I. Kant representa la gran síntesi il·lustrada dels corrents racionalista i empirista i va posar les bases de gran part de la filosofia dels segles XIX i XX. La seva influència es fa sentir encara en l’actualitat, amb obres sobre les principals branques de la filosofia: epistemologia, metafísica, ètica, filosofia política, estètica i més.
Aquest curs, treballarem sobretot la seva filosofia moral a partir de l’obra que tens enllaçada a continuació:
Fonamentació de la metafísica dels costums
A continuació tens tres fragments de l’obra que has de poder explicar bé (és un imperatiu!)
Sobre els imperatius categòrics i els imperatius hipotètics
“Tots els imperatius manen, o bé hipotèticament, o bé categòricament. Aquells representen la necessitat pràctica d’una acció possible com a mitjà d’aconseguir una altra cosa que es vol (o que és possible que es vulgui). L’imperatiu categòric seria aquell que representa una acció per si mateixa com objectivament necessària, sense referència a cap altra fi. […]
L’imperatiu hipotètic assenyala solament que l’acció és bona per a algun propòsit possible o real. En el primer cas és un principi problemàtic-pràctic, mentre que en el segon és un principi assertori-pràctic. L’imperatiu categòric, que, sense referència a cap propòsit, és a dir, sense cap altra fi, declara l’acció objectivament necessària en si mateixa, té el valor d’un principi apodíctic-pràctic. […]
Totes les ciències contenen alguna part pràctica que consisteix a proposar problemes que constitueixin alguna fi possible per a nosaltres, així com en imperatius que diuen com pot aconseguir-se tal fi. Aquests poden anomenar-se, en general, imperatius d’habilitat. No es tracta de si el fi és racional i bo, sinó només del que cal fer per a aconseguir-oo. Els preceptes que segueix el metge per a guarir perfectament un home i els que segueix l’enverinador per a matar-lo són d’igual valor, en tant que cada un serveix per a dur a terme perfectament el seu propòsit. En la primera joventut ningú sap quines finalitats se’ns podran oferir en la vida, i per això els pares tracten que els fills aprenguin moltes coses i procuren donar-los habilitat per a l’ús dels mitjans útils a qualsevol tipus de finalitats, ja que no poden determinar de cap d’aquests si no serà més endavant un propòsit real de l’educand, sent possible que alguna vegada el consideri com a tal. I és tan gran aquesta cura, que els pares solen oblidar reformar i corregir el judici dels nens sobre el valor de les coses que puguin proposar-se com a finalitats.
No obstant això, hi ha un fi que pot pressuposar-se com a real en tots els éssers racionals (en tant que els convenen els imperatius, com a éssers dependents que són); hi ha un propòsit que no només poden tenir, sinó que pot suposar-se amb total seguretat que tots tenen per una necessitat natural, i aquest és el propòsit de felicitat. L’imperatiu hipotètic que representa la necessitat pràctica de l’acció com a mitjà de fomentar la felicitat és assertori. No és lícit presentar-ho com a necessari només per a un propòsit incert i simplement possible, sinó que ha de ser-ho per a un propòsit que podem suposar amb plena seguretat i a priori en tot home perquè pertany a la seva essència. Ara bé, l’habilitat en triar els mitjans per a aconseguir la major quantitat possible de benestar propi podem anomenar-la sagacitat en sentit estricte. Així doncs, l’imperatiu que es refereix a l’elecció de les dites mitjanes, és a dir, el precepte de la sagacitat, és hipotètic: l’acció no és manada absolutament, sinó com a simple mitjà per a un altre propòsit.
Finalment, hi ha un imperatiu que, sense posar com a condició cap propòsit a obtenir per mitjà de certa conducta, mana aquesta conducta immediatament. Tal imperatiu és categòric. No es refereix a la matèria de l’acció i al que ha de produir-se amb ella, sinó a la forma i al principi que la governa, i l’essencialment bo de tal acció resideix en l’ànim del que la duu a terme, sigui el que sigui l’èxit obtingut. Aquest imperatiu pot anomenar-se imperatiu de la moralitat.“
Sobre la llibertat o la voluntat lliure
“La necessitat natural és una heteronomia de les causes eficients, perquè qualsevol efecte només és possible seguint la llei que alguna una altra cosa determini la causa eficient de la causalitat. Què pot ser llavors la llibertat de la voluntat sinó autonomia, és a dir, propietat de la voluntat de ser una llei per a si mateixa? Ara bé, la proposició la voluntat és, en totes les seves accions, una llei per a si mateixa caracteritza únicament el principi d’actuar només segons aquella màxima que pot presentar-se com una llei universal. Justament aquesta és la fórmula de l’imperatiu categòric i el principi de la moralitat. En conseqüència, voluntat lliure i voluntat sotmesa a lleis morals són la mateixa cosa.”
