Racionalisme i empirisme. Descartes, Locke, Hume

Racionalisme

El Racionalisme. Característiques generals

El Racionalisme és la teoria filosòfica que inaugura la modernitat. En certa manera, tots els filòsofs posteriors són més o més deutors de les seves tesis. Però d’una manera més restringida, s’anomena “racionalisme” el corrent filosòfic del s. XVII al qual pertanyen fonamentalment Descartes, Spinoza, Malebranche i Leibniz; tot i que la relació d’aquest darrer autor amb el pensament cartesià és prou ambigua.

Habitualment es tendeix a contraposar a l’empirisme que és un corrent filosòfic fonamentalment britànic de finals s. XVII i XVIII al qual pertanyen Locke, Berkeley i Hume.

El racionalisme es pot definir globalment com la filosofia que defensa l’autosuficiència de la raó com font de coneixement. Segons Hegel, aquesta autosuficiència es pot entendre de dues maneres:

1.-Negativament: És l’afirmació que l’exercici de la raó no pot veure’s limitat per cap instància superior (ni per la religió, ni per la tradició, ni per l’autoritat política,…etc.). Significa un trencament radical amb la concepció filosòfica medieval que subordinava la raó a la fe.

2.- Positivament: El racionalisme diu que a la raó –i només a ella– li pertoca jutjar sobre la veritat. La raó és autònoma i autosuficient. Tota veritat ha de ser racional. Només la raó pot donar-se lleis a sí mateixa.

Més concretament,  “racionalista” és el filòsof que defensa sis tesis bàsiques:

1.- Confiança en la raó:

És un element bàsic que el racionalisme recull de l’herència cultural del Renaixement. Després d’un període medieval en què la raó es va subordinar a  la fe, el Renaixement va defensar l’autonomia de la raó, per sobre de la tradició religiosa. La raó té un caire objectiu, universal i necessari, que la fe i la tradició no tenen. La raó és el fonament també de la ciència i és l’instrument a partir del qual l’home pot dominar el món.

2.- Minusvaloració del coneixement sensible:

Aquesta qüestió enceta la polèmica entre racionalisme i empirisme. Els racionalistes consideren que els sentits ens poden enganyar (donar informació falsa, p. ex. els miratges). La sensibilitat no té el caire universal i necessari de la raó i, per tant, no és una bona guia de l’acció humana.

La polèmica entre Racionalisme i Empirisme arranca del fet que per els empiristes britànics la sensibilitat (experiència sensible) està en la base de la raó mentre que pels racionalistes la raó humana és autosuficient.

3.- L’innatisme:

És l’afirmació segons la qual en la raó humana hi ha idees innates, que neixen i es desenvolupen amb nosaltres. Són universals (les tenim tots els humans –sempre i ja) i són el fonament de qualsevol raonament.

Plató ja havia defensat que en l’ànima hi ha un coneixement innat de les Idees. Descartes segueix la tradició de Plató i Sant Agustí (a través de Sant Anselm) i considera que les idees Innates són evidents per si mateixes.

Les idees innates centrals per a Descartes són:

Jo penso = Jo existeixo

Idea de Déu

Idea del Món

L’existència d’idees innates un tema polèmic perquè els empiristes les neguen radicalment. Segons l’empirisme no tenim idees innates sinó que la ment és una  Tabula rasa [llenç en blanc]. Això vol dir que quan naixem, naixem en blanc, la ment és com un quadre en blanc o una capsa buida que es va omplint a còpia d’experiències. És l’experiència l’únic instrument de coneixement. Mentre les idees innates dels racionalistes són iguals en tothom, l’experiència és particular i subjectiva. Per això hom diu que el racionalisme tendeix al dogmatisme i l’empirisme (sobretot Hume) tendeix a l’escepticisme.

4.- La matemàtica com a model de ciència:

La matemàtica ja havia estat proposada per Plató, com a ciència model, perquè és l’única que té com a guia la demostració i només accepta veritats universals i calculables. Al diàleg Teetet, (190 b-c) Sòcrates diu que ni tan sols en somnis ningú gosaria afirmar que el parell és imparell. La matemàtica té un caire necessari, objectiu, indiscutible. No és ciència de l’opinió sinó del raonament. Descartes recull aquesta tradició. A més, la matemàtica ha estat també el model de ciència de Galileu. Si ell ha pogut explicar el món d’una manera racional, universal i necessària, qualsevol que raoni segons el model matemàtic, també ho podrà fer.

Amb les matemàtiques disposem d’una imatge del món objectiva i reduïble a fórmules que la raó pot comprendre.

Descartes arribarà a dir que les regles del mètode filosòfic han de ser tan clares com les de les matemàtiques i Leibniz afegeix: Vindrà un dia que els homes ja no discutiran més; s’asseuran al voltant d’una taula i diran : “calculem!“.

5.- La centralitat del mètode:

Pensar correctament és “pensar ordenadament”. Si ens equivoquem en el raonament és perquè no ho fem amb mètode, és a dir, amb ordre, pas per pas. Etimològicament, la paraula “mètode”, que ve del grec, significa “camí cap a…”.  Un mètode és un camí per arribar a la veritat. Els racionalistes diuen que si Galileu i la ciència física han superat el model medieval de la naturalesa és perquè han pensat amb regla, amb mesura, pas a pas, sense confondre desig i realitat. Convé recordar que quan Descartes parla de mètode, no distingeix entre el de les ciències físiques i el de la filosofia, sinó que considera, totes dues formes de coneixement com eines de coneixement igualment vàlides i que han de basar-se en els mateixos principis.

6.- La lluita contra l’escepticisme:

La raó té un caire alhora objectiu (pot superar el dubte) i necessari (no pot ser que no existeixi, sense caure en contradiccions). Per a Descartes, el problema de la filosofia és mostrar la necessitat de la raó contra qualsevol dubte escèptic. Quan l’escèptic dubta de tot  fa emprant la raó –i en conseqüència es contradiu. En un món escèptic no hi hauria veritat possible o –alternativament– no hi hauria possibilitat de coneixement racional. En conseqüència no hi hauria ciència, ni saber rigorós. Tots els racionalistes lluiten contra l’escepticisme perquè consideren que en un món escèptic no hi hauria autonomia de la raó.   

7.- La racionalitat del món:

Si la raó és l’instrument que té l’home per conèixer el món és perquè el món mateix és racional. El món podria ser un atzar; podria haver-hi un univers sense cap mena de regles, però observem que en la Física hi ha lleis universals i necessàries. Per tant, entre el món i l’home hi ha un element en comú: ambdós són racionals. Tots dos són expressió d’una raó i és per això que l’home pot conèixer objectivament.

Extret d’aquí

Pots consultar també la següent entrada: “Racionalisme“, dins WIKISOFIA

Empirisme

L’EMPIRISME FILOSÒFIC I L’ACTITUD EMPIRISTA

Cal anar amb compte amb la simplificació de l’empirisme. L’empirisme NO és una teoria filosòfica segons la qual l’experiència és més important que la raó. Més aviat al contrari, sense raó (capacitat racional) no hi hauria cap tipus de coneixement. El que els empiristes volen analitzar és “com” s’origina la raó, és a dir, la capacitat de designar les coses en el llenguatge, quina és la seva gènesi i quin és el seu valor. I afirmen que la raó es construeix a partir de l’experiència sensible i que la raó valdrà el que valgui l’experiència sobre la qual es fonamenta.

Defensar la centralitat de la pràctica i de l’experiència a l’hora de circular per la vida no és encara ser empirista, sinó senzillament ser realista.

