Meditació Primera: el dubte metòdic, hiperbòlic
Descartes necessita trobar aquella intuició incial, mínima, a partir de la qual es pugui construir tota la resta. Ara bé, per arribar-hi, ha de despullar-se de tot allò que ha après, ha adquirit utilitzant sistemes que no compleixen (no passen el test) amb la infiabilitat requerida. El primer que rebutja Descartes és tot allò que ha adquirit a través dels sentits, ja que en diverses ocasions ha comprovat que aquests l’havien enganyat. Fins i tot, posa en dubte que en aquest moment estigui despert i escrivint això, ja que podria passar que tot fos un somni. En el mateix sentit, es demana si potser està boig, cosa que també el podria fer tenir al·lucinacions. Per tant, cap realitat sensible és acceptada, cap ciència que es basi en la percepció, això és, cap coneixement empíric de la realitat és acceptable. Ara bé, i les matemàtiques? Es pot dubtar de les matemàtiques fins i tot somiant? És possible imaginarse un triangle amb dos angles obtusos dins d’un somni? Per si les mosques, aplicant el mètode en el dubte, és a dir, per ser sistemàtic i aplicar-se les regles que ell mateix ha creat, Descartes dirà que sí, que si cal ens podem inventar un Geni Maligne que és capaç d’enganyar-nos fins tal extrem. Un geni maligne que ha construït aquest món només per enganyar-nos, fins i tot a través de la matemàtica. Per tant, Descartes també deixarà a fora de les veritats del coneixement, en aquest primer moment, qualsevol certesa matemàtica.
Meditació Segona: primera veritat o intuïció
Què queda quan hem extret tots els nostres coneixements i certeses? Queda el que tenia aquests coneixements i certeses, és a dir, queda el subjecte d’aquests pensaments, aquell que pensa, encara que pensi malament, encara que s’equivoqui, encara que es deixi enganyar, queda aquell que és enganyat. «Però immediatament vaig advertir que, mentre volia pensar així que tot era fals, calia, necessàriament, que jo, que ho pensava, fos alguna cosa; i observant que aquesta veritat: jo penso, doncs jo sóc, era tan ferma i segura, que les suposicions més extravagants dels escèptics no eren capaces de fer-la trontollar, vaig pensar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que cercava. Després vaig examinar atentament el que jo era, i veient que podia fingir que no tenia cap cos i que no hi havia cap món ni cap lloc on em trobés, però que no podia fingir, per això, que jo no fos, sinó que, al contrari, del fet mateix que jo pensava a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n seguia, d’una manera molt certa i evident, que jo era; mentre que si hagués deixat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat hagués estat veritat, no tenia cap raó de creure que jo fos; vaig conèixer, amb això, que jo era una substància tota l’essència o la natura de la qual no es més que pensar, i que no necessita, per a ésser, de cap lloc ni depèn de cap cosa material; de manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual jo sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos i àdhuc més fàcil de conèixer que no aquest, i que encara que aquest no fos, l’ànima no deixaria d’ésser tot allò que és.” [Discurs del mètode] La frase més coneguda referent això és “cogito, ergo sum”: penso, per tant existeixo. Per “pensament” Descartes entén tot allò que passa en nosaltres de tal manera que ho percebem immediatament per nosaltres mateixos; no només entendre, voler, imaginar, sinó també sentir, és aquí el mateix que pensar”. Un cop ja sabem que sóc, i que sóc perquè penso, i que, de fet, sóc una cosa que pensa, queda per saber què són això dels pensaments que jo penso. Descartes anomena idea a la forma de cada un dels nostres pensaments per la percepció immediata de la qual tenim coneixement d’aquests mateixos pensaments. Les idees han de ser immutables, ja que si canviessin, no serien clares i distintes, sinó fosques i confuses. Ara bé, a diferència de la noció platònica de “idea”, les idees cartesianes són certes en la mesura que són presents a la ment i exclusivament per això. Per tant, com podrem passar d’una cosa que pensa a una cosa que té cos? El jo pensa al món i és així com el món apareix, com a pensament seu? Està sol en el món i tot són només els seus pensaments?