Sobre la felicitat
«Malauradament, el concepte de la felicitat és un concepte tan indeterminat que, malgrat que tothom desitja arribar a la felicitat, ningú no determina ni pot dir d’una manera decidida allò que pròpiament desitja i vol. (…) Dit breument: l’home no és capaç de determinar amb completa certesa segons un principi allò que el faria veritablement feliç, perquè per a això caldria l’omnisciència. Per consegüent, per tal de ser feliç, un no pot pas actuar segons principis determinats, sinó segons consells empírics, com per exemple de la dieta, de l’estalvi, de la cortesia, de la circumspecció, etc., els quals, segons ensenya l’experiència, la majoria de les vegades promouen mitjanament el benestar. D’aquí se segueix que els imperatius de la prudència, per parlar amb precisió, no poden pas ordenar, és a dir, no poden presentar objectivament accions com a pràcticament necessàries; que aquests imperatius han de ser tinguts per consells més que per manaments.»
Aquí tens dues formulacions de l’imperatiu categòric que has de conèixer (un altre imperatiu!):
Formulació I, de la llei universal→ obra només segons aquella màxima per la qual puguis voler que el mateix temps esdevingui una llei universal
Formulació III, del fi en si mateix→ obra de tal manera que facis servir la humanitat, tant en la teva persona com en la persona de qualsevol altre, sempre alhora com a fi i mai simplement com a mitjà.
Selecció de textos de les PAU:
Primera secció: “Transició del coneixement racional comú de la moralitat al coneixement filosòfic” (paràgrafs 1-3, 8-13) i de la segona secció: “Transició de la Filosofia moral popular a la Metafísica dels costums” (paràgrafs 12-41, 46-54).
Consulta aquesta pàgina per a veure les diferències entre l’ètica material i l’ètica formal així com entre els imperatius hipotètic i categòric.
- Biografia i context
El més gran filòsof alemany de tots els temps i un dels què més gran influència ha tingut en la història del pensament, al que va donar un gir de 180 graus, metafòricament anomenat «revolució copernicana». Va néixer a Königsberg (llavors formava part de Prússia oriental tot i que en l’actualitat és una part de Rússia), quart fill d’una família humil d’onze germans. Els biògrafs descriuen els pares de Kant, Johann Georg Kant i R egina Reuter, com a persones summament honestes, rectes i amants de la concòrdia, i a la mare en particular, que Kant va perdre als tretze anys, com a una dona que va imprimir en la seva família l’esperit i les normes del pietisme. Als sis anys, Kant assisteix a l’escola local de l’Hospital suburbà i, després, dos anys més tard, ingressa al Colegium Fridericianum. Königsberg, que deu el seu origen a la fusió, succeïda el mateix any del naixement de Kant, de tres nuclis urbans, un dels quals havia estat antiga fortalesa de l’Ordre Teutònica i posteriorment residència, durant gairebé un segle, dels ducs de Prússia, era, en el s. XVIII, un dels focus principals del pietisme a Prússia. Franz Albert Schultz, director del col·legi i pietista destacat, encara que d’orientació moderada, s’encarrega de la formació del petit Kant, continuant l’educació iniciada per la mare.
Als 16 anys, Kant ingressa a la universitat Albertina de Königsberg, on Martin Knutzen, wolffià heterodox d’idees renovadores i coneixedor, a més a més, de la física newtoniana, el va iniciar no sols en la filosofia de Wolff, llavors ja en plena crisi, sinó també en les teories físiques de Newton. La situació de crisi de la metafísica racionalista de Wolff segons la tradició de Leibniz i els problemes que sorgeixen dels nous plantejaments de la física de Newton, junt amb el pietisme ambiental viscut des de la infància, configuren l’ambient intel·lectual de la joventut de Kant; no és estrany, doncs, que les primeres obres de Kant conreessin qüestions científiques més que filosòfiques, que després intentés una nova manera de fer filosofia i que l’ètica kantiana contingui quelcom d’aquells primers rigors i entusiasmes morals. En morir el seu pare, el 1746, Kant es veu obligat a abandonar la universitat i ha de guanyar-se la vida com a preceptor, o tutor, en f amílies dels voltants de Königsberg. Llavors havia començat a canviar el panorama filosòfic d’Alemanya: Frederic Guillem I priva a Wolff de la seva càtedra en Halle i li mana sortir del país; Maupertuis, científic i filòsof francès il·lustrat, és encarregat per Frederic II de Prússia per organitzar l’Acadèmia de Ciències de Berlín (1744-1759); cap a 1740, les obres de Christian August Crusius (1715-1775) comencen a estendre l’empirisme anglès per Alemanya.