D’una manera més matisada, cal diferenciar l’empirisme com a teoria filosòfica de l’actitud empirista, molt més genèrica.

1.- L’actitud empirista és la forma de comprendre el món que posa la pràctica al davant de tota altra consideració en el coneixement. Segons l’actitud empirista els humans aprenen de l’experiència que és el criteri bàsic des de qual s’articula la vida. En aquest sentit, l’actitud empirista resulta molt habitual en la història del pensament: es troba ja en l’obra d’Aristòtil, de Tomàs d’Aquino i d’Ockham i constitueix una de les variants del realisme per oposició a l’idealisme de la tradició platònica.

2.- Com a filosofia estricta, l’empirisme és una teoria del coneixement i un intent d’explicació de la relació entre la ment i el món. Per als empiristes l’origen (la gènesi) del coneixement està en l’experiència. En la ment no hi ha cap tipus de coneixement que hi preexisteixi. Tot coneixement humà deriva de l’experiència (externa o interna) i només és veritat el coneixement que s’origina en l’experiència. La ment simplement reelabora en forma d’idees la informació que prové dels sentits.

ELS DOS AXIOMES DE L’EMPIRISME EN TEORIA DEL CONEIXEMENT

De vegades i amb una certa ironia s’ha definit l’empirisme clàssic (segles 17 i 18) com la filosofia que defensa el dogma de la “immaculada percepció”: l’empirisme seria, doncs, la filosofia que considera la percepció sensible com a criteri de validesa del coneixement racional i la pràctica com a criteri de l’acció social i moral.

Per a un empirista la raó no és autònoma d’una manera total i absoluta i (òbviament!) no existeixen idees innates, sinó que el coneixement depèn de la percepció, és a dir, de l’experiència sensible. Fora de l’espai i el temps (dades bàsiques de la sensibilitat) o no hi ha res o no podem conèixer res.

Hi ha dos axiomes centrals en l’empirisme: la “tabula rasa” i el “principi de la còpia”.

  • Locke inicià la teoria empirista proposant el principi de la “tabula rasa”, que ja havia estat usat per Aristòtil (De Anima,III.4): la ment és un quadre en blanc, una pissarra buida i, en conseqüència, no hi ha en ella cap coneixement a priori — res no preexisteix a l’experiència.
  • Hume proposà com a criteri de veritat empirista el “principi de la còpia”: només són veritat les idees que podem dir de quina impressió provenen. Si una idea no prové de cap impressió sensible és falsa.

LES DEU TESIS CENTRALS DE L’EMPIRISME

D’una manera molt general podem considerar que el moviment empirista clàssic, tal com es desenvolupa a les Illes Britàniques als segles 17 i 18, s’estructura al voltant de deu grans idees bàsiques que apareixen amb més o menys matisos tant en Locke com en Berkeley i Hume:

1.- Consideren que l’experiéncia és alhora la font i el límit del coneixement

2.- En conseqüència neguen l’existència de les idees innates. Tots eles continguts mentals s’adquireixen

3.- Es rebutgen les nocions metafísiques de substància, ànima i essència, (i específicament tot el que Descartes considerava provat com a idees innates) perquè no estan fonamentades en l’experiència sensible. Per a Locke la substància existeix però és indefinible. Hume, en canvi, nega radicalment que pugui existir cap substància.

4.- L’únic criteri de veritat és la sensibilitat. Només el que és concret, mesurable, sensible… és real. Tot el que sé, ho conec en un temps concret i ningú no em garanteix que demà no pugui canviar. D’aquí que un empirista sigui quasi inevitablement escèptic.

5.- No hi ha cap criteri de veritat que pugui oferir-nos validesa universal. Com que la realitat és canviant, també ho són les nostres impressions i idees.

6.- La veritat, doncs, no està establerta d’una manera indubtable (excepte en matemàtiques) i d’aquesta manera s’obre la possibilitat de l’escepticisme.

7.- La ment recull i elabora les impressions i sensacions per construir idees. Tot coneixement és una construcció que fa la ment a partir de les experiències diverses que ella rep.

8.- El coneixement que podem tenir és, doncs, una construcció a partir de l’experiència sensible. Ningú no pot establir com és ‘realment’ el món: l’únic que sabem és ‘com el percebem’.

9.- El model de ciència més coherent per a la majoria dels empiristes és l’inductiu. Tota ciència comença per analitzar casos i a partir de comprar-los elabora lleis. Només Hume discrepa d’aquesta tesi.

10.- A partir d’aquesta epistemologia es defensa una ètica emotivista (la moral és basada en els sentiments) i una política liberal (si no hi ha un coneixement universalment cert fora de les matemàtiques, cal deixar una absoluta llibertat de pensament).

ELS TRES TIPUS D’EMPIRISME SEGONS FERRATER MORA
Al seu DICCIONARIO DE FILOSOFÍA, Josep Ferrater Mora diu que l’empirisme “tendeix a proporcionar una explicació genètica del coneixement”: el més important per a un empirista és explicar com s’originen les idees en la ment. Segons Ferrater Mora podem distingir entre tres tipus o tres branques de l’empirisme, segons si posem l’accent en els processos mentals, en l’estructura del coneixement o en la primacia de l’experiència en la nostra relació amb la realitat:

Empirisme psicològic: és l’afirmació segons la qual el coneixement s’origina directament en l’experiència. De vegades es parla del famós “dogma de la immaculada percepció”. En aquest sentit tot bon empirista és “antimentalista” en la mesura que considera que els continguts mentals són secundaris respecte als continguts sensibles.
Empirisme gnoseològic [del grec “gnosis”: coneixement] afirma que només hi ha una realitat que és l’accessible a través de l’experiència sensible. En altres paraules, no existeix allò que Kant anomenaria “experiència intel·lectual” o “produccions espontànies del coneixement” i Descartes “idees innates”. La ment en néixer és una “tabula rasa” (un quadre no pintat).
Empirisme metafísic: Afirma que només hi ha una realitat què és l’accessible a partir de l’experiència. En concret de l’experiència sensible.
LES DUES APORTACIONS DE L’EMPIRISME A LA FILOSOFIA POSTERIOR

Per considerar que el coneixement s’origina (i té el límit) en l’experiència, l’empirisme ha estat acusat de reduccionisme: fora de l’experiència no hi ha cap altre criteri que pugui orientar-nos en el coneixement de la veritat.
Però sobretot l’empirisme aporta a la filosofia posterior una forta càrrega antimetafísica a dos nivells:
1.- Per primer cop en filosofia es deixa de pensar les coses en termes de la seva “substància”, suposadament inalterada, pura i perfecta, per passar a comprendre el coneixement en termes d’un procés progressiu de construcció de la realitat a partir de l’experiència.
2.- A més, la ment deixa de ser vista com un instrument de coneixement indubtable de la veritat (perquè l’experiència sempre és provisional) per passar a ser considerada com una mena de “contenidor” d’experiències, capaç d’elaborar-les i de convertir les impressions i sensacions en idees que s’expressen a través del llenguatge.

Extret de: “Empirisme“, dins WIKISOFIA

DESCARTES

En les MEDITACIONS METAFÍSIQUES, Descartes es proposa refundar tot l’edifici del saber. Com recorda a l’inici del DISCURS DEL MÈTODE, els coneixements rebuts al llarg dels seus estudis l’havien decebut. Calia inventar una nova ciència per reemplaçar l’antiga ciència, d’inspiració aristotèlica, que s’ensenyava a les Universitats.

