:

– anunciar actes abans de realitzar-los, la qual cosa implicarà un major grau de desenvolupament intel·lectual.

– reconstruir el món simbòlicament i, per tant, interpretar i modificar aquest món.

A partir d’aquestes modificacions podem dir que l’home finalitza la seva evolució física. De fet, podem dir que l’home, un cop ha finalitzat la seva evolució, transformarà el medi natural per tal de no dependre d’ell i comença a construir un altre medi, que de fet condicionarà la posterior evolució humana: el medi cultural.

Textos

Atès que s’originen més individus que els que poden sobreviure, hi ha d’haver, en cada cas, una lluita per l’existència, ja sigui d’un individu amb un altre de la mateixa espècie o amb individus d’espècies diferents, ja sigui amb les condicions físiques de la vida (…). Veient que, indubtablement, s’han presentat variacions útils a l’home, potser es pot dubtar que, de la mateixa manera, arribin a aparèixer , en la gran i complexa batalla de la vida, variacions útils als organismes mateixos en el decurs de moltes generacions successives? Si això s’esdevé, podem dubtar – recordant que neixen molts més individus dels que potser poden sobreviure- que els que tenen avantatge, per lleuger que sigui, sobre els altres tindran més probabilitats de sobreviure i reproduir la seva espècie? Contràriament, podem estar segurs que tota variació perjudicial, per poc que ho sigui, ha de ser rigorosament eliminada. A aquesta conservació de les diferències i variacions favorables als individus i a la destrucció de les que són perjudicials, jo l’he anomenada selecció natural.

CHARLES DARWIN: L’origen de les espècies.

Quan la utilització d’eines va arribar a ser important, la selecció natural va afavorir els individus més cerebrats, que estaven més capacitats per codificar i transmetre les tradicions de la conducta. Això va conduir a la producció de més estris, i millors, i a una confiança més ran en l’endoculturació com a font de conducta adequada, cosa que va conduir a variants més cerebrades d’homínids. D’aquesta manera, durant milions d’anys, l’evolució de la cultura i del cervell i del cos humà en una màquina d’aprenentatge d’eficàcia creixent foren part d’un mateix procés evolutiu.

HARRIS, M.; Antropologia cultural

Definició i característiques de la cultura humana

En termes generals, podem dir que la cultura consisteix en el conjunt d’informació i de models de comportament transmesos mitjançant l’aprenentatge de generació en generació, dins de l’espècie humana. Per tant, la cultura es defineix pels següents trets:

– S’elabora per mitjà de sistemes de símbols humans, no pas amb simples signes animals.

– Es transmet socialment, no individualment.

– Evoluciona a través de generacions, no de mutacions genètiques.

Un cop definida, hem de dir que la cultura humana té les següents característiques:

1- Social: La cultura humana és un procés que s’hereta socialment. Cultura i societat són dos conceptes diferents però molt connectats, en tant que una societat és configurada com un sistema de relacions que connecta una sèrie d’individus entre ells; i la cultura s’identifica amb els modes de vida dels membres d’una societat i s’estructura al voltant dels valors que aquests membres comparteixen, les normes que acaten i els bens materials que produeixen.

2- Plural: La cultura humana no és una cosa única i uniforme, sinó que cada grup humà té maneres de ser i de viure pròpies. La cultura humana com a herència social es fragmenta en una formació desconcertant de modalitats locals, amb hàbits propis que divergeixen de les restants. Malgrat això, l’espècie humana és homogènia, disposa d’un sol model; és a dir, l’adaptació als més variats medis no ha produït diferents espècies o races diferenciades biològicament, sinó diferents ètnies, és a dir, diferents cultures o formes d’adaptació al medi.

3- Simbòlica: La cultura humana es transmet mitjançant el llenguatge, que constitueix un complex sistema de símbols. Tanmateix, l’art de cada cultura no és sinó un dels codis simbòlics amb els que s’expressen els seus membres.

4- Aprenentatge: L’adquisició de la cultura humana requereix un procés d’aprenentatge, ja sigui per mitjà de la mera imitació ja sigui per l’ensenyament. En tant que es tracta de Filosofia. 1r de batxillerat. 23 continguts apresos, no heretats genèticament, l’individu pot introduir variacions que expliquen l’evolució cultural.

5- Històrica: L’ésser humà és l’únic que té consciència del temps, per la qual cosa la seva herència social s’enriqueix progressivament i augmenta contínuament en quantitat. L’home, quan neix no parteix de zero sinó que disposa del conjunt d’experiències anteriors dels membres del seu grup, és a dir, disposa de la tradició. I, sobretot, és conscient de la utilitat d’aquesta tradició i de les seves limitacions, la qual cosa explica la capacitat de l’home per a introduir variacions dins la tradició de manera conscient.

Textos

El procediment que va afavorir essencialment les ascensions progressives de la nostra espècie va ser, sense cap dubte, la transmissió d’una generació a una altra dels fruits de l’experiència individual. Gràcies a la mímica, després al llenguatge, després a l’escriptura i després a la impremta, les iniciatives reeixides, les descobertes, les innovacions es van comunicar dels uns als altres, i sobretot de vells a joves, de manera que el saber i el poder es van anar acumulant i creixent com una bola de neu. Tant en el cas de l’adolescent de Cromanyó, que va rebre dels més vells de la tribu l’art de confeccionar un parany per caçar o fabricar una llança, com en el cas de l’adolescent del segle XX, que es forma en els cursos de les universitats, es tracta del mateix fenomen de tradició, d’herència social, com s’ha anomenat. Fenomen que no té analogia en el regne animal: “un gos ensinistrat no ensinistra cap altre gos”, ha dit Emerson.