Meditació Tercera: segona veritat o intuïció
A part de que penso, també hi ha una altra idea que no puc deixar de tenir sense que deixi de tenir sentit l’única cosa que té sentit, i és que penso. I si penso, és que penso idees. D’on venen aquestes idees? Com és que una cosa que pensa té idees com “infinit”, “bo” o coses similiars? Descartes primer estudia quants tipus d’idees diferents hi ha. Diferencia entre idees innates, que són les clares i distintes; idees adventícies, que són les que venen de fora; i idees factícies, que són les fetes i inventades per mi. Però d’on venen les idees que venen de fora? Poden provenir totes de mi? Poden ser, en el fons, totes elles idees factícies? Un cop analitzades, Descartes arriba a una conclusió: totes els idees que tinc poden ser factícies menys una: la idea de Deú. Descartes aplica aquí allò que es sol denominar l’argument ontològic: 1. Si tota causa té un efecte, i tot allò que existeix ha de tenir una causa de la seva existència. 2. Si totes les idees que penso -que ja tan sols pel fet de pensar-les clarament i distintament sé que són certes- han de tenir una causa de la seva existència. 3 I, si, com ja deien els pensadors medievals, cap causa pot ser inferior a l’efecte, no pot tenir menys grau de realitat. Llavors, aquell que és causa de totes les meves idees, ha de ser algú capaç de crear-les i conservar-les, algú té totes les perfeccions possibles (i més) que jo puc concebre. Aquell que posseeix totes les perfeccions concebibles és el que anomenem Déu. I és Déu qui garanteix que no hi ha geni maligne. Déu és garantia de que tot va bé, que no estic sol. Per tant, Descartes demostra l’existència de Déu per “sortir” de dins del seu cap i justificar que hi ha coses a fora.
Meditació Quarta: l’origen dels meus errors
Com que jo no tinc les mateixes propietats que Déu, és possible que a vegades m’equivoqui i no vegi clarament i distintament idees que ho són així per Déu. Per tant, abans d’equivocar-me sembla sensat suspendre el judici quan tingui el més mínim dubte d’allò que estic pensant. I com que inevitablement hauré de prendre decisions en el meu dia dia i no sempre tindré temps de pensar-les bé, en aquest cas, el més sensat serà copiar el que fa la majoria de la gent. Descartes anomena “Moral provisional” el seu plantejament ètic i consisteix bàsicament en: 1. Adaptar-se als usos i costums del país on vius. 2. Ser ferm i resolut en les decisions que s’han pres pensant correctament. 3. No intentar alterar l’ordre del món, ni desitjar allò impossible.
Meditació Cinquena: les coses materials
Descartes anomena “substància” a allò que existeix de tal manera que no necessita de res més per existir. Per tant, estrictament parlant, només hi ha una substància, això és, Déu. Ara bé, també sabem que Déu com a mínim té dos atributs: el pensament (res cogitans) i l’extensió (res extensa). Aquest són els atributs que jo, en tant que penso, puc deduir de Déu, però no vol dir que no en pugui tenir més: simplement són més enllà de les possibilitats de la ment humana entendre’ls. Per això, en Descartes s’acaba dient que, en les substàncies finites (a diferència de la substància infinita que és Déu) hi ha dues substàncies: l’ànima, l’única atribut de la qual són els pensaments (res cogitans); i el cos, l’únic atribut del qual és extensió(res extensa).
Meditació Sisena: ànima i cos
Una concepció de la substància com la de Descartes, on es divideix en res cogitans i res extensa, se sol anomenar dualista, i un dels problemes que presenta és com interactuen les dues substàncies, és a dir, com el pensament pot fer que el meu cos obeeixi les meves ordres, o, també, com el meu cos em pot fer cridar de dolor. La res cogitans abarca exclusivament el pensament, fundant així la noció que més tard es coneixeria com “allò psíquic”. Tot allò que no és res cogitans, és res extensa, per tant, és reduïble a lleis de la matemàtica i la mecànica (tot, fins i tot el meu cos, els animals o les plantes). Per exemple, Descartes nega que l’ànima sigui el principi del moviment del cos, el principi de la vida, i fins i tot nega que la mort consisteixi en la separació de l’ànima del cos. En alguna altra obra, Descartes parlarà de la glàndula pineal que seria el connector entre la ment o ànima i el cos, però no es sol considerar com allò interessant de l’obra de Descartes. Ara bé, Descartes també assenyala que la res cogitans té dos modes: la percepció (per part de l’enteniment) i la determinació (per par de la voluntat). La percepció és aquella que inclou sentir, imaginar, concebre. La determinació és la que inclou desitjar, odiar afirmar, negar dubtar. Quan percebem alguna cosa clarament i distintament, no existeix opció de dubtar. Ara bé, com que ens hem de pronunciar constantment sobre coses que no hem pensat adequadament, apareix el dubte i la possibilitat de l’error. Per tant, la llibertat de l’home és la llibertat d’equivocar-se en tot allò que no ha pensat rectament. En Déu, que aquesta diferència no es dóna ja que tot és pensat correctament, tot és necessari, tot ha de ser tal i com és, perquè Déu ho ha volgut.