El resum és una eina essencial per a comprovar: si has entès un text (oral o escrit), si saps explicar el que has entès i si saps explicar-ho d’una manera breu i “anant al gra”.
Per a detectar i expressar bé les idees del text que has de resumir, aquí tens quatre orientacions. Totes elles es basen en el pressupòsit que una idea sempre s’expressa amb un subjecte i un predicat. Per tant, és essencial detectar sempre, en un text, el subjecte i el predicat (això també serveix per a expressar-se, en general, al marge que sigui amb un resum o no):
- Detecta el tema (subjecte) de cada un dels textos (exemple: la llibertat de l’individu). Aquest primer punt és importantíssim i determinarà la resta dels passos, ja que, si per exemple, en comptes de considerar que el tema és la llibertat de l’individu creus que és l‘arbre preferit de la merla…ja et pots imaginar què en sortirà de tot plegat.
- Construeix un enunciat afegint un predicat al subjecte. Això serà la idea principal (exemple: la llibertat de l’individu es troba per damunt de tot.) Recorda que el nucli d’un predicat és un verb (o un sintagma verbal), o sigui: el predicat és allò que el subjecte fa, l’acció vinculada amb ell: la llibertat de l’individu es troba…, l’arbre preferit de la merla és…, la Maria camina…, el cos es doblega…, els electrons poden… [Per norma general, els verbs van acompanyats després de complements, que bàsicament responen a les preguntes “com?”, “on?”, “quin?”, “què?” i similars. On es troba la llibertat de l’individu? Per damunt de tot. Quin és l’arbre preferit de la merla? El lledoner. Com camina la Maria? Amb rapidesa. Com es doblega el cos? Amb flexibilitat. Què poden els electrons? Actuar desafiant les lleis de la mecànica clàssica.]
- Detecta una o dues idees importants més del text. Recorda: tindran a veure amb la idea principal (exemple: la llibertat de l’individu es troba per damunt de tot; per tant, no puc obligar ningú a fer res)
- El resum l’hauries de construir a partir d’aquests dos o tres enunciats que són les idees principals del text. El resum és una mica més llarg perquè afegeixes connectors entre les frases i alguns matisos, per exemple.
I aquí tens quatre passos més genèrics per a fer el resum:
Textos per a practicar
1. “La tècnica, ¿ens fa realment més feliços? Cap el 1749 la Acadèmia de Dijon va proposar com a tema d’assaig el de si el progrés de les ciències i les arts millorava de veritat les nostres vides. Aquell concurs el va guanyar Jean-Jacques Rousseau argumentant que no; val a dir, per als nostres efectes, que l’acció tècnica humana no realitza cap paper essencial en la plena culminació d’un projecte humà d’existència. Naturalment, es pot filar més prim i restringir aquest no a certs models de desenvolupament tecnològic, salvant-ne d’altres; però el cas és que, amb una negativa semblant, va quedar inaugurada la fase editorial d’un debat crucial en la nostra cultura. Tres segles més tard, en un món en el que la vida dels éssers més estimats pot dependre del desenvolupament a temps d’alguna teràpia, o la capacitat destructiva d’un amant rebutjat assolir una escala nuclear, hem començat a comprendre que la pregunta d’on anem amb la nostra tècnica no és un tema només de debat sinó, també, una qüestió de supervivència. Supervivència física, en algunes ocasions, però també, i en altres molts casos, supervivència moral i intel·lectual.”
2. “… L’opinió equivocada de la ciència es delata en la seva ànsia de tenir raó, car el que distingeix l’home de ciència no és la seva possessió de coneixements, de la veritat irrefutable, sinó la seva recerca -persistent i temeràriament crítica- d’aquesta veritat.
Cal, doncs, que la nostra actitud sigui resignada? Hem de dir que la ciència només pot complir la seva tasca biològica i que sols pot demostrar el seu tremp, en el millor dels casos, mitjançant les aplicacions pràctiques que puguin corroborar-la? Són insolubles els seus problemes intel·lectuals? Penso que no. La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s’encamina cap a una meta infinita i, tanmateix aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses.”
3. “Les telecomunicacions comporten una mena de diluvi a causa del caràcter exponencial, explosiu i caòtic del seu creixement. La quantitat bruta de dades disponibles es multiplica i s’accelera. La densitat dels lligams entre les informacions augmenta de manera vertiginosa en els bancs informàtics, els hipertextos i les xarxes. Els contactes transversals entre la gent proliferen de manera anàrquica. Per axiò, es produeix el desbordament caòtic de les informacions, les onades de dades, les aigües tumultuoses i els remolins de la comunicació, la cacofonia i el psitacisme eixordador dels mitjans de comunicació, la guerra de les imatges, les propagandes i les contrapropagandes, la confusió dels esperits.”