J. ROSTAND: L’home

És possible demostrar que cada peça d’un automòbil modern és una modificació o una ampliació d’algun estri que s’utilitzava abans que es creés l’automòbil; no obstant això, aquest és, en si, una cosa nova i diferent. De la mateixa manera, la cultura humana, tot i que s’ha desenvolupat sobre un fons animal, difereix de tot allò que es pot trobar entre els animals. Ha estat produïda per una espècie dins dels mamífers, però, als seu torn, ha fet humana aquesta espècie. Sense l’existència de la cultura, gràcies a la qual es conserven les adquisicions del passat i es modelen les generacions successives d’acord amb els seus models, l’Homo sapiens només seria un mico antropoide terrícola, una mica diferent en estructura i una mica superior en intel·ligència, però germà del ximpanzé i del goril·la.

R. LINTON: Estudi de l’home

Com que la transmissió de la cultura difereix radicalment de la transferència de gens de pares a fills, la cultura ha estat superorgànica Aquesta denominació pot induir a error. Únicament els que posseeixen genotips humans poden adquirir, transmetre o canviar o innovar de manera creativa la cultura. Aclarim aquest aspecte: el genotip humà resulta indispensable per a la cultura, però no decideix ni de bon tros quina de les moltes variants existents adquirirà una persona. No existeixen gens per a la cultura americana, europea, xinesa o hindú; un nen pot assimilar qualsevol cultura en què s’hagi criat. De la mateixa manera, els gens humans resulten indispensables per a l’aprenentatge i l’ús d’un idioma, però no decideixen l’idioma en concret que aprendrà.

DIVERSOS; Evolució

Who am I?

Qui sóc jo?

Qui ets tu? Respon a la pregunta amb no més de 50 paraules. Intercanvia la teva resposta amb la del/ de la company/a, analitza la seva i qüestiona-la tant com puguis. Escolteu llavors els dos anàlisis i expliqueu si, amb ells, canviaríeu algun aspecte de la vostra resposta inicial.

Algunes concepcions sobre l’ésser humà

Dualisme platònic: el mite del carro alat

Imaginem-nos, doncs, que [l’ànima] s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.

Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és anima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; pero, quan ha perdut les ales, és em­menada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, anima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal.

Plató, Fedre, 246 a-d.

Dualisme cartesià: cos i ment

Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

R. Descartes, Discurs del Mètode

Monisme espiritualista: ésser és ser percebut

Hi ha veritats tan òbvies i tan a l’abast de la ment humana que per a veure-les l’home només necessita obrir els ulls. Tal em sembla que és aquesta que anunciaré i que considero d’importància summa, a saber: que tot el conjunt dels cels i la innombrable munió d’éssers que poblen la terra, en una paraula, tots els cossos que componen la meravellosa estructura de l’univers, només tenen substància en una ment; el seu ser (esse) consisteix que siguin percebuts o coneguts. I per tant, en tant que no els percebem actualment, és a dir, mentre no existeixin en la meva ment o en la d’un altre esperit creat, una de dues: o no existeixen en absolut, o bé subsisteixen només en la ment d’un esperit etern; sent cosa del tot inintel·ligible i que implica l’absurd de l’abstracció l’atribuir a un qualsevol dels éssers o una part d’ells una existència independent de tot esperit.

Per a convèncer-se’n n’hi ha prou que el lector reflexioni i tracti de distingir en el seu propi pensament l’ésser d’una cosa sensible de la percepció d’ella.

G. Berkeley, Principis del coneixement humà

Principios del conocimiento humano, Introducción, III (Orbis, Barcelona 1985, p. 43.

Monisme materialista: l’univers és corpori

El món […] l’univers, és a dir, tota la massa de coses existents, és corpori, és a dir, té cos; i té les dimensions de la magnitud, a saber: longitud, amplària i profunditat. Igualment, cada part del cos és de la mateixa manera cos i té aquestes mateixes dimensions; i, en conseqüència, cada part de l’univers és cos, i el que no és cos no forma part de l’univers. I ja que l’univers és tot, allò que no forma part d’ell és res i, en conseqüència, [no existeix en] cap part.

T. Hobbes, Leviatan

Fes un resum dels textos anteriors (recorda a redactar primer les dues o tres idees principals que trobem en cada un i fes, després, els resums).

PREGUNTES PER GUIAR L’ELABORACIÓ DELS RESUMS DELS TEXTOS ANTERIORS

Preguntes sobre Descartes: Què és el que pot “fingir” Descartes? Què no pot fingir? A quina conclusió el porta saber que no pot fingir? Quin tipus de substància descobreix ser? De què és completament diferent aquesta substància?

Preguntes sobre Berkeley: En què consisteix el ser de totes les coses que existeixen? Quines implicacions té això? Què ens demana Berkeley que fem per demostrar que és tal com diu ell?

Llegeix aquesta entrevista i fes una exposició de les idees principals.