Jo no soc Merlí, vosaltres no sou els alumnes de ficció de l’Àngel Guimerà i això no és una sèrie de televisió… Però així són les coses! En tot cas, per a curar-nos d’aquest no-ser tantes coses, dedicarem les classes de la matèria a treballar a partir d’alguns capítols de la sèrie, que actuarà com a guia del curs. Per cert, i ja que parlem de guies: a veure si endevines a quin títol cèlebre de la història del cinema, que no té res a veure amb Merlí, fa referència el títol d’aquesta pàgina. Una pista visual:
Primer capítol: els peripatètics
Aquest és el primer capítol de la sèrie.
Després d’haver-lo vist, respon les següents. preguntes:
- Quin és el conflicte al que s’enfronta Merlí en la primera escena?
- Quina imatge penja en traslladar-se a casa la mare? Busca informació sobre el personatge (a veure si saps com buscar-la).
- Com descriuries la relació que tenen pare i fill?
- Quines preguntes posa Merlí com a exemple de “preguntes filosòfiques” en la primera classe?
- Per què creus que la filosofia, com diu Merlí, incomoda “el poder”?
- Què vol dir “posar potes enlaire tot el que donem per sabut”?
- Et sents reconegut en el que afirma Merlí dels adolescents?
- “Aguantaré estoicament”: qui diu aquesta frase, què vol dir i en quin context la diu?
- Qui van ser els peripatètics?
- Creus que, com diu el protagonista, “està mal vist pensar”?
- Qui va ser Descartes? En quina escena se’l menciona? Descartes va afirmar que l’ésser humà està fet de dues substàncies diferents: el pensament i la matèria. Estàs d’acord que estem compostos de dues coses diferents? Per què?
Segon capítol
Com a pas previ al visionat del segon capítol de Merlí, farem aquesta activitat:
En grups de 2-3 persones, feu un vídeo curt on s’escenifiqui el relat que tens a continuació. És important que quedi clar que l’autor d’aquest text parla de com és l’ànima. Pots escollir el format que vulguis: actuació, animació, stop motion… No hi ha límits de durada. Tens dues sessions per a preparar-lo i entregar-lo.
Imaginem-nos, doncs, que [l’ànima] s’assembla a una força en la qual van naturalment units un auriga i una parella de cavalls alats. Sens dubte, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons i de bones qualitats, però en el cas dels altres es tracta d’una barreja. Pel que fa a nosaltres, hi ha primerament un auriga que condueix una parella d’animals de tir; aleshores, un d’aquests cavalls és bell i bo, i d’aquestes mateixes qualitats, mentre que l’altre és el contrari i també de qualitats contràries. Pel que fa a nosaltres, doncs, el fet de conduir-los és necessàriament difícil i desagradable.
Per consegüent, ara s’ha d’intentar explicar d’on prové que l’ésser vivent s’anomeni mortal i immortal. Tot el que és anima s’encarrega de tot el que és inanimat; recorre tot el cel, assumint ara una forma ara una altra. Quan és perfecta i alada, circula per les altures i dirigeix tot l’Univers; pero, quan ha perdut les ales, és emmenada fins que s’agafa a alguna cosa sòlida, on s’estableix, i pren un cos terrestre, que sembla moure’s ell mateix a causa de la força d’aquella; aquest conjunt, anima i cos íntimament units, s’anomena ésser vivent i rep també el sobrenom de mortal.
Tercer capítol
Abans de mirar el tercer capítol de Merlí, fes una lectura del següent text i extreu-ne les idees principals.
“Tothom sap com és de lloar en un príncep que mantingui la paraula i visqui amb integritat i no pas amb astúcia, i malgrat tot als nostres dies veiem per l’experiència com molts prínceps han fet grans coses sense tenir gairebé en compte la paraula donada, i com amb l’astúcia han sabut capgirar els cervells dels homes, i finalment s’han imposat damunt dels que es recolzaven en la lleialtat.
Heu de saber que hi ha dues maneres de combatre: l’una amb la llei, l’altra amb la força. La primera és pròpia de l’home, la segona de les bèsties; però, com que sovint no n’hi ha prou amb la primera, convé recórrer a la segona. Per tant, a un príncep li convé saber fer com la bèstia i com l’home. (…)
Tenint, doncs, un príncep necessitat de saber fer com les bèsties, de totes elles ha de triar la guineu i el lleó: perquè si el lleó no sap defensar-se contra les trampes ni la guineu contra els llops, cal ésser guineu per a conèixer les trampes i lleó per a esporuguir els llops. Els que només sabem fer com el lleó s’han quedat a mig camí. Per consegüent, un senyor prudent no pot ni ha de mantenir la paraula donada quan aquesta observança se li gira en contra o quan han desaparegut els motius que l’obligaren a fer prometences. Perquè, si tots els homes fossin bons, aquest precepte no seria bo, però com que són dolents i la paraula ells no te la complirien, tu, així mateix, tampoc no els l’has de complir: i a un príncep mai li han mancat raons legítimes per a dissimular aquesta inobservança. En podríem donar infinits exemples moderns i mostrar quantes paus, quantes promeses han restat sense efecte i buides per la infidelitat dels prínceps. I aquell que millor ha sabut imitar la guineu, és el que se n’ha sortit més bé. Però cal saber acolorir bé aquesta natura i ser un gran simulador i dissimulador: són tan simples els homes, i se supediten tant a les necessitats presents, que aquell que enganya sempre es trobarà qui es deixi enganyar.
Dels exemples recents n’hi ha un que no vull callar: Alexandre VI no va fer mai res ni va pensar mai en res més que enganyar els homes, i sempre va trobar gent per a poder-ho fer. I no hi ha hagut mai cap home que asseverés una cosa amb més contundència ni que l’afirmés amb més juraments, i que l’observés menys; i, malgrat tot, els enganys sempre li reeixien d’acord amb les seves intencions, perquè coneixia bé aquesta faceta del món.
A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però és molt necessari que sembli posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials si les posseeix i les practica sempre, i són útils si només fa veure de posseir-les: com semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós, i ésser-ho, però estar amb l’ànim preparat de tal manera que, si cal no ésser-ho, pugues i sàpigues canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes aquelles coses que fan que els homes siguin tinguts per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l’estat, d’obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió. (…)
Així, doncs, un príncep ha de tenir molta cura que no li surti mai de la boca res que no sigui ple de les cinc qualitats esmentades i que sembli, en veient-lo i sentint-lo, tot compassió, tot lleialtat, tot integritat, tot religió. I no hi ha res que calgui més aparentar-ne la pràctica com aquesta darrera qualitat. (…)
Miri, doncs, un príncep de vèncer i mantenir l’estat: els mitjans sempre seran jutjats honorables i lloats per tothom, perquè el vulgar de la gent es deixa portar per l’aparença i per l’èxit de les coses.
Maquiavel, El príncep, pp. 106-8
Abans de seguir endavant amb els capítols, i ja que coneixes dos autors prou importants de la història de la filosofia, anem a comparar el que diuen sobre el que fa un governant sigui bo.