A grans trets, la filosofia medieval comprèn el període que transcorre entre l’any 500 i el 1500. Són mil anys d’història pels que, a segon de Batxillerat, passem molt de puntetes però que, tanmateix, van ser molt importants pel que fa a la varietat i riquesa dels fenòmens culturals que va propiciar.
Una de les característiques del període que el distingeixen de, per exemple, el tipus de producció filosòfica moderna o actual, és el que es coneix com la tradició comentarista.
La tradició comentarista rep el nom del fet que la majoria de pensament filosòfic s’articulava al voltant de comentaris a grans obres que es consideraven canòniques o molt importants.
El principal autor filosòfic al qual es van dedicar comentaris al llarg d’aquest temps va ser Aristòtil. A Plató també se’l llegia i comentava, però en molta menys proporció donat que la majoria de les seves obres s’havien oblidat (es recuperarien cap al Renaixement).
Aristòtil era llegit i comentat per pensadors grecs, llatins, hebreus, àrabs i bizantins (l’imperi bizantí era l’única part de l’imperi romà que s’havia mantingut després de la caiguda de la part occidental).
Una altra font de comentaris al llarg de tota l’edat mitjana era la Bíblia i, a partir del segle XII, una obra titulada Sentències, de Pere Llombard, que era un compendi de glosses i textos d’altres autors, com ara Agustí d’Hipona.
Una nova institució recorre Europa: la universitat!
Cristianisme i filosofia cristiana
Agustí d’Hipona (Wikisofia)
Augustine (SEP)
Saint Augustine (SEP)
Tomàs d’Aquino (Wikisofia)
Thomas Aquinas (IEP)
Saint Thomas Aquinas (SEP)
No vulguis vessar-te fora; entra dintre de tu mateix, perquè en l’home interior habita la veritat; i si trobessis que la teva naturalesa és mudable, transcendeix-te tu mateix; però no oblidis que quan et remuntes sobre els cims del teu ésser, t’eleves sobre la teva ànima, dotada de raó. Encamina, doncs, els teus passos allà on la llum de la raó s’encén. Visible és la terra, com també la llum; però aquella no pot veure’s si no és il·luminada per aquesta. Per tant, tampoc el que s’ensenya a les ciències com a veritats certíssimes pot ser entès sense la radiació d’un sol especial. Així doncs, de la mateixa manera que en el sol visible podem notar tres coses – que existeix, que resplendeix i que il·lumina -, de la mateixa
manera s’han de considerar tres coses en el secretíssim sol diví que desitgem conèixer: que existeix, que resplendeix en l’enteniment i que fa intel·ligibles totes les altres coses”
Agustí d’Hipona, Sobre la religió vertadera, 39, 72.
Dos amors van fundar dues ciutats. L’amor propi fins al menyspreu de Déu va fundar la ciutat terrenal, i l’amor de Déu fins al menyspreu de si mateix va fundar la ciutat celestial. La primera es glorifica en si mateixa, i la segona, en Déu. Perquè aquella cerca la glòria dels éssers humans, i aquesta té Déu, testimoni de la seva consciència, per màxima glòria. En
aquella, els prínceps i les nacions sotmeses es veuen sota el jou del desig de domini, i en aquesta serveixen en caritat mútua, ja que els governants aconsellen i els súbdits obeeixen.
Així doncs, he dividit la Humanitat en dos grans grups: l’un, el d’aquells que viuen segons el que és humà; i l’altre, el dels que viuen segons Déu. Místicament donem a aquests dos grups el nom de ciutats, és a dir, societats d’éssers humans (…).
La ciutat terrenal, que no serà eterna – perquè un cop condemnada al darrer suplici, ja no serà ciutat -, aquí baix té el seu bé i gaudeix d’aquesta possessió amb el goig que poden brindar aquestes coses (…). No és encertat dir que els béns que vol aquesta ciutat no són béns, perquè ella mateixa és un bé i el millor en el seu gènere. A causa d’aquests béns
ínfims desitja certa pau terrenal i anhela arribar-hi per mitjà de la guerra. Sens dubte, són béns i els béns són dons de Déu. Però, si abandonats els béns suprems, possessió de la Ciutat sobirana, on hi haurà una victòria seguida d’una pau eterna i summa, s’anhelen aquests bens de manera que o es cregui que són únics o s’estimin més que els superiors, inevitablement segueix la misèria i creix la que ja existeix.
Això és típic de la ciutat terrenal: retre culte a Déu o als déus per aconseguir amb el seu ajut victòries i així gaudir d’una pau terrenal, no per amor al bé, sinó per ànsia de domini. Els bons utilitzen el món per gaudir de Déu, i els dolents, al contrari, volen utilitzar Déu per gaudir del món.
Agustí d’Hipona, La ciutat de Déu, text amb fragments de XIV, 28; XV, 1, 4 i 7.
L’existència de Déu es pot demostrar per cinc vies. La primera i més clara es funda en el moviment. És innegable, i consta pel testimoniatge dels sentits, que al món hi ha coses que es mouen. Doncs bé, tot el que es mou és mogut per un altre, ja que res no es mou més que en tant que està en potència respecte d’allò per què es mou. En canvi, moure requereix estar en acte, ja que moure no és altra cosa que fer passar una mica de la potència a l’acte, i això no pot fer-ho més que el que està en acte, a la manera com l’escalfa en acte, v. gr., el foc, fa que un tronc, que està calent en potència, passada a estar calenta en acte. Ara bé, no és possible que una mateixa cosa estigui, alhora, en acte i en potència respecte al mateix, sinó respecte a coses diverses: el que, v. gr., és calent en acte no pot ser calent en potència, sinó que en potència és, alhora, fred. És, doncs, impossible que una cosa sigui pel mateix i de la mateixa manera motor i mòbil, com també ho és que es mogui a si mateixa. Per tant, tot el que es mou és mogut per un altre. Però si el que mou a un altre és, al seu torn, mogut, és necessari que ho mogui un tercer, i a aquest, un altre. Mes no es pot seguir indefinidament, perquè així no hi hauria un primer motor i, per tant, no hi hauria cap motor, perquè els motors intermedis no mouen més que en virtut del moviment que reben del primer, el mateix que un bastó res mou si no l’impulsa la mà. Per tant, és necessari arribar a un primer motor que no sigui mogut per ningú, i aquest és el que tots entenen per Déu.
Sant Tomàs d’Aquino, Summa teològica, Part I; Qüestions 2 a 3.
Expressa les idees principals dels anteriors textos en forma de resum.