Aquesta refundació passa per una nova concepció del saber. El filòsof se sotmet a un dubte sistemàtic respecte a totes les idees rebudes per l’enteniment. Fa també una tria entre les diverses maneres de concebre un objecte, per tal de descobrir les que posseeixen un grau més alt de certesa i exactitud. El coneixement que es fonamenta sobre impressions sensibles es revela, aleshores, inferior al coneixement intel·lectual construït mitjançant raonaments. Els sentits corporals tan sols ens donen a conèixer imatges superficials i canviants de les coses. Mitjançant la raó, en canvi, descobrim les característiques generals o abstractes que defineixen llur veritable natura.

A la «Segona Meditació», Descartes il·lustra aquesta diferència mitjançant un exemple. Observem «aquest tros de cera que acaba de sortir del rusc (…) Encara no ha perdut la dolçor de la mel que contenia; reté encara alguna cosa de l’olor de les flors d’on va ser recollit; el seu color, la seva figura, la seva grandària, són observables; és dur, es fred i si es colpeja farà algun só». Observem que els cinc sentits s’han posat en funcionament i sembla que ens donin informacions precises i fiables sobre el tros de cera. Però si hi aproximem una font de calor, cadascuna de les característiques sensibles del tros de cera es modifiquen: canvia de forma, de color, de consistència, esdevé insípid, inodor i insonor. En resum, no resta res de la imatge concreta que anteriorment ens havien ofert els sentits corporals. Tanmateix nosaltres sabem prou bé que es tracta de la mateixa cera. Resulta evident, en conseqüència, que per tenir un coneixement «clar i distint» de la cera no ens podem recolzar en simples impressions sensibles. Caldrà distingir, mitjançant el raonament, els elements constitutius que es troben idènticament en tots els estats i en tots els trossos de cera.

Aquesta tesi es fa més precisa en la «Sisena Meditació»: el coneixement rigorós de les coses materials es recolza sobre el que està «comprès en la geometria», val a dir, en les característiques quantificables i mesurables dels cossos. La ciència nova els principis de la qual defineix Descartes és la que des del segle XVII ha permès progressos espectaculars en el coneixement de la natura: la ciència moderna és una ciència matematitzada. Les propietats essencials de les coses s’expressen sota la forma de conceptes construïts mitjançant un treball racional i traduïble a unitats de mesura. Per reprendre l’exemple de la cera, tot i que Descartes no usa encara aquest vocabulari, es pot dir que el seu coneixement veritable és el que prové de la seva composició química. Però això és una formalització matemàtica de l’estructura de la matèria, del tot diferent a la imatge que ens ofereixen els sentits.

Extret d’aquí

Descart7.gif

(en latínn Renatus Cartesius)El més destacat filòsof francès, pare de la filosofia moderna, i iniciador del racionalisme

Contingut

 [amaga

Biografia

Va néixer a L’Haye, en la Turena, en el si d’una família de la petita burgesia. Tercer fill de Joachim Descartes, conseller al parlament de Bretanya i de Jeanne Brochard, que va morir de part a l’any següent. Després de casar-se de nou el seu pare en 1600 amb Anne Morin, va passar a cura de la seva àvia, qui li va educar fins a 1606, data en què ingressa en el col·legi dels jesuïtes de la Flèche, fundat dos anys abans, i una «de les més cèlebres escoles d’Europa», i els ensenyaments de la qual, en particular la filosofia escolàstica apresa de 1612 a 1614, Descartes enjudicia en el seu Discurs. Abandona aquesta escola i l’any 1616 es troba a Poitiers cursant estudis de dret. En 1618, volent llegir el «llibre del món», s’enrola en l’exèrcit de Maurice de Nassau, príncep d’Orange, i participa així en la guerra dels Trenta Anys. Aquest mateix any coneix a Isaac Beeckman, un investigador holandès, moment a partir del qual Descartes s’interessa per la investigació científica, que uneix la matemàtica i la física.

Per la correspondència de Beeckman se sap que Descartes per aquesta època buscava ja, com havia fet Ramon Llull, un «art general per a resoldre totes les dificultats». Trencada l’amistat amb Beeckman, Descartes abandona Holanda i s’enrola en l’exèrcit catòlic de Maximilià de Baviera. El novembre de 1619, a Ulm, segons el seu propi relat, descobreix «els fonaments d’una ciència meravellosa», després d’interpretar el sentit de tres somnis que va tenir la nit de l’11 de novembre, que es considera el punt d’arrencada del seu nou mètode. Segueix de 1620 a 1629 un període de 9 anys de viatges, dels quals cal destacar que, en 1622, adquireix un patrimoni familiar que li permet autonomia econòmica i que, malgrat dur a terme un viatge a Itàlia, no arriba a conèixer a Galileu.

Cap a 1625-1627 es troba a París, on arriba a ser conegut entre els mitjans literaris, científics i filosòfics, com a «excel·lent matemàtic» i perfecte home de món. Entre els seus amics, destaquen sobretot Mersenne i el cardenal de Bérulle. En aquest ambient participa en la discussió entre el valor i sentit de la filosofia tradicional escolàstica i els mètodes innovadors de la «nova ciència» que, aleshores, es trobava barrejada amb les anomenades «ciències curioses» (màgia, alquímia, astrologia). Per aquesta època Descartes comença a redactar les Regles per a la direcció de l’esperit (en 1628) encara que van ser publicades pòstumament. En elles consta ja la coneguda afirmació cartesiana que, almenys una vegada en la vida, convé posar tot en discussió, i el rebuig frontal i total de la filosofia escolàstica i, amb ella, de l’aristotelisme. Enfront de les confusions i ambigüitats de la barreja de la nova ciència amb les ciències curioses, pròpia del Renaixement, Descartes presenta els punts essencials del seu mètode deductiu de raonar, essencialment matemàtic, proposant com a ciència ideal aquella que primer justifica el mètode en què es fonamenta, els punts essencials del qual són:

  1. la intuïció,
  2. la deducció,
  3. l’enumeració o inducció i
  4. la memòria o recompte de tots els passos donats.

(Vegeu regles del mètode cartesià)

Després d’una important discussió pública, a casa del nunci i davant la flor i nata de tot París, en la qual exposa el seu mètode, que ell denomina «mètode natural» de raonar, i a la qual el cardenal de Bérulle li dedica grans elogis i l’anima a desenvolupar una filosofia fundada en aquest mètode, Descartes se’n va a la regió de Bretanya i després, cap a 1629, s’instal·la definitivament a Holanda. En aquest país, estranyament aïllat, encara que en contacte epistolar amb científics i filòsofs, amb Mersenne sobretot, i canviant contínuament de lloc de residència per no ser trobat, troba la pau d’esperit necessària per a desenvolupar les seves investigacions, matemàtiques primer i després filosòfiques, amb la intenció de trobar raonaments filosòfics més evidents que els geomètrics.

En 1637 apareix Discurs del mètode, que publica a Leiden, en francès, sense el seu nom, juntament amb tres assajos científics, Diòptrica, Meteors i Geometria, que ell afirma que són assajos fets segons el seu nou mètode. Mentrestant, en 1633, el Sant Ofici condemna les afirmacions de Galileu sobre el moviment de la terra, raó per la qual Descartes interromp la redacció de Món; en 1635, té una filla d’Helène Jans, dona que li cuidava, (Francine) a la qual legitima; en 1640, moren el seu pare, la seva germana i la seva filla de cinc anys («el dolor més gran de la seva vida»). En 1641 publica una redacció en llatí de Meditationes de prima philosophia –iniciades cap a 1628–, juntament amb les objeccions que Mersenne havia pogut recollir prèviament, sobretot de Gassendi i Hobbes, i les respostes de Descartes.

