El tema de la racionalitat
0. Respon les següents preguntes: A quines tendències, potser innates, es deuen, segons el presentador, els errors de raonament? Per què, segons ell, tenim aquestes tendències? Què té a veure la pseudociència en tot això? Anomena els exemples que ell posa. Quins són els dos fets “preocupants”, segons ell?
Raó i emoció
0.1. Respon les següents preguntes: anomena les parts del cervell que s’esmenten i el paper que juguen en la nostra vida. Què s’explica sobre l’antiguitat de cada un d’elles? Explica el cas de Phineas Gage i la seva repercussió en l’estudi de la relació entre raó i emocions.
Racionalitat teòrica i racionalitat pràctica
La racionalitat (del llatí ràtio, càlcul i, en sentit derivat, raó, explicació, justificació, argumentació, teoria) és la capacitat humana que es manifesta en les creences, les decisions i les conductes que es consideren concordes amb la raó, o simplement racionals. Alguna cosa és conforme a la raó si s’adequa a la funció primària de l’enteniment humà, que és el coneixement o el saber, o a l’obtenció de les diverses finalitats que l’home es proposa en les seves actuacions i, sobretot, de la seva fi última. En el primer cas es parla de racionalitat en les creences o de racionalitat teòrica i, en el segon, de racionalitat pràctica. (…) (Font: Wikisofia)
En termes generals. doncs, la racionalitat teòrica es refereix a l’ús de la raó per a decidir què crec o segueixo i la racionalitat pràctica, a l’ús de la raó per a decidir com actuo. Per exemple, per la racionalitat teòrica puc considerar que els animals no humans senten i pateixen com els animals humans, mentre que per la raó pràctica puc decidir que no compraré aquells productes que han estat testats en animals.
Racionalitat teòrica
En l’aspecte teòric, la racionalitat s’entén, no tant com la capacitat de pensar o de ser racional, sinó més aviat com el mètode amb què s’aconsegueix obtenir un màxim de creences racionals veritables reduint al mínim el nombre de creences errònies.
Un text sobre la racionalitat teòrica o creencial
Què és, doncs, la racionalitat? La racionalitat –en el significat en què aquí l’entenem– no és una facultat, sinó un mètode. L’aplicació del mètode racional pressuposa certes facultats. Però cap facultat garanteix que s’apliqui el mètode racional. I si bé només té sentit qualificar de racional o irracional la conducta d’éssers intel·ligents, segons que utilitzin o no la seva intel·ligència conforme a les normes del mètode racional, cal reconèixer que la més aguda de les intel·ligències és perfectament compatible amb una crasa irracionalitat.
La racionalitat es predica de les nostres creences i opinions, d’una banda, i de les nostres decisions, accions i conducta, per un altre. Anomenem racionalitat creencial a la que es predica de creences i opinions, i racionalitat pràctica a la qual es predica de decisions, accions i conductes. […]
Per a resumir, proposem precisar el concepte de racionalitat creencial de la següent manera: Un humán determinat x creu racionalment que (on és una idea qualsevol) si i només si (1) x creu que n i (2) x està justificat a creure que n, és a dir, n és analític, o x pot comprovar directament que n, o n és una opinió científica vigent en el temps de x, o hi ha testimoniatges fiables que n, o n és deduïble a partir d’altres idees i x està justificat a creure que (aquesta clàusula converteix a aquesta definició en recursiva) i, a més, (3) x no és conscient que estigui en contradicció amb cap de les seves creences.
Racionalidad y acción humana, Alianza, Madrid 1978, p. 17-23. |
1. Explica les dues racionalitats de les que parla Mosterín. Fes també una llista de les condicions que s’han de donar perquè una creença sigui racional, segons s’expressa en el text en negreta.
2. Busqueu per parelles una creença, vostra o aliena, sobre qualsevol fet (alguns exemples: el Barça és el millor equip del món, la presó no serveix per a la reinserció, els polítics ens enganyen, l’eutanàsia no s’hauria de legalitzar). Analitzeu els seus fonaments segons els criteris establerts per la racionalitat teòrica.
Racionalitat pràctica
La racionalitat pràctica, entesa també com a mètode o estratègia, és el raonament pràctic amb què se sap determinar les finalitats adequades i els mitjans adequats. No és, per tant, una mera discussió sobre quins mitjans són els més útils per a obtenir les finalitats proposades, sinó també la consideració reflexiva sobre quins tipus de finalitats es proposa el subjecte humà, com se subordinen o restringeixen les finalitats entre si i respecte del fi últim o superior, que és innegablement la felicitat de l’individu, o si per ventura són mútuament inconsistents. De la racionalitat pràctica, en general, tracta l’ètica.
3. Basant-vos en el vídeo que acabeu de veure, treballeu per parelles posant un exemple de presa de decisions segons alguna experiència vostra (pot ser inventada). Enuncieu clarament el problema i els passos a seguir per a prendre una decisió.
4. Quines són les diferències entre la racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica? Expressa-ho en una taula on quedin clares les diferències. On classificaries el model que hem vist de presa de decisions?
Miscel·lània de recursos
Ètica i racionalitat pràctica
La presa de decisions, el model que hem vist d’aplicació de la racionalitat pràctica, comporta sovint l’acceptació d’uns o altres valors ètics. L’ètica, com veurem més endavant, és el principal camp de la filosofia de l’acció (la filosofia de l’acció és, més o menys, una altra manera d’anomenar la filosofia o racionalitat pràctica).
Llegeix els següents textos i fes els exercicis corresponents:
«L’home comprèn el món, mentalment i emocionalment, mitjançant l’amor i la raó. La seva capacitat de raó el fa apte per penetrar la superfície i captar l’essència del seu objecte, tot entrant-hi en una relació activa. La seva capacitat d’estimar li permet de travessar el mur que el separa d’una altra persona i de comprendre-la. I malgrat que l’amor i la raó no són sinó dues formes distintes de comprendre el món, i malgrat que cap de totes dues no és possible sense l’altra, són, però, expressions de poders diferents, o sigui, el poder de l’emoció i el del pensament, i per tant han d’ésser estudiades per separat. La sol·licitud i la responsabilitat denoten que l’amor és una activitat i no una passió per la qual ens sentim dominats, ni un afecte que ‘afecta’ el nostre ésser»
Eric FROMM. Per una ètica humanística, p. 92
5. Qüestions sobre el text: a) Posa títol al fragment b) Quina és la tesi que defensa? c) Explica el teu acord o desacord
Ètica i drets humans
Els drets humans són una convenció que es va aprovar en forma de declaració l’any 1948. Defineixen una legalitat i una ètica universals, malgrat la diversitat de civilitzacions i la relativitat de les cultures. També són una idea moral i una concepció política. Parteixen d’una concepció de l’estat, fundat sobre el principi del respecte incondicional de la persona. Els drets humans són concebuts com un mitjà per protegir la persona davant els estats.
Quan diem que l’ésser humà és una persona, volem dir que a més de ser un ens natural com la resta d’éssers de l’Univers, és alguna cosa que, d’alguna manera, sobrepassa i transcendeix tot el que té de natural. En termes filosòfics,
és «una substància individual de naturalesa racional», dotada, per tant, de la capacitat d’entendre i voler.
A l’ésser humà, l’existència no li ve donada, ja feta. Cada persona ha de construir necessàriament la seva pròpia vida, decidir en cada moment els actes que ha de fer i ajustar-los a uns valors morals que accepta més o menys lliurement. El valor suprem de la persona és, com a conseqüència, la llibertat.
Aquesta capacitat de triar l’adequació moral dels seus actes fa que cada ésser humà sigui únic, especial, irrepetible i, alhora, digne, mereixedor de respecte. Els drets humans són una convenció, i per això estan sotmesos a revisions i millores. Però la seva força no radica en les diferents formulacions, sinó en el seu compliment, dissortadament encara no prou generalitzat.
“En parlar avui de drets humans, ens referim primordialment als següents drets bàsics: protecció de l’individu contra la usurpació arbitrària dels seus drets per part d’altres o pel govern; dret de treballar i rebre uns ingressos adequats pel treball, llibertat de discussió i d’ensenyament, participació adequada de l’individu en la formació del seu govern. Aquests drets humans es reconeixen avui teòricament, però mitjançant l’ús abundant de maniobres legals i formalismes, resulten violats en una mesura molt superior fins i tot que fa una generació. Hi ha, a més, un altre dret humà que poques vegades es menciona però que sembla destinat a ser molt important: és el dret, o el deure, que té l’individu de no cooperar en activitats que considera errònies o pernicioses.”
EINSTEIN. Contribucions a la ciència.
6. 1. Digues quin és el sentit de les frases següents: a) Protecció de l’individu contra la usurpació arbitrària dels seus drets per part d’altres o pel govern. b) Rebre uns ingressos adequats pel seu treball. c) Llibertat de discussió i d’ensenyament. d) Participació adequada de l’individu en la formació del govern. 2. Fes un esquema del que Einstein anomena els drets bàsics. 3 Estàs d’acord amb la idea de l’autor? 4. Coneixes algú que no tingui la mateixa posició d’Einstein o coneixes algun personatge que també l’hagi defensada?