Opinió, veritat i saber

OPINIÓ, VERITAT I SABER

Segons una tradició que es remunta a Plató, la opinió es contraposa tant a la veritat com al saber. “Opinió” (en grec, doxa) és un concepte relacionat amb el d'”aparença”: qui té una opinió sobre alguna cosa, només en coneix la seva aparença, però no la veritat que aquesta cosa amaga. La veritat (en grec, aletheia), en canvi, forma part d’una manera general del saber, i implica un coneixement “que no canvia” (a diferència de la opinió, que sí que ho fa) així com d’allò que es mostra obertament. El saber, per la seva part, podria ser considerat el procés pel qual s’arriba a la veritat, o bé el conjunt de les veritats conegudes.

La veritat (programa En filosofia)

Esculliu una de les persones entrevistades i exposeu com a mínim tres conceptes o històries dels que parla. Expliqueu-los (50 paraules cada un).

Hi ha molts tipus de saber i moltes paraules en el grec utiitzat pels antics filòsofs per a designar el que avui dia, simplement, traduïm per “saber”, com per exemple fronesis, sofia, episteme o techné. Recorda que la filosofia és l’amor (filo) pel saber (sofia), o sigui que no està de més conèixer alguna d’entre les moltes classificacions possibles que hi ha del saber.

SABER VULGAR, SABER CIENTÍFIC I SABER FILOSÒFIC


‘Saber’ és una paraula relacionada amb ‘sabor’ (gust). El saber és una forma molt plural de trobar un ‘gust’ o un ‘sentit’ a les coses. Quan ‘sabem’ assaborim les coses perquè les entenem. Aristòtil a Grècia ja va dir que tot home tendeix per naturalesa al saber. Però aquest mot s’usa en molts contextos: hi ha un saber artístic, un saber científic o tècnic, un saber tradicional, etc.

Els escolàstics medievals diferenciaven entre tres tipus de sabers: vulgar, científic i filosòfic. En llatí ‘vulgus’ vol dir poble. El saber vulgar s’identifica amb el ‘sentit comú’. És un saber genèric sobre les coses i sobre el món. No és un saber per causes, ni s’organitza en forma de sistemes, sinó que s’aconsegueix per experiència, per tradició i per repetició. En aquest sentit, el saber vulgar està a l’abast de tothom, pertany a la vida quotidiana i les seves respostes són previsibles dins una cultura donada. En el saber vulgar sabem el que passa, però no sabem per què passa; no és un saber sistemàtic, sinó vital, és a dir, construït per l’experiència de vida de moltes generacions anteriors. En el saber vulgar ens formem a través d’‘experiències’, ens passen coses i en traiem conseqüències. El saber vulgar és global, l’hem rebut a través del nostre entorn i, habitualment, no el qüestionem perquè ens aporta seguretat i perquè, habitualment, ens resulta funcional.

En llatí ‘scientia’ significa ‘saber’. El saber científic és un saber per causes. No es limita a descriure sinó que vol explicar racionalment. La ciència vol saber què passa i per què passa. A diferència del saber vulgar, que és genèric, la ciència és especialitzada. Té un llenguatge específic (bàsicament matemàtic) i, en aquest sentit, el coneixement científic és propi només de qui pot operar amb aquest llenguatge. En el saber científic no fem ‘experiències’, sinó ‘experiments’, amb hipòtesis controlades en condicions de laboratori.

Finalment, el saber filosòfic és un saber general, global (com el saber vulgar), però es qüestiona les coses racionalment per les seves causes (com el saber científic). La filosofia és un saber crític perquè no pot deixar mai de preguntar el ‘per què’, d’interrogar sobre el sentit últim de les coses i sobre el món. Però ho fa prescindint del mite, de la tradició i de la revelació. «La característica essencial de la filosofia —i el que la converteix en un estudi diferent al de la ciència— és la crítica. La filosofia examina críticament els principis emprats en la ciència i en la vida diària, investiga les incongruències que poden trobar-se en aquests principis, i només els accepta si no apareix cap raó per rebutjar-los.» (Bertrand Russell: Els problemes de la filosofia). Potser és més intuïtiu posar exemples sobre aquests diversos sabers, i copsar com es planteja el filòsof certes preguntes des d’un punt de vista específic, diferent al de l’especialista en algun altre tipus de saber.

Presentem en esquema l’adaptació d’un text de Thomas Nagel, al seu llibre Què significa això? Una brevíssima introducció a la filosofia (edició original en anglès, 1987): El matemàtic estudia les relacions entre els nombres.
El filòsof es demana què és el nombre.
L’historiador es planteja el que ha succeït en algun lloc en un passat.
El filòsof es qüestiona què és temps.
El psicòleg es pregunta com s’ho fan els nens per ser competents en l’ús d’una llengua?
El filòsof es demana què és el que fa que una paraula pugui significar una cosa.
Qualsevol es pot preguntar si és correcte entrar al cinema sense pagar.
El filòsof es pregunta: què converteix una acció en correcta.
El físic investiga de què estan fets els àtoms o com s’explica la gravetat.
El filòsof s’interroga: com podem saber què hi ha a l’exterior de la nostra ment?

(Extret de Què és la filosofia?, de Ramon Alcoberro)

Fes un mapa mental que contingui les característiques dels tres tipus de saber segons s’explica el text. Utilitza aquest programa o qualsevol amb el que et sentis còmode.