Kant publica, el 1749, en alemany, no en llatí, la seva primera obra: Idees sobre la vertadera valoració de les forces vitals, inspirada en la física de Leibniz, iniciant així el denominat «període precrític», que durarà fins a 1770, durant el qual predominen les obres sobre temes científics. A aquesta primera obra segueix, el 1755, tornat ja a Königsberg, una altra publicada anònimament, Història general de la natura i teoria del cel, en la que proposa una cosmogonia mecanicista, d’inspiració newtoniana, que anticipa la hipòtesi que després es va anomenar hipòtesis «de Kant-Laplace» sobre l’origen de l’univers. Aquest mateix any obté el doctorat en filosofia, amb una tesi Sobre el foc, idesprés, amb Nova elucidació dels primers principis del coneixement metafísic, obra de crítica a la metafísica de Wolff, escrita per obtenir el permís per a la docència com a professor no titular, iniciala sèrie dels seus escrits pròpiament metafísics.
Entre 1762 i 1764 publica obres que el donen a conèixer com a filòsof a Alemanya: Investigació sobre la claredat dels principis de la teologia natural i de la moral; L’única prova possible per demostrar l’existència de Déu; Intent d’introduir en la saviesa de l’univers el concepte de les magnituds negatives. És una època de gran activitat intel·lectual que combina amb una intensa activitat social -a què dedicava mitja jornada, per les tardes-, que li fa merèixer el títol de «Mestre elegant», que crida l’atenció per l’agudesa d’esperit i la profunditat i amplitud del saber; època a què es refereix l’elogi de Johann Gottfried Herder, alumne seu durant diversos anys, fins a 1764 (veure text). En Somnis d’un visionari aclarits pels somnis de la metafísica (1766), que escriu contra el visionari suec, Emanuel Swedenborg (1689-1772), rebutja definitivament el tipus de metafísica, tan allunyat de l’experiència, que es practicava en aquell moment, i s’inclina ja per una concepció de la filosofia, de la metafísica -diu- «de la que el destí m’ha fet enamorar-me», com la ciència dels límits de la raó humana, i no com un sistema de saber; la filosofia, més que coneixement, és per a ell crítica d’aquest.
P er aquests anys es va estenent per Alemanya l’escepticisme il·lustrat anglès i francès, un dels principals promotors del qual és el ja esmentat Christian August Crusius i, a través d’ell, coneix Kant les idees escèptiques de l’empirisme de Hume. A això fa probablement referència quan, més tard, diu Kant que deu a Hume haver-ho despertat «del somni dogmàtic» (veure text). Kant s’adhereix, doncs, a una crítica de la metafísica que s’inspira en Hume, però no admetrà els seus plantejaments escèptics. Així, el 1770, amb ocasió de passar a ser, als 46 anys, professor ordinari de lògica i metafísica a l’universitat de Königsberg, redacta l’anomenada Dissertació de 1770, el títol del qual és Sobre la forma i els principis del món sensible i intel·ligible, en la que distingeix clarament entre coneixement sensible i coneixement intel·ligible, de manera que el coneixement no queda limitat merament a l’experiència, havent de reconèixer, per aquest, un coneixement metafísic que ha de justificar-se. Aquí comença la construcció de la que serà anomenada filosofia transcendental, edificada sobre la idea d’un subjecte que imposa les seves condicions subjectives a la possibilitat que les coses siguin conegudes i pensades; la «gran llum» que diu haver percebut cap a l’any 1769. Amb aquesta data comença l’anomenat «període crític» que Kant inicia amb un silenci de 10 anys, que dedica a l’anàlisi de les objeccions que se li van formular a la seva proposta inicial d’assenyalar les característiques del coneixement sensible i de l’intel·lectual. La «gran llum» no és una altra que la noció de subjecte transcendental, o de subjectivitat transcendental, a saber, aquella que imposa a la matèria del coneixement la manera o forma de conèixer o de representar-nos les coses.