4. “De veritat, el mentir és un maleït vici. No som més que homes i només ens tractem mitjançant la paraula. Si coneguéssim l’horror i el llast de la mentida, la perseguiríem fins a la foguera més justament que a altres crims. Crec que en general es castiga equivocadament als nens per errors innocents i se’ls turmenta per accions temeràries seves que no deixen petjada ni tenen cap conseqüència. La mentida en si mateixa i una mica per sota la tossuderia em semblen ser els vicis que deurien combatre’s en la seva arrel i en el seu desenvolupament. Perquè creixen. I una vegada que s’ha deixat en llibertat a la llengua, meravella veure l’impossible que és reternir-la. Per això veiem homes, honests d’altra banda, sotmesos i dominats per aquest vici. Sé d’un bon aprenent de sastre a qui mai he escoltat dir una veritat, ni tant sols quan hagués pogut resultar-li útil. Si, com la veritat, la mentida no tingués més que una cara, estaríem en millor situació. Perquè prendríem, com cert l’oposat al que digués el mentider. Però l’inrevés de la mentida té cent mil figures i un camp il·limitat. Els pitagòrics presenten al bé cert i finit, al mal infinit i incert. Mil rutes es desvien del blanc, només una es dirigeix a ell.”
5. “La idea de retrobar l’antiga aliança animista amb la naturalesa , o de fundar una nova, gràcies a una teoria universal segons la qual l’evolució de la biosfera fins l’home estaria en la continuïtat sens ruptura de l’evolució còsmica, no ha estat, de cap manera, descoberta per Teilhard de Chardin (filosofia biològica). És, en realitat , la idea central de progresisme cientista del segle XIX. Es troba en el centre del positivisme de Spencer i del materialisme dialèctic de Marx i Engels. La força desconeguda i incognoscible que, segons Spencer, opera en tot l’univers per crear varietat , coherència, especialització, ordre, juga exactament el mateix paper, en definitiva, que l’energia “ascendent” de Teilhard: la història humana perllonga l’evolució biològica, que forma part de l’evolució còsmica. Gràcies a aquest principi únic, l’home troba finalment en l’univers el seu lloc eminent i necessari, amb la certesa del progres al qual està sempre entregat. “
6. “Per què està ordenat l’univers? Com la regla s’imposa a allò irregular, la forma a la matèria? D’on prové que el nostre pensament es trobi en les coses? Aquest problema, que s’ha convertit en els moderns en el problema del coneixement, després d’haver estat en els antics el problema del ser, ha nascut d’una il·lusió del mateix gènere. S’esvaeix si es considera que la idea de desordre té un sentit definit en el domini de l’activitat humana o, com diem, de la fabricació, però no en el de la creació. El desordre és simplement l’ordre que no busquem. No podeu suprimir un ordre, fins i tot pel pensament, sense fer sorgir un altre. Si no hi ha finalitat o voluntat, és que hi ha mecanisme; si el mecanisme cedeix, ho és en profit de la voluntat, del capritx, de la finalitat. Però quan espereu un d’aquests dues ordres i trobeu un altre, dieu que hi ha desordre, formulant el que és en termes del que podria o hauria de ser i objectivant el vostre disgust. Tot desordre comprèn així dues coses: fora de nosaltres, un ordre; en nosaltres, la representació d’un ordre diferent que és l’únic que ens interessa. Supressió significa, perquè, també substitució. I la idea d’una supressió de tot ordre, és a dir, d’un desordre absolut, tanca llavors una contradicció vertadera, ja que consisteix en no deixar més que una sola cara a l’operació que, per hipòtesi, comprenia dos. O la idea de desordre absolut no representa una altra cosa que una combinació de sons, flatus vocis, o, si respon a quelcom, tradueix un moviment de l’esperit que salta del mecanisme a la finalitat, de la finalitat al mecanisme, i que, per assenyalar el lloc on està, desitja millor indicar cada cop el punt on no està. Així, perquè, volent suprimir l’ordre, us doneu dues o més. El que equival a dir que la concepció d’un ordre que ve a sobreafegir-se a una «absència d’ordre» implica un absurd i que el problema s’esvaeix.”
Aquí tens el document amb l’esquema per a fer un bon resum