Descartes va sent cada vegada més conegut a Holanda, i cada cop és més gran el nombre d’amics, científics i filòsofs que li visiten, però refermen també les crítiques i l’oposició a la seva filosofia. Hobbes li visitarà però no aconseguiran posar-se d’acord; Hobbes s’alinea amb la nova ciència, mentre que Descartes, que no accepta ni la filosofia escolàstica ni la nova ciència, pretén que la seva filosofia arribi a substituir a l’antiga escolàstica. De fet, les seves Meditacions van precedides d’una carta dirigida als professors de la Sorbona de París per a captar-se la seva benevolència. En realitat, el que obté són atacs, principalment de Pierre Bourdin, jesuïta influent, i de Gilbert Voët, professor de la universitat d’Utrecht. Va haver d’intervenir l’autoritat política per a aconseguir que cessessin els atacs contra Descartes a les universitats holandeses, que l’acusaven d’ateisme i pelagianisme.

En 1644 apareixen, també en llatí, els Principia philosophiae: amb ells intenta oferir un manual de la seva pròpia filosofia, redactat a l’estil dels que llavors s’utilitzaven. Els dedica a la princesa Isabel, filla de Frederic V, rei de Bohèmia i elector del Palatinat, refugiat llavors a Holanda, després de la batalla de la Montagne Blanche (1620). La princesa havia conegut i tractat a Descartes i mantenia amb ell correspondència sobre temes de filosofia; en les seves Cartes a Isabel, pot apreciar-se la moral definitiva cartesiana. L’interès d’aquesta princesa per qüestions psicològiques va fer que Descartes compongués en 1649 un tractat sobre Les passions de l’ànima, que és interessant per a comprendre les relacions entre ment i cos en el seu sistema.

Descartes a la cort de la reina Cristina de Suècia

Durant els anys 1647-1649, apareixen les traduccions al francès de les Meditacions i els Principis i, en 1648, torna per última vegada a París, on va coincidir amb els tumults de la Fronda. En 1649 va acceptar no de molt bon grau la invitació de la jove reina de Suècia, Cristina, interessada en la seva filosofia des de 1646, a traslladar-se a la seva cort.

El clima rigorós de Suècia i l’horari intempestiu –les cinc del matí– de les lliçons que havia de donar a la reina van posar fi a la vida de René Descartes, que va morir l’11 de febrer de 1650, a 53 anys. Després de la mort de Descartes, a les universitats holandeses començava el cartesianisme.

La filosofia de Descartes

1.- La teoria cartesiana del coneixement, el dubte metòdic i el cogito

El nucli de la filosofia cartesiana és l’estudi del fonament en què es basa el coneixement humà, fins al punt que es pot dir que amb ell apareix l’epistemologia o teoria del coneixement com a tema central de la filosofia moderna. Quines són les veritats que podem conèixer amb certesa? Aquesta és la qüestió central del Discurs del mètode i, sobretot, de la primera de les Meditacions (veg. text). Rebutjant la filosofia escolàstica i aristotèlica com a incapaç de donar resposta a les exigències científiques de la seva època, Descartes s’inspira en les matemàtiques per a desenvolupar un mètode que aporti certesa a l’esperit humà en totes les qüestions. Tindrà per certes només aquelles idees que s’ofereixin clares (certament presents a la consciència) i diferents (ben analitzades) a la consideració de la ment.

La recerca del fonament parteix del dubte (veg. text de Descartes).

Motius del dubte són:

  1. la poca fiabilitat dels sentits;
  2. la possible confusió entre el somni i la vigília;
  3. el geni maligne.

És possible, diu, dubtar de totes les percepcions dels sentits, perquè de vegades enganyen i, a més, als homes ens succeeix que a vegades no sabem si el que ens passa és en somni o estant desperts, amb la qual cosa el dubte abasta no només una determinada sensació, sinó la mateixa vida corporal en conjunt: pot ser que tot no sigui més que un somni. (Aquesta possibilitat de confusió entre el somni i la vigília també l’explora Calderón de la Barca, qui per la mateixa època escriu la seva famosa obra La vida es sueño, en la qual també es mostra la crisi de la cultura occidental després del Renaixement i la nova ciència i la resposta del barroc davant això. També la possibilitat d’estar enganyats i manipulats s’ha graslladat en diverses ocasions al cinema. La pel·lícula Matrix, n’es un clar exemple).

D’aquest enorme dubte apunta temporalment una certesa: ni somniant és possible dubtar de les veritats matemàtiques, segons les quals 2 i 3 fan 5 –també durant el somni– i un quadrat no pot tenir més de quatre costats. És a dir, és possible dubtar de tot el que es coneix a posteriori, però no sembla possible dubtar del que coneixem a priori. No obstant això, el dubte metòdic de Descartes busca una altra alternativa a aquesta situació: el geni maligne (veg. text de Descartes 1 i text de Descartes 2 ). Ningú ens diu que sigui impossible que estiguem sotmesos al domini d’un déu maligne, «arter, enganyador i poderós» que ens confongui tocant a la certesa de les nocions matemàtiques. És a dir, la nostra naturalesa pot ser tal que ens confongui quan creiem entendre que alguna cosa és vertadera o falsa. També és possible, doncs, dubtar de la certesa de les matemàtiques. Amb tot, hi ha alguna cosa que escapa al poder del geni maligne i a la possibilitat mateixa que la naturalesa humana funcioni malament: si el déu maligne m’enganya, existeixo; si m’enganyo a mi mateix, també existeixo. En resum, el dubte porta a la consciència de pensar, raó per la qual afirma: «penso, per tant existeixo» (cogito, ergo sum) (veg. text sobre el cogito i text de Descartes sobre la res cogitans). (Vegeu també textos d’Agustí d’Hipona que són un precedent del cogito cartesià, per exemple text d’Agustí d’Hipona: si m’enganyo existeixo). D’aquesta manera el jo (el cogito) apareix com el fonament i inaugura, no solament el moviment racionalista, sinó la preeminència del subjecte que domina la filosofia moderna fins entrat el segle XX.

2 – El fonament del racionalisme, el criteri de certesa, la teoria de les substàncies i Déu

Descartes

En el fet de pensar se’ns mostra, per intuïció o per raonament immediat, que existim. Aquesta és la primera veritat que el mètode del dubte cartesià permet trobar, i aquest és l’inici de la filosofia de Descartes, així com el fonament de la filosofia racionalista moderna: la immediatesa de la pròpia consciència o la subjectivitat; de les idees de les coses es passa immediatament al coneixement de la seva existència. Coneguda, segons Descartes, la pròpia existència com a veritat primera i fonamental, se sotmet a anàlisi primer la raó per la qual s’accepta com a veritable que «penso, per tant existeixo», i després la consciència mateixa de pensar, amb el que el subjecte es coneix com a substància pensant; de la primera anàlisi sorgeix el criteri de certesa o d’evidència: s’acceptarà com a veritable tota idea que sigui clara i distinta; del segon, que entre les idees del subjecte pensant destaquen les que Descartes denomina idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són simples imaginacions mentals, i en realitat són les úniques clares i distintes. D’elles destaca la idea de Déu, com ser perfecte, de la qual l’esperit humà sembla que no pot prescindir.

De fet la mateixa noció d’idea canvia a partir de Descartes. Mentre que pe Plató i la filosofia anterior les idees eres considerades com a entitats amb una existència pròpia, a partir de Descarte les idees es refereixen a continguts de la ment sense una existència al seu marge.

Descartes distingia entre tres classes d’idees:

  • Idees adventícies, que són aquelles que semblen procedir del (hipotètic) món exterior a través dels sentits. (Quan Descartes cregui haver provat l’existència real d’aquest món exterior o substància extensa, aquesta es convertirà en la causa de l’existència en la ment de les idees adventícies de les qualitats primàries).
  • Idees factícies (de factum), que són aquelles idees que fabrica la pròpia ment o la imaginació a partir d’altres idees. Idees com les de “quimera” o “centaure” són idees factícies.
  • Idees innates, que no procedeixen de l’experiència ni són tampoc idees factícies. Són, per exemple, segons aquest autor, les idees de «Déu», «substància», «existència», «extensió», «causa» i, fins i tot, els principis generals de la mecànica (Meditacions III). No s’adquireixen per cap tipus d’experiència sensorial, sinó que o estan enregistrades en l’esperit o no són més que un desenvolupament de la pròpia capacitat de pensar. Descartes parla de l’origen d’aquestes idees confusament: alhora que les denomina «nascudes amb mi», o simplement «innates», diu d’elles també que no són una altra cosa que la mateixa «facultat de pensar»


Però no pot, sense més, acceptar qualsevol idea que se li presenti com a evident: el geni maligne, incapaç de fer-li dubtar de la pròpia existència, sí que pot confondre’l en qualsevol altra idea que li sembli evident. Ha de provar, doncs, que no pot existir un geni maligne obstinat en aquestes tasques, sinó que l’home, i amb ell la raó humana, és obra d’un Déu omnipotent i bo. Descartes ofereix dues proves de l’existència de Déu en les Meditacions. La de la tercera Meditació és una versió de l’anomenada prova cosmològica (veg. text); la segona, en la cinquena Meditació, és una versió de l’anomenat argument de sant Anselm, o prova ontològica (veg. text). Provada l’existència de Déu, desapareix el dubte que podria originar un possible geni maligne i, amb això, qualsevol dubte sobre el criteri d’evidència. A més, la substància infinita de Déu li serveix a Descartes com a teló de fons contra el qual creu entendre la seva pròpia naturalesa: Déu substància pensant infinita i l’home substància pensant finita, però com ell, capaç d’abastar totes les coses amb el pensament, és a dir, amb el coneixement.

Això té també una versió al revés: el veritable coneixement és el que s’efectua mitjançant el pensament. Per això, Descartes no admet que siguin els sentits els que ens comuniquen veritable coneixement del món, i així l’explica amb l’exemple del tros de cera (segona Meditació) que podem veure cremar fins a consumir-se del tot: només l’enteniment ens dóna una idea clara i distinta del que succeeix (veg. text: coneixem per la raó).

3 – Existeix un món material fora del nostre pensament? El dualisme cartesià

D’igual manera, en general, només per l’enteniment podem tenir certesa que existeix un món material i quines són les seves característiques essencials. El món en principi el captem mitjançant les idees adventícies, aquelles que sembla que ens arriben de fora a manera de representacions de les coses. Però, existeixen en veritat coses? No podem imaginar que tot sigui un somni? Creure en l’existència real de tals objectes ha de poder fonamentar-se en alguna idea clara i distinta. Per a això suposa Descartes que són tres les possibilitats d’explicar que tinguem idees adventícies, que imaginem són representacions del món material. La causa de tals representacions pot ser:

  • 1) un mateix, (jo)
  • 2) Déu, o
  • 3) els objectes materials (món)

No som nosaltres mateixos, perquè sentim que som passius i receptius sobre aquest tema; no és Déu, perquè ens enganyaríem, i ell seria responsable d’aquest engany, en creure, portats per una «fortíssima inclinació», que les idees procedeixen de les coses exteriors. Existeixen, doncs, tals coses externes i materials, almenys en tant que les percebem amb claredat i distinció; això és, com a substància extensa (veg. text). Heus aquí el dualisme de Descartes: només existeix substància pensant i substància extensa, però l’home és la vegada ambdues coses. Així, doncs, Déu és la causa de l’existència en nosaltres de l’idea de perfecció i d’infinitud i és la causa de l’existència del món exterior, el qual, al seu torn, és la causa de l’existència en nosaltres de les idees adventícies. (Vegeu esquema del procés del dubte metòdic).

Les tres substàncies: Déu, Món i Jo

Descartes reprèn la distinció que ja havia creat Demòcrit entre qualitats primàries i qualitats secundàries i considera que solament podem tenir garantia de l’existència en les coses de les qualitats primàries, que són susceptibles de ser matematitzades. Les qualitats secundàries (color, gust, sabor… i, en general totes aquelles qualitats que solament són percebudes per un sol sentit), són considerades solament subjectives. De fet, segons el racionalisme cartesià, coneixem per la raó, no pels sentits. (Veg, Recurs:Descartes:_coneixem_per_la_raó el famós text del “tros de cera”).

4 – El mecanicisme cartesià.

La substància extensa és la naturalesa, formada per matèria dotada de moviment, que es manté constant, i unes lleis purament mecàniques que regeixen aquest moviment:

  • Llei d’inèrcia
  • Llei de la direcció del moviment (o privilegi de la direcció rectilínia)
  • Llei de la conservació de la quantitat de moviment
Coordenades2.jpg

Aquestes lleis, segons Descartes, no només regeixen el moviment dels cossos, sinó també el dels éssers vius que són considerats com màquines. De fet, amb aquests tres principis, Descartes concep el món com una gran màquina que es comporta a partir del programa regit per aquestes lleis. Veg. text. Això es coneix amb el nom de mecanicisme. Els tres principis permeten prescindir de l’aparença sensible dels fenòmens i reconstruir-los racionalment, només a base de les seves propietats físiques i matemàtiques, de manera que la raó triomfa sobre l’experiència purament sensible i no matemàtica. De fet, tota la ciència moderna funcionarà així: prescindint de l’experiència sensible (no matematitzable) i reconstruint la realitat de manera racional amb ajuda de les matemàtiques.

Aquesta va ser una de les fites aconseguides per la creació de la geometria analítica. Amb el sistema de les coordenades cartesianes qualsevol trajectòria o figura geomètrica es pot reduir a un seguit de punts en les coordenades que es poden expressar mitjançant una equació: ja no cal “imaginar” (crear imatges visuals, per exemple) una figura geomètrica, ja que aquesta és solament el significat d’una equació, i això ja no deu res als sentits: és pura raó.

5 – El problema de la “comunicació” de les substàncies

Descartes va tenir dificultats per a explicar (deixant a banda Déu o substància infinita) com interactuen en l’home aquestes dues substàncies diferents (la res cogitans o substància pensant), i la res extensa o substància extensa), o com l’home és alhora ment (res cogitans) i cos (res extensa). Per Descartes els animals, pura substància extensa, no són més que partícules materials en moviment, igual que el cos humà: però l’home és a més esperit, lliure i immortal segons la religió cristiana, que domina sobre un cos. Ha d’haver-hi algun punt d’unió que expliqui la interacció entre ànima i cos en l’home, i Descartes va creure veure-ho en el cervell humà, més concretament en la glàndula pineal. La debilitat d’aquesta solució al problema de la relació ment/cos serà el punt de partida de grans discussions en el cartesianisme posterior i en el mateix racionalisme. Veg. ocasionalismeharmonia preestablertaparal·lelisme psicofísic i relació ment – cos.

Extret de “Descartes“, dins WIKISOFIA

John Locke

LOCKE1.jpg

(Wrington, Somerset, 29 d’agost de 1632 — Oates, Essex, 28 d’octubre de 1704)

Filòsof empirista anglès, i un dels iniciadors del liberalisme polític, nascut a Wrington, prop de Bristol, el mateix any en què neix Spinoza; el seu pare era un advocat que havia lluitat a favor del Parlament contra els reis Estuards. Orientat cap a la carrera eclesiàstica, estudia primer en la Westminster School i després en la Christ Church, a Oxford, on rep el grau de Master of Arts en 1658, encara que queda profundament descontent del tipus d’ensenyament rebut, que considera excessivament aristotèlic. Ensenya per un temps grec i ètica en aquesta mateixa universitat i, després de rebre a la mort del seu pare una petita herència i renunciar a la carrera eclesiàstica, s’inclina cap a la ciència i especialment la medicina, estudis que no acaba, però en què la seva pràctica adquireix fama reconeguda. Per aquesta època d’orientació a l’empíric, entaula amistat amb el químic Robert Boyle i és nomenat membre de la Royal Society. Guareix d’una greu malaltia a Lord Hasley, després primer comte de Shaftesbury, i entra al seu servei passant a desenvolupar algunes activitats diplomàtiques i polítiques. Les activitats de conspiració del comte li porten a residir per dues vegades a França, circumstància que aprofita per a contactar amb els seguidors de Gassendi i freqüentar la famosa facultat de medicina de Montpeller. Entre 1683 i 1688 resideix a Holanda, on col·labora en la idea política d’establir l’estatúder Guillem d’Orange en el tron d’Anglaterra, escriu Carta sobre la tolerància (publicada en 1690) i treballa en la redacció, iniciada en 1670, del seu Assaig. Després de la revolució anomenada «gloriosa» i l’expulsió del rei estuard i catòlic, Jaume II, Locke torna a Anglaterra, en 1689, amb el seguici de la futura reina Maria Stuard. En 1690 publica les seves dues obres més importants, Assaig sobre l’enteniment humà i Dos tractats sobre el govern civil. Aquesta última obra va influir en la teoria política que defensava una monarquia parlamentària. En 1691, i fins a la seva mort, s’estableix a Oates, Essex, al castell de sir Francis Masham i la seva esposa Damaris Cudworth. Allí pren part en la controvèrsia que susciten les seves dues obres més notables, que reedita i corregeix, i a la publicació d’unes altres, com a Pensaments sobre l’educació (1693) i La racionabilitat del cristianisme (1695).

En la seva vida i en les seves obres va ser, al contrari que Hobbes, un «liberal». D’acord amb la seva vida, la filosofia de Locke s’orienta menys cap a l’especulació que cap a la pràctica; i pràctic és analitzar fins a on arriba la capacitat de l’enteniment per a conèixer, cosa plenament consistent amb el tipus de ciència que es desenvolupa en el s. XVII, sobretot a Anglaterra. Segons les seves pròpies paraules, pretén «investigar els orígens, l’abast i la certesa de l’enteniment humà». A ell es deu la formulació clàssica de l’empirisme anglès.


1Les idees

Igual que Descartes, Locke sosté que coneixem idees, no objectes, però a diferència del primer afirma que aquelles procedeixen només de l’experiència, interna o externa. No hi ha ni idees ni principis innats i l’enteniment és, abans de produir idees a partir de l’experiència, no més que una tabula rasa, una cambra fosca en el qual no hi ha res, o un paper en blanc en el qual no hi ha res escrit. Aquestes són les afirmacions fonamentals de l’empirisme anglès clàssic (veg. text) i Veure text més ampli: no hi ha principis innats en la ment) . Si tinguéssim idees innates, les tindria tothom (nens i incultes inclosos) i seríem conscients d’elles. No obstant això, ni tothom accepta les mateixes idees o idèntics principis, teòrics o morals, ni ningú n’és conscient, abans d’aprendre’ls per experiència. I, en tot cas, aprendre’ls per experiència és sempre una millor explicació que pretendre tenir-los com a innats. No hi ha res en l’enteniment abans de la sensació.

Aquesta consisteix en la transmissió, a través dels sentits, de les qualitats sensibles dels objectes a la ment, per a la seva percepció (primera font del coneixement); i així es produeixen les idees de color, calor, duresa, saber, etc. Però la nostra ment és, a més, capaç de percebre la seva pròpia activitat mental reflexionant sobre les seves idees (segona font del coneixement); i així es produeixen les idees de percepciópensamentdubtecreença, etc. (veg. text). Respecte a les qualitats sensibles, Locke va difondre la distinció, iniciada per Galileu, entre qualitats primàries i qualitats secundàries (veg. text): aquelles estan realment en les coses i les representen tal qual són, com per exemple la solidesa, l’extensió, la forma, el moviment, etc.; aquestes no estan en les coses i no són sinó la manera com ens afecten les qualitats primàries. Les primeres són, doncs, objectives i reals; les segones, subjectives. Només existeixen les qualitats primàries; les secundàries són només maneres de les primàries (veg. text). La teoria de les qualitats primàries i secundàries es funda en la filosofia corpuscular, pròpia del s. XVII.

La percepció és, en aquest supòsit, un procés mecànic: les partícules de matèria exerceixen un moviment (un impuls) sobre els sentits, que aquests transmeten a la ment que els percep; la percepció de tota qualitat s’explica únicament pel mecanisme de les partícules en moviment. Però, per què a uns moviments de partícules corresponen determinades sensacions i no unes altres només és explicable per intervenció de l’acció divina (veg. text).

Les idees poden ser simples i complexes. En les primeres la ment està passiva davant la sensació o la reflexió; tota idea que arriba a la ment és per si mateixa simple. La ment, no obstant això, pot 1) combinar idees simples, 2) relacionar dues o més idees, juxtaposant-les, 3) separar unes idees d’unes altres, és a dir, abstreure-les, i així sorgeixen, respectivament, les idees complexes, les relacions i les idees generals. (Veg. text de Locke sobre les idees simples)

Una de les idees complexes (maneres, substàncies i relacions) crucials per a la història de l’empirisme és la de substància en general.


2. La substància

La idea de substància l’obtenim només per inferència, en haver d’imaginar-la o suposar-la com a suport de les qualitats (accidentals) que no subsisteixen per si mateixes; no tenim, doncs, d’ella cap idea clara i distinta, raó per la qual no es tracta d’un veritable coneixement: referida a substàncies particulars, com el ferro, el diamant o l’or, es tracta de les idees simples corresponents a les propietats reals d’aquests cossos unides a una idea confusa d’«alguna cosa a la qual pertanyen». En general, la idea complexa de substància es forma a través de les qualitats secundàries fundades en les qualitats primàries de les partícules insensibles (veg. text).

Res, doncs, realment existent podria correspondre objectivament a la idea de substància. Però Locke no arriba a aquesta conclusió; aquest substratum desconegut de les idees simples de les coses materials existeix, com existeix, d’altra banda, el substratum de les idees simples de la nostra reflexió interna: l’esperit (vegeu la citació).


3. La identitat personal

La seva doctrina sobre la identitat personal té especial interès. En pura lògica empirista –no hi ha dades en les idees de l’experiència interna de la substancialitat de la ment–, Locke hauria d’haver qüestionat la seva existència i dir d’ella que es tracta, igual que en el cas de la substància, d’alguna cosa desconeguda. No obstant això, posa l’essència de la identitat personal en la identitat de la consciència. L’home és idèntic a si mateix no com ho és un cos material o un organisme –perquè es manté la seva estructura–, sinó com li incumbeix a una persona: per a tenir una mateixa i idèntica consciència de tots els fets, presents i passats (veg. text). Veure text més extens sobre la identitat personal.


4. El llenguatge

Al llenguatge dedica Locke la Part III del seu llibre: «Les paraules». Així com només coneixem idees, no coses, representades en aquelles, així també les paraules són signes que es refereixen a les idees, no a les coses. La majoria de les paraules són generals, malgrat que només existeixen coses particulars, ja que també la majoria de les idees són generals. A les paraules o termes generals –els universals– corresponen les idees abstractes; aquestes representen, no l’essència real de les coses, sinó la seva essència nominal, això és: no alguna cosa entitativament real, abstracte i comú a les diverses coses, sinó els «noms» que donem al conjunt de trets comuns que pertanyen a les coses individuals. Tals essències nominals, i els noms que els corresponen, no són sinó abstraccions o «retallades» d’idees més complexes. Així, «home» no significa ni més ni menys que el que entenem per «Pedro», «Pau» o «Sofia» (veg. text).

L’enteniment, doncs, pensa les essències nominals de les coses, no les seves essències reals; a aquestes no correspon res en la realitat, perquè només existeixen coses individuals; aquelles només existeixen en la ment i són obra de l’enteniment, però no són del tot arbitràries, ja que es funden en la semblança de les coses existents; l’arbitrari és la relació que existeix entre la paraula i el pensament. Per això mateix, les definicions no són la senyalització, per gènere i diferència, de l’essència d’una cosa, sinó la «indicació del significat» d’una paraula mitjançant termes no sinònims (vegeu la citació).


5. El coneixement

El llibre IV, dedicat al «coneixement humà» és en realitat molt poc empirista; malgrat distingir en ell un coneixement intuïtiu, un coneixement demostratiu i un coneixement sensible, la teoria que exposa es combina malament amb l’exposició de l’empirisme clàssic feta en els dos primers llibres.

Sabem que una cosa existeix de tres maneres:

  • a) per intuïció (així coneixem la nostra pròpia existència);
  • b) per demostració (així coneixem, per exemple –diu Locke–, l’existència de Déu) i
  • c) per sensació (Cf. J. Locke, Ensayo sobre el entendimiento humano, l. 4, cap. 9, 2, Editora Nacional, Madrid 1980, vol. 2, p. 920), és a dir, aquella percepció que la ment té que existeixen coses particulars finites (així sabem, amb menor certesa, no obstant això, que la que proporcionen la intuïció i la demostració, que les coses externes existeixen. veg. text de Locke sobre tipus de coneixement sobre els tipus de coneixement i compari’s amb el text 1 i el text 2 de Descartes, per exemple).

El coneixement cert és escàs; per això importa el coneixement probable, això és, el versemblant i que només s’acosta a la certitud, tant pel que fa a la teoria com pel que fa a la pràctica (veg. text).

(Veg. text més ampli:Locke: graus de coneixent i la realitat del nostre coneixement)


6. Societat i Estat

La filosofia política l’exposa Locke en Dos tractats del govern civil i la moral en Carta sobre la tolerància (ambdues de 1690). El primer dels tractats és una crítica a l’absolutisme polític i a la idea d’una monarquia de dret diví (tal com l’entenia Robert Filmer en el Patriarca); el segon, molt més important, tracta de l’origen i dels objectius del govern civil, iniciant així la teoria del liberalisme polític.

Locke3.gif

Tota la seva filosofia política part de la idea d’una llei natural: alhora llei de Déu i de la raó, que governa la naturalesa i és, al mateix temps, la llei moral a què està sotmès l’home; l’home està capacitat per a comprendre els seus deures morals i el compliment d’aquests és, per aquesta raó, raonable. Els deures/drets morals a què obliga la llei natural són: la vida, la llibertat i la propietat. Aquests drets/deures existeixen ja en l’estat de naturalesa que l’home es troba abans d’iniciar la vida en un Estat polític, i els elements bàsics del qual són la llibertat i la igualtat; l’home raonable així ho comprèn i admet ambdues, però la seva situació de mera naturalesa –malgrat no ser un estat de guerra de tots contra tots, com en Hobbes– no assegura que aquests drets/deures s’aconsegueixin.

Per aquesta raó, els homes desitgen viure en una societat on el dret a la vida, a la llibertat i a la propietat estigui garantit a través de l’existència d’un «sistema jurídic i judicial» (veg. text).

Es passa de la societat natural a la civil per «consentiment», per un contracte social (si bé Locke no utilitza aquesta expressió). Els homes s’uneixen en societat, no per a escapar, com en Hobbes, a l’amenaça de mort, sinó portats per la llibertat que senten i volen protegir, perquè la veuen amenaçada: els homes lliures, iguals i independents es tornen ciutadans per decisió pròpia, per consentiment o per convenció, accepten als altres com a associats per a salvaguardar les seves vides, les seves llibertats i les seves propietats (veg. text).

L’objectiu primari que explica el sorgiment de la societat és la necessitat de defensar la propietat, que Locke considera un dret natural que difícilment pot mantenir-se en l’estat de naturalesa. En segon lloc, ho explica la necessitat del jutge i de l’existència del dret, garantia d’imparcialitat. Finalment, el poder capaç de prendre decisions adequades davant la necessitat del càstig.

L’empirisme de Locke no ha d’entendre’s merament com una teoria (psicològica, per alguns) de l’origen del coneixement a partir de l’experiència, sinó que ha de ser vist també com una reducció modesta i raonable dels límits de la raó. L’«home raonable» de Locke deixa de costat les optimistes i excessives capacitats de la raó racionalista de Descartes i s’até a unes poques certeses possibles i a moltes conjectures i probabilitats, tant tocant a la filosofia teòrica, com a la política i l’ètica (veg. text): «El llum d’oli que ens il·lumina brilla prou per a tots els nostres menesters.»

Extret de: Locke, WIKISOFIA

I parlant de contracte social…

David Hume

Hume-x.jpg

Filòsof empirista escocès, figura màxima de la Il·lustració anglesa i de l’empirisme britànic, i un dels pensadors de major influència en la filosofia posterior. Va néixer a Edimburg (Escòcia), i va estudiar a la universitat d’aquesta mateixa ciutat, més interessat per la literatura i la història que per l’advocacia, professió a la qual va voler dedicar-li la seva família. Després d’un intent frustrat d’emprar-se en un comerç en Bristol, a 18 anys decideix anar-se’n a França per a dedicar-se als estudis literaris i filosòfics, creient que havia de donar un canvi radical a la seva vida. Durant els anys que va passar a França, primer en Reims i després en La Flèche (1734-1737), va escriure el Tractat sobre la naturalesa humana, publicat en dos volums (1739), que va passar totalment inadvertit, i que, segons la seva mateixa opinió, va ser una obra prematura que «va sortir morta de les premses». En 1740 va intentar publicar una recensió d’aquest llibre que va acabar sent un Compendi d’aquest, publicat amb el títol de Abstract. Va refondre després la primera part del Tractat, publicant-la amb el títol d’Investigació sobre l’enteniment humà (1751), així com la tercera amb el títol d’Investigació sobre els principis de la moral (1752). Cap d’aquestes obres li va donar la fama literària que anhelava, que només va començar a arribar amb la publicació dels seus Discursos polítics (1752). Nomenat bibliotecari de la facultat de dret d’Edimburg, va començar a publicar una Història d’Anglaterra (1754) que va suscitar polèmica i que, segons el seu propi autor, va resultar un èxit rendible.

Va viatjar a París (1763-1766) com a secretari privat de Lord Hertford, ambaixador a França. Va tornar de França amb el seu amic Jean-Jacques Rousseau, l’obra del qual Emili li causava problemes. Va ocupar el càrrec de sotssecretari d’Estat (1767-1768) i es va retirar finalment a Edimburg, on va morir de càncer, acceptant la seva malaltia amb un sentit totalment epicuri de la vida. En la seva autobiografia, editada pel seu amic Adam Smith, es va definir com a home de disposició cordial, amb sentit de l’humor, jovial i social, el caràcter del qual no van aconseguir agrir els revessos de fortuna contra el seu desig de fama literària. Els seus Diàlegs sobre religió natural, obra considerada clàssica en filosofia de la religió, escrits cap a 1752, es van publicar pòstumament en 1779.

Contingut

 [amaga

L’empirisme de Hume i la teoria del coneixement.

Segons diu en el seu Tractat sobre la naturalesa humana, que porta el subtítol de Intent d’introduir el mètode experimental de raonament en els assumptes morals, Hume va voler dur a terme, al món moral humà, allò que Newton havia fet amb el món físic (investigació basada en l’observació i experimentació). Va pretendre, per tant, investigar la capacitat de l’enteniment humà amb mètodes diametralment oposats als del racionalisme, i partint de la base que el coneixement humà no es basa en veritats innates i a priori, sinó en un conjunt de creences bàsiques, o suposicions sobre el món exterior –les relacions entre els fets–, que són a manera «d’un instint natural, que cap raonament o procés de pensament pot produir o impedir» (veg. text). De manera que «no és, per tant, la raó la que és la guia de la vida, sinó el costum» (veg. text), amb el benentès que les creences sorgeixen del costum. Els materials bàsics (els «àtoms» de la ment) dels quals es nodreix el coneixement són percepcions de la ment. Aquestes percepcions són impressions, si són sensacions o sentiments (per exemple, sentir, veure, sentir, estimar, odiar, desitjar, voler), i són percepcions vivaces i intenses; o són idees, si són records o imaginacions de sensacions. Les idees són sempre febles i fosques, i són còpies de les impressions, mentre que aquestes, afirma Hume, provenen de causes desconegudes. Les paraules, al seu torn, representen a les idees, raó per la qual, per a saber si una paraula té significat, cal esbrinar quin és la idea que representa, i es coneix la idea esbrinant la impressió d’on procedeix (veg. text). (Vegeu també l’evolució de la noció d’idea).

Humeidees.jpg
HUME2x.jpg

Aquest principi, que sol anomenar-se el microscopi de Hume, l’aplicarà Hume acuradament com un important recurs metodològic per a l’anàlisi de conceptes com ara els conceptes metafísics tals com els de substànciacausallibertat, i uns altres, que solen considerar-se paraules clau de la filosofia tradicional. Per tant, l’origen de les idees és la sensació, interna o externa. Ara bé, les idees s’entrellacen espontàniament entre si, constituint un món ordenat. Des de Plató insisteixen els filòsofs en què pensar és ordenar idees.

Les lleis per les quals s’associen les idees en la ment són:

  • la semblança,
  • la contigüitat en l’espai o en el temps, i
  • la relació de causa i efecte.

A aquesta associació o relació, per la seva importància en la ciència de la naturalesa, dedicarà Hume una anàlisi especial (veg. text). Tota idea deriva, per tant, d’una impressió i, per aquesta raó, no hi ha idees innates, a menys que s’entengui per tals algunes inclinacions procedents directament de la naturalesa humana (de les passions, per exemple, que amb posterioritat a Hume seran conegudes com a instints). De fet Hume critica a Locke per haver dit que tots els coneixements són idees i que aquestes són representacions mentals de coses, mentre que per ell les idees solament són representacions mentals d’impressions procedents de les sensacions, la reflexió o les passions. En aquest sentit pot dir que hi ha una certa classe d’idees innates sense renunciar a l’empirisme radical, ja que es tracta simplement d’un corol·lari de l’acceptació de l’existència d’una naturalesa humana. (veg. text).

Així, doncs, per la mateixa naturalesa humana la ment posseeix certa tendència natural (una força suau, en diu Hume) a l’associació d’idees, el resultat principal de les quals és la constitució d’idees complexes. La idea de substància és, per exemple, una idea composta per associació: no es deriva de cap impressió, interna o externa; no és més que «la col·lecció d’idees simples unides per la imaginació», que atribueix el conjunt de característiques a alguna cosa desconeguda, com si fos el seu suport permanent. Mitjançant quin sentit es capta la substància d’una poma? Amb els ulls, amb les oïdes, amb el paladar? Tota idea abstracta no és més que una idea particular, a la qual correspon, per tant, una impressió; assignant un nom diferent a aquesta impressió, la fem capaç de representar a totes les idees que mantenen certa semblança entre si. La idea general d’«home» és la idea particular de «Pau», per exemple, a la qual, canviant-li el nom, li donem el significat de representar a «Julià», «Maria», «Anna», etc.

Segons Hume es pot passar d’una impressió sensible a una altra, però mai no podem passar d’una impressió a alguna cosa de la qual mai no n’hem tingut impressió o experiència. Com que no hem tingut mai impressió o experiència de les Idees innates cartesianes ni del concepte de substància, això vol dir que aquestes idees no es corresponen amb res real. Si la intel·ligència pot arribar a creure que hi ha substància, és simplement per errors en les associacions d’idees. Allò que ens fa creure en substàncies és el fet que hi ha mecanismes psicològics basats en errors en el procés d’associació d’idees, que ens porten a trobar constàncies en les coses, però això no implica una necessitat lògica. Solament a través de la imaginació ens podem arribar a creure que hi ha substàncies (eternes, perfectes…) quan la percepció ens indica un món fet de canvis. ([[Recurs:Hume:_imaginació_i_memòria|veg. text).

(Per altra part, amb aquesta tesi de l’associació d’idees, Hume comença una fructífera tradició que està en la base de la moderna psicologia).

La crítica al principi de causalitat i el problema de la inducció.

L’home, a més de percebre, raona, o construeix frases. Així, si es considera les diverses proposicions amb les quals la ment expressa la veritat, veiem que hi ha dues classes:

  • aquelles la veritat de les quals consisteix en relacions d’idees i
  • aquelles la veritat de les quals és una qüestió de fet (veg. text).

Aquestes dues classes de veritats constitueixen la denominada «forquilla» de Hume; tota proposició o és necessària o contingent (analítica o sintètica, en l’expressió de Kant). Hi ha coses que són veritat en virtut de les mateixes idees que pensem i d’aquestes hi ha veritable coneixement o ciència, que s’obté per intuïció o demostració. És el món de la veritat matemàtica o lògica. En canvi, en tot el que es refereix a l’existència d’objectes, a les qüestions de fet, no hi ha possibilitat de cap coneixement demostratiu: tot el que sabem, ho sabem per observació directa, quan ens atenim als fets, o per inferència inductiva, quan anem més enllà dels fets. (De fet aquesta divisió entre qüestions de fet i relacions d’idees procedeix de la filosofia de Leibniz, qui parlava de veritats de fet, que considerava sintètiques i veritats de raó o analítiques)

Així, per exemple, l’afirmació segons la qual «tot triangle té tres angles» és una proposició necessàriament verdadera i la seva negació seria una contradicció. El mateix passaria, segons Hume amb afirmacions matemàtiques com «3+2 = 5», o amb afirmacions com «un tot és més gran que les seves parts». Aquestes proposicions són exemples de relacions entre idees que, en virtut de la seva pròpia definició (de la definició de triangle, de número o de tot i parts, en aquests exemples) són necessàriament verdaderes. En canvi una afirmació sobre les propietats d’objectes o de fets és possible que sigui falsa i la seva negació no és una contradicció. Si algú diu «avui és dilluns» aquesta proposició pot ser verdadera o falsa, i la seva negació «avui no és dilluns» no és una contradicció.

Extret de: “Hume“, WIKISOFIA