La Crítica de la raó pura, que apareix al maig de 1781 (segona edició el 1787), després d’un període de maduració de 12 anys, però escrita gairebé d’una sola tirada, en cinc o sis mesos, representa la investigació -la crítica– a què Kant sotmet a la raó humana. L’obra més fonamental de Kant desperta escàs interès i e ls crítics posen en relleu la seva foscor i dificultat; poc després, no obstant això, suscita un enorme interès que la convertirà en el llibre que haurà de canviar radicalment l’orientació de la filosofia. A manera d’introducció a la seva obra, publica Kant, el 1783, Prolegòmens a tota metafísica futura que pugui presentar-se com a ciència. Continuen Idea per a una història general concebuda en un sentit cosmopolita (1784); Resposta a la pregunta: Què és la Il·lustració? (1784); Fonamentació per a una metafísica dels costums (1785); Principis metafísics de la ciència natural, amb un títol que recorda l’obra fonamental de Newton, en el centenari de la seva publicació; la segona edició, el 1787, de la Crítica de la raó pura;la Crítica de l a raó pràctica(1788), el tema de la qual és la vida moral de l’home lliure, i la Crítica del judici (1790), que intenta crear una mediació entre natura i llibertat, o harmonitzar les dues Crítiques anteriors.El 1793, la publicació de La religió dins els límits de la mera raó (1793) i, després, del El fi de totes les coses (1794), obres ambdues sobre filosofia de la religió, és acollida amb disgust per les autoritats prussianes, en una època en què Frederic Guillem II (1786-1797) havia restringit la llibertat d’ensenyament i impremta, a diferència del que havien fet els seus antecessors, Frederic Guillem I, el Rei Sergent (1713-1740) i Frederic II el Gran (1740-1786), els quals havien estat summament tolerants. L’emperador ordena Kant que s’abstingui de tractar de temes religiosos, cosa que promet Kant i que compleix fins l’arribada del nou emperador, Frederic Guillem III, quan publica El conflicte de les facultats (1797). Abans havia publicat, el 1795, Per la pau perpètua. El 1797, apareix Metafísica dels costums, obra sobre filosofia del dret i de la moral, que cal distingir d’una anterior Fonamentació de la metafísica dels costums (1785), obra introductòria a les teories ètiques de la Crítica de la raó pràctica.
El 1796 Kant, als 73 anys d’edat i fatigat ja, abandona la docència a què s’havia dedicat durant quaranta anys, al llarg dels quals hi havia tractat en les seves lliçons de la majoria de temes que podien llavors ensenyar-se: lògica, metafísica, matemàtica, geografia física, antropologia, pedagogia, filosofia de la història, filosofia de la religió, moral i filosofia del dret. Kant havia seguit el costum d’utilitzar a les seves classes manuals que, segons compten els seus biògrafs, seguia molt a distància i la majoria de les vegades per destacar la magnitud dels errors que contenien. Escrivia anotacions al marge en aquests manuals i només amb les contingudes en la Metafísica de Baumgarten, utilitzada de 1758 a 1796, es van publicar posteriorment dos volums de comentaris crítics fets per Kant. De com eren aquestes classes destaca J.G. Herder el record que Kant «coaccionava gratament a pensar per compte propi», idea que concorda de ple amb l’exhortació de Kant, en la seva Lògica, segons la qual «ningú aprèn a filosofar sinó per l’exercici que cadascú fa de la seva pròpia raó» i en la resposta que dóna a Què és la Il·lustració?, definint-la com la majoria d’edat que una època aconsegueix quan s’atreveix a pensar per propi compte.Alhora que l’activitat escolar, va mantenir també l’acadèmica: va ser diverses vegades degà de la facultat i, per dos cops, rector d’aquesta.
El 1799 apareixen ja símptomes de decadència en Kant i aquest abandona la tasca empresa de revisar tota la seva obra; l’ajuda i ordena els seus papers el seu deixeble, amic i biògraf Wasianski: la revisió iniciada va passar a denominar-se Opus postumum. El tema fonamental del conjunt d’aquesta obra és la qüestió del «pas» dels principis metafísics de la ciència de la natura als principis empírics de la física.
Kant va morir el 12 de febrer de 1804, pronunciant les paraules: Es is gut [està bé]. A la làpida de la seva tomba es van enregistrar posteriorment les paraules amb què inicia la conclusió de la seva Crítica de la raó pràctica:
«Dues coses omplen l’ànim d’admiració i respecte, sempre nous i creixents com més reiterada i persistentment s’ocupa d’elles la meva reflexió: el cel estrellat que està sobre mi i la llei moral que hi ha en mi» (veure text).
- El pensament de Kant: el «gir copernicà» en filosofia
E l sistema filosòfic de Kant rep el nom general de «criticisme» o «filosofia crítica» i es troba exposat, sobretot, en les tres obres fonamentals de la Crítica de la raó pura, Crítica de la raó pràcticai Critica del judici. Els elements introductoris d’aquest sistema els denomina pròpiament filosofia transcendental i els exposa Kant, principalment, en els Prolegòmens i en la primera de les tres Crítiques esmentades. Per «filosofia transcendental» entén l’examen a què cal sotmetre a la raó humana per indagar les condicions que fan possible el coneixement a ‘priori’, o bé el mer intentar respondre a la pregunta de «com són possibles els judicis sintètics a ‘priori’?», o a la de «com és possible l’experiència?», o bé a la de «com és possible la natura?». Kant diu també que la filosofia transcendental pretén saber «només si és en principi possible alguna cosa semblant al que s’anomena metafísica».
A fi d’entendre qualsevol d’aquestes preguntes, plantegem-nos les coses com fa Kant en la introducció als seus Prolegòmens i en les primeres pàgines de la Crítica de la raó pura. Hume va sostenir que, pel que fa al coneixement de les coses, no era possible anar més enllà del que ens donen a conèixer els sentits i la memòria. Kant va suposar que aquesta manera d’argumentar desproveïa de tot fonament, no sols a les teories físiques de Newton, sinó a qualsevol coneixement de l’experiència. Hume va centrar la seva crítica entorn de la qüestió -metafísica per excel·lència- de si podem pensar alguna relació necessària i universal entre els successos de la natura, és a dir, entorn de la noció de «causa». No podem fonamentar la seva noció -argumenta- ni en la sola raó ni tampoc en l’experiència; es deu només a una mena de fe irracional basada en el costum. No és possible, en conseqüència, la metafísica. Però és que tampoc hi haurà vertadera física -comenta Kant-, és a dir, no podrà haver-hi cap ciència de la natura o de l’experiència en general, si no és possible fundar-la en un coneixement causal. A l’afirmació de Hume que no és possible un coneixement universal i necessari de les coses, perquè tal necessitat i universalitat no es troben en l’experiència, Kant oposa la suposició que, no podent venir de l’experiència aquesta necessitat i universalitat i sent d’altra banda condicions necessàries d’un vertader coneixement, han de ser un element a ‘priori’ d’aquest. Però amplia l’abast de l’afirmació de Hume: no sols la idea de causalitat no prové de l’experiència, sinó que d’ella no prové cap de les nocions fonamentals de la metafísica, d’igual forma que cap de les nocions fonamentals per entendre l’experiència pot provenir de la mateixa experiència; provenen de l’enteniment sense més, de la mateixa estructura del conèixer. Per això diu Kant que deu a Hume «l’haver sortit ja fa molts anys del son dogmàtic».
Kant determina que, per entendre l’experiència (coneixement a ‘posteriori’), és necessari tenir coneixements que no provinguin de l’experiència (coneixement a priori): «encara que tot el nostre coneixement comenci amb l’experiència, no per això procedeix tot ell de l’experiència» (veure text). Només així pot tenir el coneixement empíric aquelles condicions que exigeix el vertader coneixement (universalitat i necessitat) i que la sola experiència no pot atorgar. Això equival a un canvi de mètode i a afirmar que no és l’enteniment el que es deixa governar pels objectes, sinó que són aquests els que se sotmeten a les lleis del coneixement imposades per l’enteniment humana: un «gir copernicà», segons sol dir-se, un canvi de 180 graus, una perspectiva radicalment nova. Segons Kant, aquest plantejament només és parcialment nou en la història, perquè un plantejament semblant es va fer en la matemàtica, als temps de Euclides, i en les ciències de la natura, als temps de Galileu (veure text).
Les matemàtiques gregues fundaven la seva certesa en la construcció de la figura que el geòmetra concebia en la seva ment; la ciència moderna funda la seva innovació en el fet que és ella la que interpel·la a la natura mitjançant les seves hipòtesis. En l’un i l’altre cas, «la raó només reconeix el que ella mateixa produeix segons el seu projecte». Igual ha de fer la filosofia si ha de progressar com a ciència, i ha de fer-ho en un doble pla: en el de la sensibilitat i en el de l’enteniment (veure text). Per la primera són donats els objectes a l’experiència humana, per la segona són pensats. En l’un i l’altre nivell ha d’haver-hi coneixement a ‘priori’, de manera que «només coneixem a ‘priori’ de les coses el que nosaltres mateixos posem en elles». En això consisteix el gir copernicà del pensament, que ha de fer-se en filosofia a exemple de la intuïció de Copèrnic: si aquest, per explicar els moviments celests, va entendre que era millor suposar que era l’home espectador qui girava, de manera semblant Kant creu que, en el cas que siguin els objectes els que es regulen per la manera com els coneixem i no al contrari, s’explica millor que arribem a conèixer-los d’una manera necessari i universal. A la filosofia li incumbeix, doncs, com a primer objectiu esbrinar si, abans de tota experiència, és capaç de conèixer quelcom aplicable a tot objecte de l’experiència. El tipus de coneixements a ‘priori’ a que es refereix Kant és el que posen de manifest els judicis sintètics a ‘priori’.
La hipòtesi que planteja Kant és, doncs, si hi ha judicis sintètics a ‘priori’ (veure text). Però ja que les matemàtiques i la física es consideren vertader coneixement, la pregunta es transforma en com són possibles els judicis sintètics a ‘priori’ en aquestes dues ciències. D’altra banda, el vertader coneixement en general s’aconsegueix a través de la sensibilitat i de l’enteniment, per la qual cosa, coordinant aquests diversos però coincidents objectius, el pla de treball de la Crítica de la raó pura es disposa en els nivells següent:
| 1) | a: Quines condicions a ‘priori’ suposa el coneixement sensible? |
| b: Com són possibles els judicis sintètics a ‘priori’ en la matemàtica? | |
| 2) | a: Quines condicions a ‘priori’ suposa el coneixement intel·lectual? |
| b: Com són possibles els judicis sintètics a ‘priori’ en la física? |
Demostrant, tant per al primer punt com per al segon, que hi ha elements a ‘priori’ (A: exposició metafísica) i que tals elements són condicions de possibilitat de tot judici sintètic a ‘priori’ (B: exposició transcendental),Kantes planteja si també per a la metafísica, i per a la raó pura, hi ha elements a ‘priori’ con els que puguin formar-se judicis sintètics a ‘priori’. Ha d’afegir, per tant, una tercera pregunta:
| 3) | a: Hi ha elements a ‘priori’ de la raó pura? |
| b: són possibles els judicis sintètics a ‘priori’ en metafísica? |
Les respostes són afirmatives per a la primera i la segona part, i negativa per a la tercera. La filosofia transcendental no té més remei que reconèixer els límits de la raó humana; ignorar-los és caure a les xarxes enganyoses de la metafísica «natural». Per això, aquestes tres preguntes poden enunciar-se d’una altra (quàdrupla) manera:
| 1) Com és possible la matemàtica pura? |
| 2) Com és possible la ciència natural pura? |
| 3) Com és possible la metafísica com a disposició natural? |
| 4) Com és possible la metafísica com a ciència? |
Kant respon a la pregunta (1) en la estètica transcendental; a la pregunta (2) en la analítica transcendental i, a les preguntes (3) i (4) en la dialèctica transcendental; les tres partsfonamentals en què es divideix conceptualment la Crítica de la raó pura (veure gràfic).
Tots els interessos de la meva raó (tant els especulatius com els pràctics) es resumeixen en les tres preguntes següents:
| A) Què puc saber? |
| B) Què he de fer? |
| C) Què puc esperar? |
| Crítica de la raó pura, Doctrina transcendental del mètode, A 805 / B 833 |
| (Alfaguara, Madrid 1988, 6a ed., p. 630) |
Ara bé, si la Crítica de la raó pura respon a la primera de les grans preguntes que es formula Kant (què puc saber?), les altres les intenta contestar en la Crítica de la raó pràctica, en la Crítica del judici, i en la resta de les seves obres, en les que aborda els grans temes de la filosofia. Per a una explicació d’aquests temes veure els continguts dels termes relacionats, i veure gràfic.
Enllaços: